Les campanyes institucionals generen debat. Sempre hi ha qui les considera equivocades i, immediatament, apareixen persones que –per portar la contrària als que hi estan en desacord– les defensen a capa i espasa. L’últim exemple són els dos espots de la DGT protagonitzats per Amaia Romero (gran amant de les truites del bar Laláns) i Eduard Fernández, als quals sengles cotxes els atropellen sense cap mena de consideració pel seu estatus de famosos.
A Londres, però, hi ha ara una campanya amb la qual tothom sembla estar-hi d’acord. Consisteix en una exhibició de fotografies, instal·lada al South Bank, a tocar del Tàmesi. El mig centenar de persones fotografiades hi apareixen somrients, amb cara de felicitat. Són les últimes fotos que els van fer; poc després es van suïcidar.
Per això l’exposició porta per títol L’última foto. Són les 50 últimes fotos de 50 persones que dies o setmanes després van cometre el que Oscar Wilde considerava “el millor compliment que es pot fer a la societat”. Res en aquestes fotos no fa preveure que la idea els voltés pel cap. Jugaven amb els seus nebots, amb els seus fills, s’abraçaven a la persona amb qui compartien la vida... La idea publicitària és inapel·lable: fer entendre que les persones amb pensaments suïcides no sempre fan cara de depri­mides. Els familiars que han cedit el material expliquen que, quan els van retratar, res no indicava que tinguessin problemes. Descriuen els imminents suïcides com a persones alegres, carinyoses. “Mai de la vida cap de nosaltres es podria haver imaginat que poc després se n’hauria anat per sempre”.
Només sé d’un suïcida que va avançar les seves inten­cions. El coneixia de Catalunya Ràdio. Feia el cafè al bar que hi havia just sota de casa seva. Un vespre era a la barra, va assenyalar el tros de vorera que es veia per la porta i li va dir a l’amo: “Demà em veuràs caure per allà”. I així va ser. Ho explica Quim Monzó a la vanguardia. Però hi ha un suïcidi peculiar, potser per qè el coneixia que em va impresionar: el del gastrònom i restaurador Ramon Cabau, que un dia es va presentar a la Boqueria per vendre alguns dels seus productes tal com solia fer amb regularitat, però aquesta vegada se'l veia més apagat del que és habitual. Almenys, això van dir els testimonis. De tota manera, va repartir flors, va parlar amb uns i altres… I quan estava davant de la parada de bolets del seu amic Llorenç Petràs, va entregar una carta per al seu amic, que en aquell instant era absent. Després, es va aturar a un bar per demanar un got d'aigua perquè deia que no es trobava bé. Tot seguit, va prendre l'aigua, es va empassar una pastilla i, al cap de pocs segons, va caure desplomat morint gairebé a l'instant. Aleshores encara ningú ho sabia però s'havia suïcidat amb cianur. Quan Petràs va poder llegir la carta, Cabau ja era al terra. Mort.
Hi havia una altra versió sobre el suïcidi de Ramón Cabau, més poètica, encara que no sé si certa: Un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure. Em va impressionar profundament aquest suïcidi del Sr. Cabau, com també em va impressionar el suïcidi de Goytisolo tot i que diuen els seus propers que no ho va ser, però com aquest acte tan personal sempre es disfressa de mort accidental, tinc els meus dubtes de que Goytisolo estés arreglant una persiana de cassa seva.