La nostra tasca quan escrivim no consisteix en altra cosa que intentar fer una mica de llum, encara que sigui amb una llàntia, al bosc de paraules que ens cobreix. Lestratègia de la tensió. Un govern entestat a ficar-nos por. No n'hi havia prou amb el terror encara no explicat de la pandèmia -quan ens assabentarem de l'extermini de gent gran a les residències?- i ara els nostres governants pugen a l'escalada del sinistre futur que ens amenaça. Des dels blindats despatxos anuncien el churchillià “sang, suor i llàgrimes”, sense ser ucraïnesos. Hi deu haver un motiu.

No surto encara de la meva perplexitat després d'escoltar la ministra de Defensa pronosticar que “hi haurà molt de patiment”. Això, enunciat per la responsable de l'Exèrcit, m'acosta a la guerra, encara no sé pas contra qui. Putin? Declararem la guerra a Rússia, ara que s'han complert sis mesos de la invasió d'Ucraïna? Ja ho vàrem escriure al seu moment: s'ha iniciat una altra conflagració mundial i no s'assembla gairebé en res a les precedents, fora de les matances de civils. Però intueixo que les coses no van per aquí i que les guerres entre potències poderoses tendeixen a cronificar-se.

Enmanuel Macron acaba d'anunciar “la fi de l'abundància”. Un sarcasme per a una població cada cop més empobrida. Potser pensa que l'abundància és un bé compartit, en què uns gaudeixen i els altres pateixen. Vivíem a l'abundància sense saber-ho? Faig repàs del deteriorat estat de benestar i no trobo raons que advoquin per la sensació de viure per sobre de les nostres possibilitats. Una altra cosa és que visquem per sobre de les nostres responsabilitats: el turisme de vacances s'ha multiplicat, les hipoteques encara no han saltat pels aires i viure al dia és una fórmula més semblant al romà carpe diem que a la sensació de prendre's un respir davant el futur inquietant.

Però la consigna governamental que apel·la al patiment que ens amenaça a la cantonada, com qui diu a l'hivern, em temo que respongui a altres paràmetres. Si es tracta d'una profunda i irreversible crisi econòmica, no casa gaire bé amb reduir l'aire condicionat i apagar els llums. Això no és patiment, això es limita a incomoditat, llevat que la veterana jutge i ara ministra no hagi patit a la seva vida, fora de les incomoditats del rang i la sempre enutjosa redacció de 'autos' i sentències.

Sigui el que sigui el que ens espera per a la temporada tardor-hivern el que és incontestable és que la rutina política, que sol trencar-se després de l'estiu, s'ha vist esquitxada per una ofensiva a tots els fronts contra Núñez Feijoo, a qui dit sigui de pas no votaré mai; tan desaforat i fora de lloc com el patiment de la ministra del ram militar. Els mitjans de comunicació addictes, que són molts i gens patints, van trencar les angoixants calors, els incendis, la “pertinaç sequera” que deia Franco, i han anat a buscar l'home. Les enquestes en tenen la culpa, però el motiu és estratègic. Si no ataquem, pensen, no aguantaríem fins a les locals i autonòmiques del maig sense patir, aquesta vegada de debò, el que és una agonia. No els inquieten les calefaccions ni els llums urbans ni les restriccions. El que els té sobre brases és la consigna: “Sense acollonir el personal no arribem”.

Els idiotes amb pocs recursos solen dir que tenim els governants que mereixem. No és cert del tot i la nostra malhaguda història en té moltes proves. El que sí que és veritat ratificada és que un país té els mitjans de comunicació que tria i a més se'n sent orgullós; per bona criança evito donar noms. Això ve a tomb del document de marres sobre la renovació del Tribunal Constitucional que va aparèixer com per ensalm al mig d'agost. Aturem-nos en els detalls que ningú, que jo sàpiga, ha volgut enfilar.

El 21 d'octubre de l'any passat els dos munyidors de les escombraries partidàries, Bolaños i García Egea, signen un document en què acorden una sortida al contenciós que mantenen sobre el Consell General del Poder Judicial. Ni l'un ni l'altre no diuen res a la ciutadania, seguint l'estil a l'ús dels partits grans amb ambicions petites. Però abunden en les picabaralles com si no haguessin pactat fins i tot els cops baixos. Van caure Casado i García Egea i seguim en el secret. El PP va triar per exclusió Núñez Feijóo el 1r d'abril i va seguir el silenci. Però va arribar l'agost i la consigna –“Sense tensió no aguantem”–. Ja estàvem a l'agost. És igual, ningú preguntaria pel silenci des d'octubre a agost, ni per què van esperar uns quants mesos per filtrar la notícia. Les enquestes, les maleïdes enquestes. Va ser llavors quan el document “al qual ha tingut accés El País” es va fer públic.

Tractar “d'accés” al lliurament fraternal i que ningú adverteixi del tripijoc és un dels nostres hàbits periodístics que ve d'abans, de molt enrere. Potser ningú pregunta el perquè un document d'octubre del 2021 apareix a l'agost del 2022? Qui ho va lliurar a qui, entre rialles còmplices i agraïments soterrats? Ni una nota a peu de pàgina, com si la manipulació informativa ens fos tan familiar com les portes giratòries. Entre bombers, diuen, no es trepitgen la mànega.

Quan tots els ministres amb el president al capdavant asseguren que ens hem d'acollonir, no s'ha de prendre a xufla. El que importen són els efectes de la pressió sobre els afectats. Vaig escoltar en una ocasió un acudit cubà que lamentablement no sóc capaç de transmetre en la seva brillantor caribenya. Eren temps del “Període Especial”, quan acabava de fer fallida la Unió Soviètica i l'enganyifa de l'economia cubana es va ensorrar per a més fallida d'una població necessitada de tot, des de la llibertat als productes bàsics. Es va celebrar aleshores una assemblea dels animals del zoològic de l'Havana. Van parlar els elefants i van proposar el sacrifici de les espècies més grans i menjadores. Però una formiga de la manigua es va posar a plorar davant de la perplexitat dels reunits. Per què plores formigueta, si només eliminarem els més grossos? I entre sanglot i sanglot la formiga va exclamar: “És que es cometen tants errors!”

Els estrategs polítics no fan acudits i quan els surten no és per la seva voluntat sinó perquè converteixen el que és patètic en una comèdia. L'amenaça del patiment ha vingut per quedar-se, almenys el temps just per acollir-nos i que res no sigui susceptible de canviar. - Gregorio Moran a Voz Populi.