Vaig saber que el coronel Gaby era un home honest, perquè no va voler convence’m de la seva honestedat. N’hi va haver prou amb observar la seva simplicitat, la seva casa de Mbandaka, a l’oest de la República Democràtica del Congo, era un edifici humil d’una sola planta, sense electricitat, i calia dutxar-se tirant-se pel cap un bol d’aigua freda. Després de cinquanta anys a l’exèrcit congolès, ocupant rangs de poder i comandament, la seva vida espartana no era una extravagància; era un fenomen excepcional. Aquelles parets escantellades cridaven decència. Al Congo, una terra caïnita i caòtica, els polítics i militars acumulen habitualment fortunes fosques a costa del patiment de la població i viuen en mansions espaterrants. Als 67 anys, el coronel Gaby deia sempre orgullós que només tenia un patrimoni, l’educació dels seus fills: un era metge, l’altre advocat i el benjamí s’acabava de graduar en enginyeria informàtica. 

Xavier Aldekoa posa al Coronel Gaby com exemple d'honestedad i el relaciona amb Carles Puyol, potser l'ùltim cas d'honestedad a Can Barça. Si el Barça vol ser recordat, necessita jugadors que estimin el club, que siguin un exemple; com Carles Puyol.

Fa vuit anys, Carles Puyol no va voler convèncer ningú de la seva honestedat, n’hi va haver prou amb observar la simplicitat: el defensa blaugrana va convocar la premsa i va llegir un comunicat en què renunciava a dos anys de contracte i a una desena de milions perquè trobava que ja no podia rendir al seu nivell.

— Després de les dues últimes operacions m’està costant molt de recuperar el nivell que m’exigeixo per continuar aquí, va dir.

Les paraules de Puyol sonen avui a ciència-ficció. L’estiu a Can Barça, marcat per l’incomprensible galimaties econòmic de Tebas i les palanques de Laporta (ahir insuficients, avui donen per inscriure Koundé), ha estat protagonitzat a la carpeta de sortides o rebaixes per futbolistes d’un sol club: el dels diners. Per descomptat és lícit i els esportistes poden al·legar la firma estampada als seus contractes per exdirectius irresponsables i que la seva carrera és curta.

Convé recordar que no sempre s’ha fet així. No tothom. Puyol no es va arrossegar mai pel terreny de joc ni es va ancorar a un contracte inflat perquè es va estimar més demostrar un amor profund pel club blaugrana. Ningú dubta que si avui li haguessin demanat un esforç, ell hauria estat el primer a fer un pas endavant. Fa vuit anys, el de la Pobla no va voler convèncer ningú de la seva honestedat, n’hi va haver prou amb observar la simplicitat: va ser un exemple i per això avui és llegenda. Va ser capità.

Per tornar a guanyar, al Barça li calen futbolistes meravellosos, golejadors infal·libles o defenses que converteixin l’àrea de Ter Stegen en un búnquer. En té. Però si el Barça vol ser recordat, necessita jugadors que estimin el club. Que siguin un exemple.

Deixar, com el general Gaby, un altre patrimoni com a llegat: integritat per als que venen darrere.