JORNADES LLIBERTÀRIES




Hi va haver un moment després de la mort de Franco en què Barcelona, que encara buscava un lloc al sol després dels 40 anys de franquisme, va girar la mirada cap a la seva vella tradició anarquista. Van ressorgir els lemes (Dictadura, ni la del proletariat, en va ser un dels més celebrats), van aparèixer revistes llibertàries (una menció especial es mereix Ajoblanco) i es va reeditar l’obra de Bakunin. Eren els anys 70, temps en què, després de la mort del tirà, tot semblava possible.

La CNT, l’històric sindicat anarcosindicalista, majoritari a la Barcelona d’abans de la guerra, va registrar una important crescuda d’afiliats. Els mocadors negres van començar a formar part de l’estètica estudiantil, i a les assemblees es criticava el postfranquisme però també la falta de llibertats a les repúbliques populars de l’est d’Europa. En aquesta ciutat amb set de llibertat, oberta i romàntica, a l’històric comunisme del PSUC semblava que li sortia un competidor potent en el moviment àcrata.

El juliol del 1977, és a dir, fa exactament 45 anys, aquell esperit va cristal·litzar a les Jornades Llibertàries, que van tenir com a epicentre el parc Güell –quan no era territori de turistes– i el Saló Diana. Aquí es debatien les ponències espesses («Valoració de la pràctica llibertària internacional des del 1936», «Crítica de la societat industrial i alternatives», entre altres). Al parc, en canvi, es va expressar la part més lúdica del moviment, que no era poca.  Pau Riba, Sisa, La Banda Trapera del Rio i Nazario, Ocaña i el Camilo entre altres, van amenitzar una trobada que segons els organitzadors va reunir 600.000 persones, una xifra que la Guàrdia Urbana va rebaixar a 100.000. Per molts joves, ara ja superen la seixantena,  va ser un acte mític que culminava una etapa de creativitat al voltant dels moviments llibertaris. 

Els organitzadors van fer una crida, en un pasquí impagable, a evitar «les superextravagàncies, passades sortides de mare i esnobismes de rambla», atès que el moviment llibertari era una cosa seriosa, cridada a canviar la societat. No cal dir que la recomanació es va complir només de manera parcial. Els porros i l’amor lliure no eren incompatibles amb el cant d’A las barricadas.
Aquell moviment, utòpic, bonic, original i festiu va ser com un somni. El despertar va ser dur. Si l’anomenat desencantament de finals dels anys 70 va tenir un verdader sentit va ser per a aquells llibertaris, idealistes i assilvestrats. 


        .
.
.
.   
..
                              Amb informació de elperiodico, Betevé, Ajuntament de Barcelona.

Publica un comentari a l'entrada

12 Comentaris

  1. Recuerdo esos tiempos ,tanto, que en los bajos del bloque donde entonces vivía en Eslugues, instalaron una central de CNT. Como eran tiempos movidos, los vecinos teníamos miedo de que alguien tomara una acción violenta, pero no ,nos fuimos acostumbrando. Con el tiempo fue perdiendo importancia hasta que cerraron el local. No sé si queda algo de esta central sindical, que tanta importancia tuvo antes de la guerra civil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exiatir existe, lo que desconozco es el peso que tiene el la actualidad,

      https://www.cnt.es/

      Elimina
  2. Supongo que aquello vino de la CNT francesa, la que armó el mayo del 68 francés, por más que los comunistas con Sartre a la cabeza, comentaran que el movimiento había surgido de ellos.
    Nosotros, la Hispania en general, somos tierra de acomodaticios, La anarquía va bien justo en el punto de que te abren la nevera y se beben tu vino.
    Aquí triunfó en el 36 porque el proletariado (o sea aquellos que lo único que tenían era la prole y podían poner en el sistema mano de obra barata) era verdaderamente paupérrimo (en el sur los señoritos cortijeros, en el este el "amo" del taller o la fábrica, en el norte el gerente de la empresa y en el oeste el dueño del pazo).
    Pero el triunfo duró hasta que cada uno pudo hacerse con el 600 y comprarse un apartamento de tres habitaciones en "Miami playa de Calafell, después lo de siempre...Anarquistas de cintura para abajo.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. " Anarquistas de cintura para abajo. . .", lo has definido divinamente, Miquel, lo has clavado.

      Elimina
    2. Ja,ja...Miquel,eso de que te abran la nevera y se beban tu vino, me ha hecho reír de buena mañana.

      Elimina
    3. Anarquistas de cintura para abajo. Lo has clavao, macho. Es como aquel que llama por teléfono al Partido comunista Hola, soy el Gonzalez, denme de baja del partido que me ha tocado la primitiva.

      Elimina
  3. Bueno, viví aquella época, y los hechos de cerca y te puedo certificar que había más oportunistas, vividores y caraduras en el movimiento libertario que auténticos anarquistas. Bastantes de ellos estaban más interesados en fumar "maria" a todas horas y encamarse con alguna practicante del sexo libre, que en leer y analizar la doctrina de Bakunin.

    Con las "superextravagancias" los ortodoxos se referían al ambientillo pseudo-anarquista que se formó en Las Ramblas y El Chino alrededor de Ocaña, Nazario y alguno más. Lo que ahora se conoce como "postureo", vamos. Allí, con la excusa de la bandera negra, se montaban unas juergas colosales.

    Conocí uno de los últimos ateneos anarquistas en el Poble Sec, que además editaba una revista de muy poca circulación. Aguantó hasta mediados de los noventa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'anarquistes autèntics, pocs ni va haver, d'oprtunistes molts.

      Elimina
  4. Familia....es que ya todos somos perros viejos...¡a papa mono bananas verdes ¡
    Un abrazote y cuidaros
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu rai que vius fora vila i pots gaudir de la natura, veure els ànecs i carxofes. Per a que vols l'anarquia si tens l'ordre natural de les coses.

      Elimina
  5. No crec que la major part dels moviments llibertaris fossin oportunistes vividors. Hi havia oportunistes, però la major part eran gent generosa de autèntics sentiments revolucionaris, en aquella època pensaven que tot era possible ... fins i tot, la revolució. Jo formava part d'aquesta gent, érem joves ens agradava l'amor lliure, fumar maria i fer la revolució era una experiència vital. Amb el pas del temps t'adones que l'anarquia o el comunisme és impossible dur-les a términi ... passes un període de desencantament, fins que trobes una nova utopia. És una forma de viure diferent dels que posen el seny en tot el que fan, son pragmàtics i ordenats ... al final, el resultan ser és avorrits

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es pot no ser pragmàtic i desordenat sense ser anarquista, encara que una mica si que ho soc, Només una mica.

      Elimina