Amb tant de soroll mediàtic, amb crisis de tota mena pel mig i una guerra, una notícia d'abast per a la infància ha quedat relegada, l'acord unànime entre el Ministeri de Serveis Socials i les comunitats autònomes perquè cap nen menor d'11 anys resideixi en un centre d'acollida d'aquí al 2030. Aquest objectiu s'ha marcat en dues fases: una primera, que estableix el termini del 2025 per treure d'aquestes residències als entre 0 i 6 anys, i cinc anys després, els d'entre 7 i 10. Amb dades del 2020, que són les últimes disponibles a Espanya, hi ha en aquesta situació 3.088 nens, 1.117 de la franja més petita (inclosos 537 que no han complert els 4 anys) i 1.911 d'entre 7 i 10.

L'acord, que finalment va acompanyat de finançament procedent de la Garantia Infantil, un dels fons Next Generation de la UE, intenta pal·liar l'incompliment permanent en què han incorregut les administracions públiques des que el 2015 es va aprovar la llei de modificació del Sistema de Protecció a la Infància ia l'Adolescència, que establia que els menors de fins a 3 anys sota la tutela de l'administració no han d'estar institucionalitzats, vivint en residències pel dany emocional i psíquic que això suposa. I el següent pas s'havia de fer amb els nens de 4 a 6: calia buscar-los una família per evitar el mal que suposa créixer en una residència. Els gairebé 1.200 petits que viuen en aquests centres són el clar reflex que la norma no s'ha complert tret de Cantàbria, on no hi ha petits de menys de 6 anys a centres i Navarra, que almenys fins al 31 de desembre del 2020, no tenia cap nadó, encara que sí que hi figurava un menor d'entre 4 i 6 anys en una residència.

Quants nens moren a la Mediterrània, a Ucraïna o en altres guerres/no guerres? Nens que no arriben a tenir ni l'opció de ser adoptats, o quan com la Mariona no sobreviuen malgrat la bona fe i la cura d'unes monges.

Ahir vàrem anar a Vic amb el meu germà i la Júlia a veure la tieta Teresa; amb la covid feia més de dos anys que no la podiem visitar. La tieta en té 96 pero el cap el té clar, ens explicava ahir el cas de la Mariona; la seva mare va morir de paludisme, ja que la tieta no la va poder curar, Al cap d'un temps, el seu pare els va portar la nena a la seva comunitat, a Ruli; estaba en els ossos, com aquelles fotos que vèiem de nens i nenes de Biafra durant la fam. No en sabien el nom i li van posar Mariona. Les monges van decidir quedar-se-la, entre altres coses perquè el pare ja estava amb una altra dona que estava embarassada i la nena li feia més nosa que servei. Tenia a penes un any, i la van cuidar i alimentar, però no va sobreviure, al cap de poc temps va morir - li va fallar el cor, - M'explicava la tieta que el cor és el que més pateix en casos de desnutrició -. A la Mariona, la varen enterrar les monges al jardí de la Comunitat, i mai no li van faltar flors. Això va passar a Rwanda, abans de la guerra civil entre hutus i tutsis, encara que imagino que tot deu seguir igual, o pitjor. 

Sóc tant capsigrany que no se'm va ocòrrer fer una foto al vestidet de punt color de rosa, amb peucs i tot que la tieta li ha fet a una nena de Vic que naixerà dìns d'un més. Crec que li haurien de posar de nom Mariona.