"El degenerat que va inventar Twitter ens ha fet un mal tremendo". Sempre és profitós recordar aquestes sàvies paraules de Màrius Carol, pronunciades amb tanta contundència com por durant la catarsi octubrista del 2017. El cert és que, quan va dir-les, tenien prou sentit des de la seva òptica poderosa. Semblava que Twitter podia ser una palanca força eficient per contribuir a canviar l'statu quo.

Però amb els anys les coses han canviat vertiginosament, el canvi climàtic ja ens arrasa per dalt mentre una guerra global ens escombra per baix, la política ha deixat de ser empesa al carrer i ha quedat empresonada en les ments quadriculades de cadascú, i les virtuts aglutinadores que tenia aquesta nostra xarxa social han anat quedant cada vegada més reduïdes i matisades.

Avui Twitter ja no fa témer l'estabilitat emocional i/o professional de Màrius Carol perquè, tot i que aquest corral continua sent un pou d'enginy, d'informació i de coneixement, també és un gran cau de gent profundament perduda i, a la vegada, profundament convençuda. I aquest col·lectiu tan nombrós i loquaç, que vaga sense rumb però amb una fe indestructible, a hores d'ara no fa cap por especial a ningú. Tampoc a Màrius Carol.

Tot i que aquest perfil d'usuari ja fa temps que corre, Laura Borràs ha estat una de les més grans impulsores de ments perdudes i convençudes a Twitter. Amb uns quants ingredients mesurats a la perfecció, la presidenta del Parlament ha sabut confeccionar la legió de fans més robusta que hagi vist mai la política catalana. N'ha tingut prou amb un somriure permanent, una cita literària ideal per l'ocasió, un like al seguidor de torn que l'encoratja, un agraïment al soldat de torn que la defensa, i uns quants copets innocus a l'esquena de l'1 d'octubre per tenir un exèrcit a la seva disposició.

Bé, relativament a la seva disposició, perquè n'hi ha que desen l'espasa quan surten a comprar el pa. Però a Twitter poden ser tant o més proactius que a les portes del Parlament. És gent immensament revoltada però sense revolució. Canoners sense cap altra pólvora que la seva religió. Persones que fa quatre dies formaven part de la revolució dels somriures i que avui es revolten pel somriure de la Laura.

Produeix estupefacció veure'ls, tant dins com fora de la xarxa. No perquè creguin cegament en algú sense brúixola (que potser també), sinó per la manera com hi creuen, una veneració sense fissures, un punt futbolística, que costa molt de trobar en altres racons del país i que normalment acaba derivant en un escampall de mems pràcticament catòlics, dibuixos infantils fets per mans adultes, poesies de baix contingut polític i literari, i processons digitals que podrien recordar a la Madrugá però sense gent tan desperta. 

Cada cop es va veient més nítidament que el degenerat que va inventar Twitter no va fer cap mal a ningú, Màrius. Aquell pobre home només va fer el que es va prometre a si mateix. El que ha fet mal de veritat és la gestió d'un dol que sovint s'ha basat en col·leccionar ànimes impotents, tocades de mort. Costarà molt superar la revolta dels somriures, sí, però encara costarà més recuperar els revoltats pel somriure, expliquen a Nació digital.; de fet, llegint els tuits arrebassats d'añguns d'aquests fanàtics de la Borràs , gosaria afirmar que són irrecuperables, Sort que són pocs i poc representatius. Ni amb el somriure la revolta, ni la revolta del somriure. Tot plegat foc d'encenalls. I fins aquí la trilogía Borrasiana, bastant brossiana, per cert.