L'ESQUERRA RÀNCIA

Resultaria manifestament exagerat afirmar que l’esquerra rància és un bluf, una moda passatgera. De ser-hi, hi és, però no estic segur que es trobi particularment present entre nosaltres. En tot cas, el que és un fet és que també aquí es parla cada vegada més de l’assumpte, i potser amb això n’hi ha prou per dedicar-hi una petita reflexió.

El terme rojipardo (esquerra rància) sembla inscriure’s en una tendència, cada vegada més estesa en l’espai públic del nostre país, que bé mereixeria ser qualificada d’etiquetisme, és a dir,  que té com a principal funció la d’obviar el discurs i la reflexió sobre qualsevol proposta a còpia de qualificar-la amb un terme tan farcit de connotacions negatives, que tota la càrrega de la prova recaigui no sobre l’acusador sinó sobre l’acusat. 

Els esquerranoisos rancis o rojipardos són, per definir-los amb les paraules de Manuel Cruz, “els que defensen polítiques d’esquerres en l’esfera de l’economia, mentre s’alineen amb l’extrema dreta en les tradicions, les guerres culturals i en la qüestió nacional”. Així caracteritzat, d'esquerranos ranci vindria a ser una figura tan curiosa com contradictòria que, en principi, hauria de tenir seriosos problemes argumentatius per justificar la seva posició: Déu-n’hi-do ser alhora, i sense parpellejar, d’extrema dreta i d’extrema esquerra segons convingui en segons quins temes.

Però el problema real, com apuntàvem, no es planteja en el pla de l’argumentació sinó, per dir-ho així, en el de l’adscripció. Cosa que comprovem immediatament quan veiem per quins motius concrets se’ls atribueix a alguns l’esmentada condició de fatxa . Pensem en l’últim aspecte esmentat per l’exdirector d’El País, la qüestió nacional. A Catalunya, sense anar més lluny, resulta habitual que qui es manifesta de manera pública en contra de les tesis independentistes, per més inequívocament demòcrata i fins i tot d’esquerres que pugui arribar a ser, immediatament rep el qualificatiu de fatxa

Coses semblants es podrien sostenir respecte als debats feministes. S’hi troba sovint que les que discrepen de la tesi queer segons la qual la condició de dona no passa de ser una opció en la qual la dimensió biològica resulta poc menys que irrellevant rebin immediatament, per part de feministes de les últimes onades, el retret de trànsfobes, això és, fatxes. Per més extens pedigrí que aquelles puguin presentar com a lluitadores pels drets de les dones. O per més que la seva discrepància estigui sòlidament argumentada. Bona mostra d’això la proporciona Amelia Valcárcel, que ha escrit, amb la seva imbatible ironia: “Des del 1993, el sexe ha entrat en insolvència ontològica”.

L’expressió “posar la bena abans que la ferida” se sol emprar per designar l’excés de prudència. Potser caldria donar curs legal a l’expressió “posar l’etiqueta abans que l’argumentació” per denominar l’actitud dels qui pregunten què pensa l’adversari per decidir què han de pensar ells.