El científic i inventor britànic James Lovelock, autor de la hipòtesi Gaia i pioner de l'ecologisme, va morir dimarts, al 103 anys a la seva casa d'Abbotsbury, a Dorset (sud-oest d'Anglaterra). El climatòleg era especialment conegut per la hipòtesi Gaia, formulada el 1969 i que planteja que la Terra actua com un organisme que s'autoregula, el qual els humans fan malbé amb les seves activitats. També va contribuir a conscienciar sobre els riscos per al clima dels combustibles fòssils, la contaminació industrial i els gasos nocius a la capa d'ozó. Com a homenatge a aquest pioner de l'ecologisme, crec que val la pena llegir el text sencer, és molt aclaridor i enriquidor.
Durant anys la comunitat científica va estar convençuda que l’evolució del planeta i l’evolució de la vida no tenien una relació directa. S’afirmava que la vida s’havia adaptat a les condicions del planeta. El químic anglès James Lovelock va formular la hipòtesi Gaia, en què defensava tot el contrari: l’atmosfera, la temperatura i la concentració de sals als oceans s’havien fet adequades per permetre la supervivència de la vida.
Lovelock considera el planeta Terra un superorganisme amb vida pròpia, amb capacitat d’autoregular-se i de mantenir unes condicions adequades per a la vida utilitzant l’energia procedent del Sol per al seu automanteniment i la seva autoestructuració. Comparant la Terra amb un animal –que també és un superorganisme viu- Lovelock veu que tots dos tenen la capacitat d’autoregular les seves constants vitals dins uns límits quan les condicions exteriors són desfavorables.
Lovelock creu que la Terra ha augmentat la seva complexitat biològica perquè els mateixos éssers vius mantenen les condicions fisicoquímiques atmosfèriques i oceàniques adequades per a la vida. Mentre que un animal que es troba en unes condicions desfavorables per a la seva subsistència (com una temperatura massa elevada o massa baixa) s’autoregula utilitzant sistemes homeostàtics (per exemple en el cas d’un mamífer el manteniment constant de la temperatura corporal, el manteniment de les concentracions de glucosa i de diòxid de carboni a la sang dins d’uns límits, etc.), la Terra n’utilitza a escala planetària per tal d’adquirir l’estabilitat en tres aspectes fonamentals: estabilitat atmosfèrica, estabilitat tèrmica i estabilitat oceanogràfica.

Estabilitat atmosfèrica
L’atmosfera està composta per gasos molt reactius entre ells. Permanentment s’hi donen reaccions químiques que produeixen nous compostos. Però alhora també hi ha aportacions constants dels reactius que permeten la continuïtat de la reacció inicial. Hi ha un permanent desequilibri. Les concentracions de diòxid de carboni i d’oxigen són, però, les adequades per a la vida.
La composició de l’atmosfera terrestre és molt peculiar i molt diferent de la dels altres planetes. Precisament és així perquè hi ha vida i no a l'inrevés –hi ha vida perquè l’atmosfera és així– com molta gent pensa.

Estabilitat tèrmica
Es constata que per més que el Sol hagi augmentat el seu nivell de radiacions, i per tant desprengui més calor, la temperatura de la Terra pràcticament no ha variat des que hi ha vida, malgrat èpoques d’intenses glaciacions.
La temperatura mitjana de la Terra és d’uns 13ºC aproximadament, contràriament al que seria d’esperar si tenim en compte que l’espai està prop del zero absolut (-273,15 ºC) i rebem radiacions solars d’una manera no continuada.
Una de les causes per la qual la calor queda atrapada dins l’atmosfera és l’albedo de la superfície terrestre. L’albedo és un factor que es mou en una escala del 0 a l’1. Ens indica la quantitat de llum que reflecteix la Terra. La mitjana de l’albedo terrestre és de 0,33%. L’altre factor d’autoregulació climàtica és l’efecte hivernacle dels gasos com el diòxid de carboni, el vapor d’aigua, el metà i els òxids de nitrogen entre altres. Aquests gasos acumulats a l’atmosfera, només deixen passar cap a l’exterior part de les radiacions infraroges que provenen de la Terra, mantenint-les dins de l’atmosfera.

Estabilitat oceanogràfica - Es pot comprovar fent l’anàlisi de l’aigua oceànica, que, tot i rebre constantment sals dissoltes del continent, no per això augmenta indefinidament la seva salinitat. Si els éssers vius no regulessin la salinitat de l’aigua, aquesta augmentaria indefinidament arribant a no permetre-hi la vida.

Per tal d’explicar l’estreta relació que la vida manté amb el medi on viu, Lovelock diu que Gaia inclou:
- - Organismes que creixen explotant qualsevol oportunitat ambiental possible.
- - Organismes que es regeixen per les lleis darwinistes de la selecció natural, i que són els que deixen més descendents supervivents.
- - Organismes que modifiquen el seu medi físic i químic (per exemple els organismes fotosintètics).
- - Factors que estableixen els límits de la vida (com poden ser la temperatura i d’altres).

La hipòtesi Gaia no té el suport de tota la comunitat científica. Malgrat això, James Lovelock va revolucionar la visió que es tenia de l’evolució del planeta i de la vida.


James Lovelock