No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit. Edmon Jabes.

- La pandèmia ha incrementat les ganes de viatjar de la ciutadania més o menys benestant. Aquí hi ha la bona nova dels aeroports al màxim i dels hotels gairebé plens tot l'estiu. La principal indústria del nostre país, la turística, s'ha recuperat i igualarà, segons sembla, els ingressos aconseguits el 2019. Els estrangers que ens visiten arriben àvids de sol i platja, paella i sangria, com antes. També tornen les hordes de joves bàrbars, depredadors de sexe, alcohol i altres substàncies, concursants de balconing al Magaluf mallorquí. El que passi a la tardor o el que ja està començant a succeir ara amb la inflació desbordada, també a diversos països europeus, i l'amenaça russa, no sembla fer efecte en l'alegria de viure, la joie de vivre de la gent, entossudida en divertir-se fins al final, en un carpe diem etern, o almenys fin al setembre.

Els plans, que al nostre país albergaven diversos sectors per aconseguir un turisme de més qualitat i més sostenible, no semblen haver fructificat o no es noten encara, si és que s'han començat a posar en marxa, cosa difícil. La qüestió no és pas fàcil. Alguns només advoquen per visitants d'alt poder adquisitiu, nostàlgics de l'època en què es va iniciar l'anomenada “indústria de viatgers”, com Miquel dels Sants Oliver, director que va ser de La Vanguardia, li deia, destinada només a les elits, quan la paraula turista no s'usava com a sinònim de viatger. La diferència entre els uns i els altres, avui desconeguda per molts, és curiosa. En la història de la humanitat, primer van existir els viatgers, d'Ulisses a Magallanes, passant per tants altres que iniciaven els seus periples no per raons de lleure sinó per necessitat o negoci. Després van venir els turistes, terme que procedeix del Grand Tour, que les elits angleses emprenien des de finals del segle XVIII i que, al XIX, va arribar a ser un component gairebé ineludible per a l'educació dels fills de l'aristocràcia i de l'alta burgesia. Es considerava que el contacte amb costums i cultures diferents els permetria adquirir la preparació necessària per a una formació perfecta i, alhora, conèixer-se millor a si mateixos. Tot i aquestes bones finalitats, és l'oci, que aleshores pocs podien permetre's, cosa que impulsava aquells turistes. Després de la Segona Guerra Mundial, els canvis socials i econòmics aconseguits per part de les classes mitjanes treballadores van propiciar els viatges de vacances i la paraula turista va perdre les seves connotacions elitistes i va adquirir altres considerades negatives: massificació i vulgarització, atributs relacionats amb la cultura de masses. Això explica la recuperació de la paraula viatger en oposició a la de turista.

En els temps actuals que ens ocupen, no cal fixar-s'hi molt, per adonar-se que aixó de viatjar en avió, sobretot a l'estiu, és cosa de pobres, l'única condició social que explica que la gent aguanti el que la deixin tirada en aeroports, la tinguin llargues hores en espera de les maletes amb cara d'estaquirot, si no els hi perden en les cintes transportadores, i vols cancel·lats o amb retard. Els rics no volen a l'estiu i menys a llocs exòtics i llunyans. Saben de les dificultats de volar i avancen unes vacances de proximitat amb les seves jornades de navegació, altres amb una mica de muntanyes verdes i cap als aeroports on aquest estiu els pobres seran putejats per altres pobres que a sobre els agafa per fer vagues. De fet, els rics mai fan vacances, ells practiquen l'oci indolent, i ho fan tot l'any, ja fan prou deixant fer vacances als pobres.

A diferència dels rics, els pobres no aprenen i corren en fila índia als aeroports a l'agost per acabar sortint al telenotícies amb cara de pena, encara que sembla que gaudeixin amb la sodomització a la qual són sotmesos, i així explicar en twitter o instagram que porten set o vuit hores d'una cua a una altra i han perdut la connexió amb el seu vol a Tailàndia, o ves a saber on, i ni flowers saber on tenen les maletes - tot d'allò més normal - sense que la companyia aèria hagi tingut el detall de donar-los cap informació, un entrepà o almenys ampolletes d'aigua. Això succeeix quan es pot viajar a l'estiu a qualsevol part del món, amb banyador i xancletes. I a sobre, per més conya, quan tot aquest suplici ha passat, els pobres tornen a la realitat de setembre i l'únic que se'ls ocorreix fer es explicar a tothom lo bé que s'ho han passat i com han desconnectat, encara que mitges vacances les hagin passat a les sales d'espera dels aeroports, i patidors com són de mena, encara estan satisfets i ja planifiquen les properes vacances, el calvari del següent més d'agost.

Hi ha una clara diferencia en les motivacions dels turistes i dels viatgers. Els turistes no solen interessar-se pel lloc on van i, en tornar a casa, ho fan amb el mateix bagatge amb què van sortir, ja que el viatge no ha suposat per a ells cap mena de transformació anímica, cosa que no passa amb els viatgers. Per això per a alguns el turista ocupa un esglaó inferior al del viatger. La pregunta que ens de de fer és: Que necessitem: viatgers o turistes?