La Prosopagnòsia és la interrupció selectiva de la percepció de cares, tant d'hom mateix com la dels altres, que poden ser vistos però no reconeguts com a propis d'una certa persona. També rep els noms de ceguesa facial o agnòsia facial. El seu equivalent auditiu seria la fonoagnòsia, un tipus d'agnòsia auditiva. Brad Pitt ha explicar per segona vegada, que, des de fa uns anys, pateix de prosopagnòsia, que afecta la capacitat per identificar quina persona tens al davant, inclosos amics o familiars. Lamenta, l'actor, que aquesta malaltia sigui la culpable que molta gent que es creua amb l'actor, en no ser saludada, pensi que és un tipus altiu i antipàtic. En el cas d'algú tan mediàtic com ell podria ser un arranjament inventat per evitar multituds, demandes de selfies i trobades indesitjades, però caldrà donar versemblança al seu relat.
Aquests rostres no reconeguts, són com a refugiats sense nom, dany col·lateral del fenomen de què parlen tant els experts sociòlegs: “l'emigrant sense rostre”. La deshumanització, el fet que les notícies terribles rellisquin al ciutadà, convertir éssers en números desproveïts de rostre, sense singularitzar la seva història, fa que augmentin la por i els prejudicis. Abans, quan érem més humans, molta gent guardava a casa un adhesiu a favor de la llibertat d'expressió. Em sembla que portar aquest adhesiu és l'únic que ens pot salvar ara dels veritables rostres abandonats. La lluita per la llibertat d'expressió, tan minvada i usada, tan menyspreada, de la qual sembla que alguns ja s'han oblidat, i com Brad Pitt, no poden reconèixer els rostres dels necessitats...