Des de finals dels anys setanta del segle passat vaig sentir una autèntica obsessió per conèixer Kaliningrad. Era una ciutat impossible de visitar, vedada llavors als estrangers i fins i tot als mateixos russos; a qui aconseguia entrar ja no li permetien sortir. Un secret a la vora del mar Bàltic i extrem occidental de la ruïnosa Unió Soviètica. Parella amb Vladivostok, a 10.000 quilòmetres rodons, l'altra punta asiàtica del país més gran de la terra, el dels nou fusos horaris, concentraven les bases navals més importants de l'Imperi rus que s'ensorrava. Vaig fracassar en l'intent perquè n'hi havia prou de dir Kaliningrad perquè l'ambaixada i els consolats neguessin fins a la seva existència. Ho vaig intentar des de Polònia, la seva veïna fronterera. Perplexitat general. No hi havia cap comunicació.

Ho vaig aconseguir quan el règim soviètic ja havia caigut i el món de l'est europeu havia canviat sense saber cap on. Kaliningrad era un símbol de moltes coses. S'havia anomenat durant segles Königsberg, capital de la Prússia oriental. Allí va néixer i va morir Kant, el patriarca de la filosofia alemanya. També E.T.G. Hoffmann, el dels contes. Va ser en temps alemanya, polonesa i russa, i la Segona Guerra Mundial la va deixar arrasada entre els bombardejos de la RAF britànica i l'artilleria soviètica. Des de llavors va ser russa i el primer que va fer Stalin va ser bandejar a la població alemanya majoritària i després canviar-li el nom. Li va posar el del seu fidel Mikhaïl Kalinin, que acabava de morir el 1946. Un personatge innocu, capaç de ser president de l'URSS i tenir la seva dona Ekaterina en un gulag siberià, víctima del Gran Terror estalinià del 1937.

I a què ve aquesta història de Kaliningrad? Doncs a una cosa molt senzilla i poc recordada com són els canvis que es van produir en les últimes dècades. Aquella ciutat que jo vaig visitar formava part de la Federació Russa fent frontera amb Polònia. Avui és un enclavament aïllat entre Bielorússia i dos països que pertanyen a l'OTAN, Polònia i Lituània. Si vostè vol saber si algun d'aquests genis de la geopolítica tertuliana té guineu idea del laberint postsoviètic pregunti-ho pel Corredor Suwalki. Són 96 quilòmetres, ni un més, que uneixen els dos països de l'Aliança Atlàntica, allà on s'encaixona la Rússia de Kaliningrad, un milió d'habitants que depenen de Putin, i la Bielorússia del tirà Lukaixenko. Però aquest Corredor que porta per nom la ciutat polonesa de Suwalki és com una entelèquia, però existeix; té fronteres armades, però són flexibles; manegen monedes que no haurien d'intercanviar-se encara que les usin; hi ha trànsit de mercaderies, prohibides per a la resta, i tot això en plena guerra d'Ucraïna, una mica més avall al mapa. Entre Kaliningrad i Kíev hi ha 850 quilòmetres.


Que a ningú se li acudeixi visitar el lleig llogaret de Kaliningrad pensant que pot trobar vestigis del Königsberg kantià. Tot va quedar arrasat. Les reconstruccions -subvencionades per l'antiga República Federal Alemanya- semblen escenografies d'opereta vienesa. El que no va destrossar la guerra ho va acabar de rematar el règim soviètic. Només val la pena visitar el zoològic. Allí l'animal emblemàtic és un hipopòtam. Un hipopòtam als freds nòrdics! El conserven en una sala, sobreescalfat per l'aigua i ficat en una mena de piscina on els seus excrements ajuden, diuen, a conservar el microclima idoni. Apesta, però ell aguanta i de tant en tant treu el cap i bufa. No és estrany que hi hagi qui vulgui veure en aquest animal mastodòntic sobrevivint entre la merda, un símbol. Un altre. Potser de la brutalitat inexplicable que genera la merda; tan difícil d'analitzar. Com la ciutat de Kaliningrad. 

L'article de Gregorio Morán a vozpopuli, parla de Sánchez, de la cimera de l'Otan a Madrid...., pero jo m'he quedat amb la historia de l'hipopòtam del Zoo de Kaliningrad com a símbol de la miseria humana.