El Pla de Contingència i Estalvi del Govern central s’assembla una mica al vell acudit popularitzat a l’URSS que posava en boca d’un membre del proletariat la frase següent: “Nosaltres fem veure que treballem i ells –referint-se a l’Estat– fan veure que ens paguen”. La versió espanyola del present podria ser aquesta: “Nosaltres fem veure que confiem en les mesures del Govern i ells fan veure que ho tenen tot estudiat”. Sánchez, sempre efectista –es pot governar d’una altra manera avui dia? – ha posat sobre la taula un decret llei entre improvisat i precipitat que, més que no pas canviar-nos la vida, el que pretén és enviar un missatge a Brussel·les i un altre a l’opinió pública.

Als socis comunitaris se’ls fa arribar el que convé en aquests moments. És de justícia: estem per la feina d’ajudar, ja sabeu que som un soci fiable i solidari. I als espanyols se’ls recorda, per la via dels fets, el que ja se’ls anunciava des que va començar la guerra: us vam dir que no seria de franc, i aquí teniu una altra factura a sumar a la inflació. Els dos missatges –el domèstic i l’internacional– són oportuns i necessaris. Una altra cosa és que amb aquestes mesures es redueixi un 7% el consum energètic –potser amb l’escomesa dels descorbatatats i els que ens dutxem amb aigua freda arribem a aqueata xifra– i que sigui a través de la precipitació i la improvisació que s’hagin de legislar qüestions de llarg abast com les que planteja el decret. Fa l’efecte que tornem a un escenari covid. El Govern espanyol obligat a fer veure que té la situació sota control i paral·lelament una pila de buròcrates improvisant paràgrafs que tinguin un cert sentit i que siguin coherents a l’hora d’explicar-los i enviar-los d’urgència a imprimir al BOE.

La resposta de les comunitats autònomes– Ayuso cridant obertament a la desobediència, el PNB anunciant un protocol d’estalvi propi al setembre i les altres en una mena de cadascú per on l’enfila– és descoratjadora. Malgrat que tenen raó en la mesura que els tornen a obligar a convertir-se en policia de la nova legalitat, en què no pinten res a l’hora d’elaborar-la. La cogovernança de Pedro Sánchez és de posar i treure: la posa en els discursos i la treu a les accions.

El cas és que de moment les mesures no són gran cosa. Molt de pa, menys formatge. Passarem calor als llocs on ara passàvem fred, s’haurà de recuperar l’hàbit d’anar a treballar a l’hivern amb roba apropiada i no pas com fins ara –s’ han acabat els tirants a l’oficina al gener–, deixarem de fer l’idiota sopant al desembre en terrasses amb estufes i els lladregots ho tindran més fàcil per assaltar comerços aprofitant la foscor. Res de l’altre món. Fiquen al cap de la gent, això sí, la idea que el món ha canviat per mal i obren en canal la via de la incertesa i la por, que és el que permet als governs moure’s més bé en els temps durs com els que se’ns anuncien.

Les mesures i discursos dels executius occidentals contrasten amb l’anunci de Vladímir Putin convidant els europeus a anar-se’n a viure a Rússia amb el reclam sarcàstic d’energia barata i banys calents inacabables. L’anunci del president rus exemplifica el seu principal avantatge, que és, alhora, el desavantatge dels altres. Tant se val com ho estigui passant la seva gent, tant se val quan siguin les eleccions. No és una variable que ell hagi de preveure. Al contrari, els polítics alemanys, italians, espanyols, francesos i d’altres caminen, governants i oposicions, amb la calculadora a la mà mirant d’encertar en cada moment quin és el llindar de dolor de les seves poblacions, bé sigui per no perdre el Govern si es té, bé per arribar-hi si s’és oposició. Per això el decret llei de dimarts té l’aire d’un simple preoperatori. Res que no arreglem amb suor a l’estiu i abrics a l’hivern. I desvia l’atenció de l’economia, que és on ja notem de debò que estem en guerra, encara que continuem sense creure-ho perquè no fem lleves, ens n’anem de vacances i no hem repatriat cadàvers. D’això, que ho comencem a creure, va el decret. - Estalvieu energia! Estem en guerra! - Josep Martí Blanch