UNA GENERACIÓ IRRESPONSABLE

La caiguda de Laura Borràs és una bona notícia per a la política catalana: un petit pas cap a la fi de la crispació, la irracionalitat i el segrest emocional. Encara que a Catalunya hi ha un home que està més feliç que ningú amb aquesta caiguda: el senyor Turull, a qui se li aplana el camí del poder al seu partit. Però més enllà d'això, el que es percep és que, al final del catastròfic "procés", a una generació sencera de polítics se'ls ha emportat la ventolera que ells mateixos van aixecar amb els seus ventalls estrellats. Només cal mirar l'enèsima transmutació d'aquella Convergència que campava a gust a Catalunya, amb les seves caciquils majories absolutes: aquell partit és avui un erm on només se sent el cruixir de dents.

Jordi Cuixart ha marxat a Suïssa, d'on ha tornat (un momentet) Anna Gabriel, només per demostrar que la suposada "terrible repressió de l'Estat Espanyol" no existia: amb el seu exemple li ha quedat clar a tothom que ningú no se'l jutja per les idees. Se sap poc o res dels noms més fulgurants d'aquells anys eufòrics. Els que van prometre, van jurar i van aixecar les veus avui dormisquegen, procuren passar inadvertits o es dediquen als seus negocis en silenci. Fins i tot la nova presidenta de l'ANC organitza una manifestació de l'11 de setembre del 2022 modesta i austera, en què demana als assistents (que ja no s'hauran de registrar: per què?) que aixequin bé les banderetes, per ocultar l'escassetat de persones. Només li va faltar demanar que cada manifestant porti dues banderes.

Com a víctima d'una maledicció eficaç, a Catalunya es repeteix aquesta capacitat inusitada per fer-ho malbé tot en una escalfor patriòtica i banal, en una rebequeria farcida de folklore i escarafalls ridículament solemnes. Sense cap millora per mostrar, només es poden exhibir pèrdues. Després del vendaval (en realitat, només una molesta polseguera), Catalunya surt empobrida en l'àmbit econòmic i seriosament perjudicada en la convivència, a banda d'haver mostrat el seu pitjor perfil: el de la insolidaritat i l'antipatia.

Després del desastre que s'ha portat a una generació de polítics, els qui avui ocupen els llocs de la gestió són persones amb escassa o nul·la experiència en el servei públic: valgui com a exemple el currículum de Pere Aragonès, ascendit a "Molt Honorable" com a una comèdia bufa plena de disbarats, presses, urgències i falltes inesperades. Així, qui ha de dirigir allò públic en un moment tan difícil podria molt bé ser l'últim de la classe. Aquest és el final i el saldo del procés: un balanç llastimós amanit per alguna ocurrència xacacana i previsible de l'homenet de Waterloo, perdut al seu deliri amb un petit cor (cada dia més reduït) que li xiuxiueja les seves pròpies fantasies.

A alguns, com jo, la sortida del procés ens sembla el despertar d'una mala migdiada amb malson inclòs que, d'alguna manera, s'assembla a les impressions estranyes que ens van deixar els confinaments: realment hem viscut això? La resposta, però, és afirmativa: aquí hi ha les seves conseqüències. I el difícil camí de la tornada a la concòrdia, el diàleg i la raó.

Però fins i tot per a nosaltres, els qui vivim amb certa esperança la fi del malestar, la tornada a la normalitat ens resulta dificultosa. Per mi, crec que ja mai més Catalunya no serà el que va ser abans de l'acció dels irresponsables. Sempre viurem amb temor i desconfiança, i amb aquest indefugible sentiment de sospita cap al que queda d'uns líders delmats però imprevisibles, i cap a una meitat de la ciutadania disposada a fastiguejar la vida dels altres.

Aquest article el podeu trobar en la seva versió original aquí.... Lluís Bosch - MILDeMONIos.