The Economist va fer a final de juliol una portada de conte de por. Equiparada a una minúscula Caputxeta Vermella, Europa camina per un bosc de canonades de gas. En primer pla, la silueta d’una gran bèstia, que tant pot ser el llop com un os de les estepes russes. Europe’s coming winter peril. Europa s’acosta al perill hivernal. L’anunci de l’hivern terrorífic ja comença a ser vell. Fa més de deu anys que s’escolta. Certament, molts dels últims hiverns han estat grisos, si no dolents. O tràgics, com el de 2020, quan, amb la pandèmia desbocada, ens afligien les fotos de Bèrgam: no hi havia taüts per a tants cadàvers. Més enllà de la bèstia del coronavirus (ara aparentment domesticada), la metàfora del cru hivern que s’acosta fa referència a una catàstrofe econòmica, que, començant per un colossal default o suspensió de pagaments, seria la culminació, accentuada per la guerra, de molts anys de deute acumulat en països del nostre estil.

Aquesta imatge sinistra de l’hivern conté l’eco d’una narració bíblica en què l’esclau israelita Josep interpreta un somni estrany del faraó d’Egipte. Set vaques grasses són devorades per set vaques flaques. El mateix passa amb set espigues plenes de gra, devorades per unes espigues seques. Josep augura que s’acosten anys de bona collita, però recomana estalviar en previsió dels mals anys. No és exacte el tòpic que sosté que no hem estalviat: el preu del treball va baixar un 25% després de la crisi del 2008. D’aquí la raresa d’aquesta inflació: pugen els preus, no pas els sous. Sigui com sigui, l’Estat fa anys que gasta el que no té; i més. Això ens porta a una faula de l’antiquíssim Isop. Morta de gana, la cigala demana aliment a la formiga, que li pregunta: “Què feies a l’estiu?”. “Cantava”, contesta. “Doncs balla a l’hivern, si a l’estiu cantes”.

Ballar de gana: cruel perspectiva! Potser per això, Jan Laporta és la figura més singular d’aquest estiu flamíger que ja tem l’hivern glacial. Havent trobat un Barça en deute terrorífic, gasta més en fitxatges que els xeics d’Aràbia i Qatar plegats. Laporta interpreta el clàssic paper de l’arruïnat, que freqüenta els casinos a la desesperada. Aquests apostadors solen portar una bala a la butxaca. Per si cal liquidar el deute amb un gest heroic. - Antoni Puigverd