MIGRANTS, EMIGRANTS O IMMIGRANTS


No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit - Edmon Jabes.

"Mereixem més respecte i un esforç dels que més en saben per ajudar-nos a separar el gra de la palla. No per poder despreocupar-nos del futur, senzillament per deixar-nos viure amb un punt de calma en el present. El que tenim entre les mans ja és suficientment greu. No és necessari afegir-hi pes barrejant naps i cols. A la climatologia el que és de la climatologia i a la meteorologia el el que és de la meteorologia".... 

.... Així acabava l'article anterior. Ho comento perquè entre la guerra d'Ucraïna, les restes de la Covid, la verola del mico, i ara l'onada de calor, sembla que els migrants que arribaven a les nostres costes o a les gregues i italianes en pasteres, han desaparegut, o han deixat de venir. Almenys no hi ha informació als mitjans que ens faci saber d'ells, de la seva sort o dissort. Bé, el darrer emigrant que ha arribat a casa nostra és un tal Lewandowski, però a banda que en vingui algún d'Anglaterra, ja no n'arriben. D'això va l'escrit següent, sobre migrants, emigrants o immigrants.

MIGRANTS, EMIGRANTS O IMMIGRANTS

"M'he acabat acostumant a l'expressió "migrant", que no m'acabava de sonar bé. Com que un té una edat, jo era més de immigrant/emigrant, segons es veiés des del punt de vista del país receptor o emissor, que és com de sempre s'havia dit. Però com avui en dia tot són eufemismes, ens hem d'anar acostumant a la paraula i ja posats a la circumstancia que ens fa emprar-la, que si és important. Migrant, segons el diccionari de la RAE, és qui migra, i entén per migrar el fet de traslladar-se des del lloc on s'habita a un altre de diferent, de manera que la pràctica totalitat del món ho seríem, per poc que hàgim fet alguna mudança més o menys seriosa. No obstant això, no és aquest el sentit en què fem servir la paraula, sinó el que relaciona aquest trasllat amb la cruïlla de fronteres.

Quan parlem d'immigrant ho relacionem amb el fet d'arribar a un país estranger per radicar-s'hi, instal·lar-se en un lloc diferent d'on vivia dins del propi país, a la recerca de millors mitjans de vida. Dues descripcions molt asèptiques que tenen poc a veure en la manera com s'empra el terme generalment. Quan es parla d'immigrants immediatament acudeixen a la nostra ment una sèrie d'estereotips usats fins a la sacietat. Pateres, cues de refugiats, assentaments precaris. I hi ha qui fa un pas més i els relaciona directament amb delinqüència, fent que un pòsit d'odi i discriminació vagi quallant a l'imaginari col·lectiu. Però el tema és més complex, hi ha també migrants polítics, climàtics, i, si anem a la literalitat de la definició, immigrants serien, no només els que passen penúries, sinó també aquests futbolistes amb fitxa milionària que cobren quantitats obscenes, o els esportistes, o youtubers que se'n van a Andorra o Mónaco a la recerca de millors condicions fiscals per a la butxaca i pitjors per a la nostra Hisenda Pública. Però aquests no se'ls anomena immigrants, ni se'ls associa amb res negatiu. Ningú no els discrimina perquè són simplement estrangers. Encara que, mira tu per on, alguns acabin defraudant el nostre fisc. Per cert, avui fa dos anys que un il·lustre espanyol d'Espanya va emigrar, immigrar, migrar o auto-exiliar-se a Abu Dabi..."

La pregunta que em faig és: Fins quan seguirem amb aquesta doble vara de mesurar?, que em remet a un verset que vaig escriure fa temps:

 

Que bonics els immigrants 

que vénen per carretera, 

i quina nosa que ens fan  

els que arriben en pastera.

*

GROGUISME METEREOLÒGIC



Posi-me’n força i del que tingui. Aquesta és la manera de fer del periodisme. La caldera de la informació exigeix combus­tible permanentment i no admet cap treva. La indústria de l’entreteniment informatiu és el cap de cuina dels plats que han de servir-se a diari a les audiències. I aquestes tendeixen a engrapar voraçment i sense mastegar, com feien Gargantua i el seu fill Pantagruel.

El succés és el carburant que millor crema i més prestacions proporciona al motor de la notícia. L’aliment que més calories dona a l’audiència. Sucre directament injectat a la vena. L’esdeveniment inesperat, com més dramàtic millor, dona compte de la nostra fragilitat humana i de la incapacitat que ens acompanya per anticipar, controlar i viure en un món ordenat i previsible. I això ens posa.

Sorpresa, por, indignació, depenent del succés, són emocions intenses que ens segresten el cervell i fan del succés el subjecte idoni per monopolitzar la nostra atenció. El fet extraordinari, o més aviat normal però explicat com si no ho fos, ens enlluerna igual que les llums d’un cotxe el conill immobilitzat al mig de la carretera. Però, com amb les drogues, a mesura que passa el temps necessitem dosis més grans per assolir els mateixos efectes. Per això cada cop resulta més necessari engroguir la informació per seguir captant la nostra atenció. En els inicis de la televisió privada a Espanya ho va resumir bé un directiu que estava posant en peu el seu projecte audiovisual: “Dues persones que discuteixen serenament en un banc no tenen cap interès; si ho fan amb un acalorament perceptible però mesurat, qui passeja mirarà de reüll sense deixar de caminar; si s’escridassen fort i arriben a les mans, tothom s’aturarà i no deixarà de mirar mentre duri la batussa. S’ha d’apostar per això darrer per fer una televisió d’èxit”. Afegim-hi que li ha anat de meravella.

Només era qüestió de temps que aquesta manera de fer impregnés tots els caixons de l’actualitat. Donar-li una capa de succés a qualsevol fet noticiable millora les audiències i és el camí que s’ha transitat amb ràpida determinació. Pràcticament res ha quedat al marge d’aquesta tendència. Tampoc la informació del temps, que ha sucumbit de manera bastant generalitzada a la temptació de convertir-se dia sí, dia també, en un permanent anunci de l’apocalipsi. Noteu, en particular els amics d’anar a la caça del negacionista, que no ens referim a la informació climàtica –aquesta és una altra qüestió–, sinó a la meteorològica, la que fa anys protagonitzaven homes i dones del temps que presentaven amb la mateixa cara i to de veu un diluvi universal, un huracà o un dia de 45 graus a l’ombra a tota la Península i que havia de servir per saber si agafar l’abric o no abans de sortir de casa.

Homes i dones del temps s’han convertit en portaveus de l’apocalipsi. El groguisme meteorològic ha arribat al cim aquest estiu certament asfixiant. Un carrusel non stop presentat en forma de cataclisme diari. Hecatombe i devastació quotidiana. La norma que impera és presentar-ho tot com una cosa anormal, inusual, extraordinària. Si s’acaba una onada de calor, cal avançar-se informativament a les dues properes i afegir que a la tardor baixarem en zòdiac pels carrers de l’Eixample per culpa dels aiguats. Però per damunt de cap altra cosa cal explicar-ho tot com si res d’això hagués succeït amb anterioritat, com si estiguéssim a les portes de l’extinció en els propers dies o ves a saber si minuts.

Tot això no tindria importància si no afavorís a l’alça innecessàriament els efectes de l’ecoangoixa. The Lancet, una veu de referència entre les publicacions mèdiques, va publicar fa uns mesos un estudi en el qual el 45% dels enquestats afirmava que la preocupació pel clima afectava negativament la seva vida quotidiana. No es tracta de negar els efectes del canvi climàtic. Però sí seria raonable que s’abandonés l’estafa informativa que suposa presentar qualsevol informació meteorològica acompanyada de l’automatisme de vincular-la directament al seva vida quotidiana. No es tracta de negar els efectes del canvi climàtic. Però sí seria raonable que s’abandonés l’estafa informativa que suposa presentar qualsevol informació meteorològica acompanyada de l’automatisme de vincular-la directament al canvi climàtic amb la falca tramposa del causa-efecte. Mereixem més respecte i un esforç dels que més en saben per ajudar-nos a separar el gra de la palla. No per poder despreocupar-nos del futur, senzillament per deixar-nos viure amb un punt de calma en el present. El que tenim entre les mans ja és suficientment greu. No és necessari afegir-hi pes barrejant naps i cols. A la climatologia el que és de la climatologia i a la meteorologia el el que és de la meteorologia. Josep Martí Blanch - la vanguardia. I sobretot recordar que no hi ha res que no hagi succeit abans i que afecta a les persones no al planeta, que aliè a les nostres malvestats va fent sense pressa.


Mariano Medina, presentador del temps a televisió espanyola.


ESTALVIEU ENERGIA! ESTEM EN GUERRA




El Pla de Contingència i Estalvi del Govern central s’assembla una mica al vell acudit popularitzat a l’URSS que posava en boca d’un membre del proletariat la frase següent: “Nosaltres fem veure que treballem i ells –referint-se a l’Estat– fan veure que ens paguen”. La versió espanyola del present podria ser aquesta: “Nosaltres fem veure que confiem en les mesures del Govern i ells fan veure que ho tenen tot estudiat”. Sánchez, sempre efectista –es pot governar d’una altra manera avui dia? – ha posat sobre la taula un decret llei entre improvisat i precipitat que, més que no pas canviar-nos la vida, el que pretén és enviar un missatge a Brussel·les i un altre a l’opinió pública.

Als socis comunitaris se’ls fa arribar el que convé en aquests moments. És de justícia: estem per la feina d’ajudar, ja sabeu que som un soci fiable i solidari. I als espanyols se’ls recorda, per la via dels fets, el que ja se’ls anunciava des que va començar la guerra: us vam dir que no seria de franc, i aquí teniu una altra factura a sumar a la inflació. Els dos missatges –el domèstic i l’internacional– són oportuns i necessaris. Una altra cosa és que amb aquestes mesures es redueixi un 7% el consum energètic –potser amb l’escomesa dels descorbatatats i els que ens dutxem amb aigua freda arribem a aqueata xifra– i que sigui a través de la precipitació i la improvisació que s’hagin de legislar qüestions de llarg abast com les que planteja el decret. Fa l’efecte que tornem a un escenari covid. El Govern espanyol obligat a fer veure que té la situació sota control i paral·lelament una pila de buròcrates improvisant paràgrafs que tinguin un cert sentit i que siguin coherents a l’hora d’explicar-los i enviar-los d’urgència a imprimir al BOE.

La resposta de les comunitats autònomes– Ayuso cridant obertament a la desobediència, el PNB anunciant un protocol d’estalvi propi al setembre i les altres en una mena de cadascú per on l’enfila– és descoratjadora. Malgrat que tenen raó en la mesura que els tornen a obligar a convertir-se en policia de la nova legalitat, en què no pinten res a l’hora d’elaborar-la. La cogovernança de Pedro Sánchez és de posar i treure: la posa en els discursos i la treu a les accions.

El cas és que de moment les mesures no són gran cosa. Molt de pa, menys formatge. Passarem calor als llocs on ara passàvem fred, s’haurà de recuperar l’hàbit d’anar a treballar a l’hivern amb roba apropiada i no pas com fins ara –s’ han acabat els tirants a l’oficina al gener–, deixarem de fer l’idiota sopant al desembre en terrasses amb estufes i els lladregots ho tindran més fàcil per assaltar comerços aprofitant la foscor. Res de l’altre món. Fiquen al cap de la gent, això sí, la idea que el món ha canviat per mal i obren en canal la via de la incertesa i la por, que és el que permet als governs moure’s més bé en els temps durs com els que se’ns anuncien.

Les mesures i discursos dels executius occidentals contrasten amb l’anunci de Vladímir Putin convidant els europeus a anar-se’n a viure a Rússia amb el reclam sarcàstic d’energia barata i banys calents inacabables. L’anunci del president rus exemplifica el seu principal avantatge, que és, alhora, el desavantatge dels altres. Tant se val com ho estigui passant la seva gent, tant se val quan siguin les eleccions. No és una variable que ell hagi de preveure. Al contrari, els polítics alemanys, italians, espanyols, francesos i d’altres caminen, governants i oposicions, amb la calculadora a la mà mirant d’encertar en cada moment quin és el llindar de dolor de les seves poblacions, bé sigui per no perdre el Govern si es té, bé per arribar-hi si s’és oposició. Per això el decret llei de dimarts té l’aire d’un simple preoperatori. Res que no arreglem amb suor a l’estiu i abrics a l’hivern. I desvia l’atenció de l’economia, que és on ja notem de debò que estem en guerra, encara que continuem sense creure-ho perquè no fem lleves, ens n’anem de vacances i no hem repatriat cadàvers. D’això, que ho comencem a creure, va el decret. - Estalvieu energia! Estem en guerra! - Josep Martí Blanch 

ACRÒBATES CONTRA EL MALBARATAMENT




París, la Ville Lumière, té difícil complir amb el seu apel·latiu de “ciutat de la llum” en aquests temps de forçada austeritat a causa de la invasió russa d'Ucraïna. El president francès, Emmanuel Macron, va demanar fa unes setmanes als seus compatriotes “sobrietat energètica”, i el Govern va anunciar després les multes per no apagar els rètols lluminosos entre la 1 de la matinada i les 6 del matí. Però hi ha un col·lectiu de joves, anomenat On The Spot Parkour, que porta dos anys amb la seva pròpia campanya per combatre el malbaratament i desendolla pel seu compte els cartells lluminosos.
El grup d'activistes, entre els 18 i els 36 anys, sol reunir-se una vegada al mes a la capital per a la seva acció, batejada Lights Off, que després difonen a les xarxes socials. Es tracta d'amants de l'escalada urbana i de la modalitat parkour –també coneguda com a free running–, una disciplina acrobàtica que consisteix a superar obstacles en una ciutat o al medi natural, mitjançant moviments ràpids i àgils, salts i equilibris. El parkour va viure un auge a França a principis d'aquest segle arran de la pel·lícula Yamakasi, els samurais dels temps moderns (2001).
L'afició per l'acrobàcia urbana, inspirada en la pel·lícula Yamakasi, s'alia en aquest cas amb l'ecologisme
En el cas dels integrants d'On The Spot Parkour, uneixen l'amor per l'acrobàcia al medi urbà i la consciència ecologista. La seva missió consisteix a escollir una zona molt comercial i fer un recorregut a partir de la mitjanit per comprovar si els panells lluminosos estan encesos. Quan és així, s'enfilen fins a la petita caixa vermella, que sol estar a uns tres metres d'alçada, on hi ha un interruptor d'emergència que fan servir els bombers per apagar els llums si hi ha un incendi. Els activistes fan el mateix. Amb entrenament i habilitat, l'operació es pot fer en pocs segons. Han arribat a apagar seixanta rètols en una nit.
El 28 de juliol passat, la cadena de televisió estatal LCI va seguir les evolucions d'On The Spot Parkour als Camps Elisis, on marques de luxe com Cartier, Montblanc o Bulgari tenen comerços. El grup, compost aquella nit per només sis persones, va ser capaç de desactivar els panells de quatre botigues en només una desena de minuts. De vegades la tasca es va complicar perquè els interruptors no eren visibles o calia escalar alçades considerables.
El coordinador a París d'aquesta protesta singular és Kevin Ha, un enginyer de 30 anys que també va estudiar oceanografia. Insisteix que allò que fan no és una reivindicació política sinó un simple acte de consciència ciutadana. Òbviament, influeixen el sentiment de grup, el joc i l'adrenalina. Els joves van de cara descoberta i no tenen inconvenient a donar el seu nom. “Hem trobat una manera d'aliar allò útil i agradable –va explicar Kevin a LCI–. Tothom té una sensibilitat ecològica, però el nostre ADN continua sent l'esport”. L'activista va reconèixer que també persegueixen una intenció didàctica, de fomentar el seu esport i “arribar al màxim de persones”, perquè cadascú actuï contra el malbaratament energètic dins de les seves possibilitats, ja sigui al seu lloc de treball oa casa seva. El grup constata que els responsables dels comerços afectats han reaccionat i alguns apaguen ara els seus llums a la nit. “La meva acció personal no canviarà el món –va declarar Baptiste–. Ho fem perquè es vegi, la gent ens recolzi i també actuï”.
Les nits de Lights Off no han suposat als seus organitzadors, per ara, problemes legals. Han trobat tolerància de part de la policia i aplaudiments còmplices d'alguns vianants. “La llei és del nostre costat, perquè els rètols han d'estar apagats a la nit”, va sostenir Kevin. Per evitar denúncies i sancions, els activistes van amb molt de compte de no provocar danys als comerços. Si accedir a l'interruptor vol dir, per exemple, trencar un vidre, desisteixen. 
La campanya d'On The Spot Parkour ha suscitat interès perquè encaixa amb la política governamental. Fa pocs dies, la ministra per a la Transició Energètica, Agnès Pannier-Runacher, va anunciar dos decrets per multar les botigues que mantinguin les portes obertes mentre funcioni l'aire condicionat o la calefacció. També hi haurà sancions per a la publicitat lumínica nocturna, excepte en llocs especials com ara estacions de tren o aeroports.- Eusebio Val - Paris - lavanguardia.com.

 

A L'ALT PIRINEU ES PARLAVA EUSKERA



Què se'n va fer de l'euskera que es parlava a l'Alt Pirineu català? - La llengua protobasca d’Urgell, Pallars i Ribagorça va desaparèixer a causa de l’evangelització d’aquelles societats - Marc Pons - naciodigital.cat

Lleida, 30 de desembre de 1149. Fa 872 anys. Feia escassos mesos que els exèrcits dels comtes independents de Barcelona i d’Urgell havien entrat a la ciutat —després de quatre segles llargs de dominació àrab—, i el nou bisbe Guillem Pere de Ravidats, consagrava la vella mesquita com el nou temple principal de la diòcesi. A partir d’aquell moment es van multiplicar les missions evangelitzadores al territori. Però no a la ciutat, que havia estat buidada de musulmans, sinó al territori matriu de la diòcesi. Des que la mitra de Lleida és restaurada (1149), es produiria una forta reculada de la religió ancestral i de la llengua popular de les zones rurals dels comtats de Pallars i de Ribagorça; és a dir, de la cosmogonia protobasca i de la llengua protoeuskàrica.

El mapa de les primeres societats peninsulars (cap al 1000 aC) revela que el món protobasc ocupava bona part de la serralada pirinenca, des de la Cerdanya (a l’est) fins al Cantàbric (a l’oest). I les restes arqueològiques antigues i medievals, ens confirmen que les dominacions romana (segles III aC-V dC) i visigòtica (segles V-VIII) van tenir una influència molt feble en la cultura popular i ancestral del territori situat entre el curs alt del Segre i el del Cinca; és a dir, de les actuals comarques de l’Alt Urgell, del Pallars Sobirà i Jussà i l’Alta Ribagorça. Quan a principis de la centúria del 800 el casal comtal de Tolosa va iniciar l’expansió al sud dels Pirineus i va crear els comtats de Pallars i de Ribagorça, aquella societat era, majoritàriament, de llengua protobasca....

Confesso que desconeixia aixó del protobasc o euskera que és parlava anys ha al Pallars Sobirà, m'ho ha explicat en Rodericus en un comentari a ran de l'escrit anterior sobre les declaracions de Paula Badosa, Si que havia escoltat explicar a l'Espinàs que la Ñ en castella, antes era NY  com en català. Cosas más raras veredes amigo Sancho. Es veu que la Ñ no va entrar al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola fins al 1803, encara que sembla que feia mil anys que s'usava, segons expliquen aqui.




TANCAR ELS CAFÈS



Desconfia dels governs que volen convertir-se en guardians de la veritat. Per molt temptador que pugui semblar legislar contra les notícies falses, és tan erroni com perillós. Abans de Facebook, estaven els cafès. Al segle XVII, el pànic es va apoderar de la reialesa britànica perquè temien que aquests nous salons per bevedors es convertissin en fòrums d'oposició política. L'any 1672, Carles II va emetre un decret "per a restringir la divulgació de notícies falses" que estaven ajudant "a alimentar les ments dels bons súbdits de sa majestat d'una enveja i insatisfacció universal".
Ara, 350 anys després, legisladors de tot el món tracten de fer el mateix. La setmana passada, el comitè de Cultura, Mitjans i Esports de la Cambra dels Comuns va volar a Washington per reunir-se amb representants de les grans tecnològiques entre les que hi eren presents Facebook, Twitter i Google. El títol de la sessió ressonava a l'època de Carles II: "Com poden les xarxes socials ajudar a frenar la difusió de notícies falses?".
Si hi ha una llarga història de por al voltant de les notícies falses, també n'hi ha al voltant de les notícies falses en si. El 1924, quatre dies abans d'unes eleccions generals, el Daily Mail va publicar la carta de Zinoviev, una suposada directiva procedent de Moscou per als comunistes britànics per mobilitzar les "forces simpatitzants" a favor del Partit Laborista. Els laboristes van perdre les eleccions estrepitosament.
Arran dels disturbis de Broadwater Farm a 1985, en què el policia Keith Blakelock va ser assassinat a cops de matxet, la policia i la premsa van organitzar una esgarrifosa campanya contra el principal sospitós, Winston Silcott, al qual van arribar a descriure com "la bèstia de Broadwater Farm". Condemnat pràcticament sense proves, va ser alliberat als tres anys després que es demostrés que la policia havia manipulat les seves notes durant els interrogatoris.
El 1989, The Sun, alimentat per mentides de la policia, va dirigir una campanya de desprestigi contra els aficionats del Liverpool després que 96 seguidors morissin a Hillsborough, aixafats després que se'ls obligués a entrar en una grada abarrotada de gent. The Sun va inventar històries sobre fans borratxos com la causa del desastre.

L'any 2003, a l'avantsala de la guerra de l'Iraq, les pàgines de tots els diaris de tot el món estaven plenes de notícies sobre les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. I així successivament. Les mentides que es fan passar per notícies són tan velles com les notícies mateixes. Avui no són noves les notícies falses, sinó els proveïdors d'aquestes notícies falses. En el passat, només els governs i les persones importants podien manipular a l'opinió pública. Ara, pot fer-ho qualsevol que tingui accés a internet. De la mateixa manera que l'elit ha perdut el seu control sobre l'electorat, també s'ha debilitat la seva capacitat per a ser guardians de la informació, de definir el que és cert del que no ho és.
Aquí ens trobem amb un altre canvi més. En el passat, els poderosos van manipular els fets per presentar les mentides com realitats. Avui, les mentides s'accepten sovint com a veritats perquè la noció mateixa de veritat s'està fragmentant. Ara la "veritat" té poc més significat que "això és el que crec" o "això és el que crec que hauria de ser veritat".
Sobre qüestions que van des del Brexit fins als matrimonis entre persones del mateix sexe, totes les parts s'aferren a un punt de vista com si aquest fos la veritat, rebutjant participar en posicions "alternatives". Tal com Donald Trump ens ha mostrat de manera tan clara, cridar "notícia falsa!" s'ha convertit en una manera de descartar veritats inconvenients. Des de la Xina fins a Filipines, els règims solen donar la culpa a les "notícies falses" per imposar la seva censura i per aixafar la dissidència.
És per això pel que hauríem d'anar amb compte amb moltes de les solucions a les notícies falses que proposen els polítics europeus. Aquest tipus de solucions fan més aviat poc a l'hora de desafiar la cultura de les veritats fragmentades. Més aviat el que busquen és restaurar a guardians de la informació més acceptables, perquè Facebook o els governs defineixin el que és i el que no és veritat.

A Alemanya, una nova legislació obliga les xarxes socials a eliminar publicacions que propaguin notícies falses o discurs que inciti a l'odi en 24 hores. En cas contrari, podrien rebre multes de fins a 50 milions d'euros. El president francès, Emmanuel Macron, ha promès prohibir les notícies falses a internet durant les campanyes electorals. Realment estem disposats a desfer-nos de les notícies falses d'avui per tornar a aquells dies en què només les notícies falses eren les notícies falses oficials? En 1675, Carles II va emetre un nou "decret per a la supressió dels cafès" perquè "diverses informacions falses, malicioses i escandaloses es van expandir per l'estranger". El rei va dir que "calia tancar i suprimir els cafès". Els intents de controlar les notícies falses d'avui a través d'equivalents contemporanis són intents igual de equivocats i perillosos. Els amos d'aquests cafès del segle XVII es van veure obligats a acceptar que només els "homes lleials" rebessin una llicència per regentar aquests negocis. També van fer la promesa d'informar el rei de qualsevol cosa "que escoltessin o sabessin i pogués ser perjudicial per al Govern". Hauríem de tenir compte amb el que desitgem, i ja que no podem o no hauriem de tancar els cafès, potser si s'hauria d'estudiar la possibilitat de tancar Twitter, encara que ja sortiria de seguda una xarxa similar on els eixelebrats continuessin publicant les seves bestieses, falses o no.

APOCALIPSI GLAÇAT



L'apocalipsi és cada vegada més a prop. Ens hem escapat del coet xinés que finalment va caure a l'Índic, anem trampejant la verola del mico i la inflació, però el pitjor d'aquest estiu es que ha aparegut un nou i greu problema: No hi ha prou glaçons (cubitos en català antic). Entre els productors ja es parla que van camí del desproveïment. Hi ha moltes empreses que han apujat els preus i, si segueix així, temen no poder fer front a tota la demanda, molt més alta que no s’esperava quan a l’hivern estaven en la fase de producció.

Antonio Jaime, encarregat de Fábricas del Hielo Norte, a Badajoz, ha rebut aquestes últimes setmanes trucades de bars i restaurants d’altres comunitats autònomes per subministrar-los gel perquè els seus companys no donen l’abast. «La gent començarà a comprar gel sense coneixement», pronostica. Ho compara amb el que va passar amb el paper higiènic i aquells prestatges buits el març del 2020. 

El problema que hi ha, i que ja va passar el 2004, és que amb les pujades del preu de la llum, les petites empreses com la nostra, que som moltíssimes, no hem fabricat tot el que havíem de fabricar, sinó que hem anat retallant», afirma. Fins al punt que sap de gent que està venent el que compra a Mercadona per no perdre clients. Jaime vaticina que hi haurà empreses que hauran de tancar temporalment per no tenir subministrament. Amb d’altres, no saben quines en poden ser les conseqüències. Depèn de si la clientela ho entén o no. Unes patiran més i d’altres menys», assenyala.

Alguns productors ja estan reduint les comandes. «A qui demana 20 sacs n'hi porten 10 i amb això atens d’altres», explica. El que té clar és que abans s’hauria de «sacrificar supermercats i gasolineres» que l’hostaleria: «Prou malament ho han passat ja amb la pandèmia». Ell sí que té assegurat el subministrament als seus clients. Les vendes que està fent als nous no durarà gaire.

Les fàbriques juguen una mica a endevinar el futur. El febrer o el març, amb els preus de la llum a l’alça, moltes van optar per no omplir les cambres de gel amb bosses que no sabien si després podrien vendre. Mantenir-les-hi porta una bona factura per part de la companyia elèctrica. «Sense saber com vindria la temporada turística, ningú volia arriscar. Ara veiem que va bastant bé i es produeix aquest desfasament: no hi ha rebost i la fabricació actual de les empreses grans no dona l’abast», assegura l’encarregat d’una empresa especialitzada en el sector a Eivissa.I són les grans les que tenen més contractes i obligacions. Moltes estan venent més car. Alberto García Fonseca, gerent de Frescol, explica que ells només han apujat 20 cèntims el preu al gener per a alguns dels clients. Entre 30 i 40 més, mentre que n’hi ha que han arribat a incrementar-lo al 50% en vendes majoristes. Depèn, sobretot, del client. «Hi ha hagut una modificació important en els preus per la pujada del cost de la llum, del plàstic, del carburant... És lògic», raona Jorge Tello, gerent de Hielos Alto Turia, València, que explica que aquests increments no són per guanyar més diners, sinó més aviat per perdre’n menys.

Els fabricants de gel esperaven calor com cada estiu, però no tanta. Es barregen el ‘boom’ de festivals al país, les festes majors, les ganes de sortir després de dos anys de pandèmia i les vacances de molta gent. Tot plegat un còctel perfecte que farà que potser mols glaçons no podran dringar dins el got. Ja em veig a venir que els glaçons seran el paper higiénic de la post-pandèmia. Ela mojitos potser se salvaran en posar-hi el gel trossejat, no sé, no sé, però el Vesper Martini 'sacudido no revuelto' ho té malament. Clar que a les cases aixó no afecta, hi ha bosses i contenidors per fer-los un mateix a la nevera.

El resum seria que estan pasant coses que abans no passaven, o no, es veu que al 2004 va passar més o menys el mateix. Ja ho deia la manyaga d'Emma Bovary: no hi ha res que no hagi passat abans, o antes.

FER-LA PETAR A LA FRESCA




Quan jo era petit, a l'estiu, després de sopar, la gent treia les cadires de vímet o boga al carrer i, aprofitant la brisa vespertina, passava unes hores de xerrameca amb els veïns. Prendre la fresca, es deia. Fins i tot hi havia en carrers no tan cèntrics, qui sopava amb taula i tot a la vorera i porró incorporat. A Sabadell, ve de vell el costum de prendre la fresca al carrer després de sopar, hi ha alguns als barris que encara sopen al carrer treuen les cadires per fer-la petar. Aquest costum ve de quan no hi havia televisió i quan queia la tarda i començaba a córrer una mica d'aire fresc, la gent treia les cadires al carrer davant de casa i s'ajuntaven uns quants veïns per prendre la fresca.
Allà amb la mitja llum del carrer, o fins i tot en el cas de Sabadell a la mateixa Rambla, la gent la feia petar fins tard, i com ja he dit alguns sopaven i altres feien el traguet de vi mentre fumaven la cigarreta, que a la fresca no hi ha control d'alcoholèmia ni prohibició de fumar. Allà es xerrava, es criticava i s'arreglava el món en general, tot estava permès i res prohibit, ja que prendre la fresca, abans (ara ja no ho sé) era gratis, i ningú es queixava del soroll ni de res.
A dia d'avui, si es practiqués prendre la fresca amb assiduïtat com abans, suposo que no estaria ben vist, els veïns que no sortissin a prendre la fresca es queixarien del soroll, i l'Ajuntament intentaria cobrar algun tipus d'impost per ocupació de via pública, a banda que com les ciutats les tenim pràcticament a les fosques, per veure's els veïns haurien de treure fanalets o llums de càmping gas. Res, que no pot ser, apali, tots espatarrats al sofà i a veure la Tele, amb l'aire condicionat a tota pastilla, això si.



Doncs bé, Algar, una localitat de 1.400 habitants a la província de Cadis, vol convertir en Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat aquesta tradició de conversar entre veïns, asseguts a les portes de les seves cases a les tardes i nits d'estiu, quan baixa la calor, coneguda popularment com "xerrades a la fresca". Per aconseguir aquest reconeixement i la protecció de la UNESCO, l'Ajuntament ha decidit animar els habitants d'Algar, a través del compte oficial del consistori a Facebook, a sortir al carrer i "seure a la fresca, com sempre s'ha fet" .
"El nostre lema és que les xarxes socials no acabin amb una tradició tan popular com les xerrades a la fresca i això és el que estem intentant, que tornin les famílies als carrers, els adults, els nens, la gent gran, i s'ajuntin", explica a EFE l'alcalde d'aquest municipi, José Carlos Sánchez Barea. La iniciativa ha tingut una gran resposta i des d'aquest dia cap veí falta a la seva cita amb l'aire fresc al capvespre, sobretot en aquests moments, quan Espanya afronta una onada de calor que a la zona en la qual es troba Algar supera els 40 graus de temperatura.
Parlar prenent la fresca és una tradició estesa en molts pobles d'Espanya, sobretot a l'estiu, quan s'aprofita la caiguda de la tarda per treure les cadires al carrer. Estampes com aquestes són habituals en altres municipis petits, a més d'Algar. L'alcalde d'Algar no perd la il·lusió per que es reconegui aquesta tradició i anima a altres pobles a que s'uneixin a ella per fer més força. La singular iniciativa d'aquest municipi ha cridat l'atenció fins i tot de mitjans internacionals com el diari britànic The Guardian, que fa es va fer ressò d'aquesta campanya.
Ben mirat, aquesta tradició de prendre la fresca ha continuat, però com tot actualment, dins d'un ordre establert, que són les terrasses dels bars que tant molesten als veïns que per aquest motiu no poden prendre la fresca ni dormir.

MATA-RATES



Cal que s’acostumin a conviure amb el simpàtic rosegador. Les rates ja no són el que foren. Aviat acabaran convertides en mascotes. Les portarem al veterinari, els comprarem complements de roba perquè no agafin fred quan les portem a passejar a l’hivern i veurem anuncis de televisió recomanant aliments perquè la nostra rata creixi forta i sana. També hi haurà concursos en els que els millors exemplars competiran a les ordres dels seus orgullosos propietaris per ser distingits amb el títol de rosegador més intel·ligent. Matar-les serà delicte. Les xarxes socials s’acarnissaran amb el pobre incaut al que hagin enregistrat rebentant a granerades la rata que corria pel seu pati. ¡Assassí!

Immediatament compareixerà el ministre més verd del gabinet per explicar que sent un enorme dolor i una gran vergonya davant tanta crueltat. Però afegirà que el seu equip ja està treballant en una norma que garanteixi severíssims càstigs per a qui protagonitzi aquests actes inhumans. Que la rata és un mamífer, un ésser sensible amb el mateix dret que les persones a fruir del planeta i les seves prebendes. També anunciarà que no tot serà repressió. Hi haurà campanyes de sensibilització per fomentar la convivència entre rosegadors i humans. Es donarà visibilitat als grans beneficis mutus que una bona relació pot reportar-nos. No­saltres els proporcionarem alimentació i elles, a canvi, ens contagiaran de leptospirosis. Un tracte just. Si han llegit fins aquí tenen tot el dret a pensar que vaig fins a dalt de bolets al·lucinògens. Lamento defraudar-los. La plaga de rates de la plaça Catalunya i els cartells que anuncien la presència de rosegadors a pràcticament tots els parcs de Barcelona no són casualitat. Succeeix de manera similar a d’altres pobles i ciutats.

El proper pas serà substituir el verí per pinso esterilitzant

La UE ve restringint i substituint des de fa temps l’ús dels verins que sabíem efectius per acabar per la via ràpida amb les rates per productes menys perjudicials per al medi ambient. Només que aquests resulten també molt menys eficaços. En matem menys, en tenim més. El proper pas –hi ha col·lectius que així ho exigeixen insistentment– serà substituir el verí per pinso esterilitzant amb l’argument que enverinar-les és cruel i abusiu. ¡Pobres! I pobres nosaltres per haver de suportar, a més a més de rates, tanta poca-soltada. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat 

"EL PERIODISMO ESTÁ DE SALDO"



La singularidad de los medios de comunicación consiste en ser las únicas empresas que ganan más ocultando su mercancía que exponiéndola - Gregorio Morán. No es tracta de compartir tots els seus raonaments, però si prendre'n nota. Gregorio Morán és història viva del periodisme i val la pena llegir-lo, sense traduir-lo, entenc no cal.

"La singularidad de los medios de comunicación consiste en ser las únicas empresas que ganan más ocultando su mercancía que exponiéndola. Esta tortuosa evidencia coloca a los periodistas en una situación de fragilidad pedigüeña. Están a merced de la ética y la probidad de quien ejerce de patrón o de intermediario entre los intereses del que manda y su poder económico. Hay países que han sabido crear cortafuegos defensivos frente a la voracidad del fuego de las instituciones. Nosotros no. La publicidad institucional del año 2022 tiene adjudicados 213,5 millones de euros.

La deteriorada dignidad de Cataluña - Cuenta también la tradición, pero la nuestra no es precisamente ejemplar. Entramos en la Transición. No tuvimos un Día de la Liberación. Quizá por eso carecemos de referentes que nos ayuden a entender el recorrido entre las multitudinarias colas de serviles en el homenaje póstumo al Caudillo (1975) y el gobierno de Felipe González (1982). Medios de comunicación y periodistas no salen en la foto. Un riesgo lo de citar nombres de efímeros piratas empresariales y de columnistas salomónicos que marcaron la pauta de la opinión pública. Hoy se consideraría una mezcla estrafalaria de terrorismo y arqueología. Juan Tomás de Salas, Antonio Asensio, Sebastián Auger, Jesús Polanco y demás cetáceos, hoy varados en el olvido salvo para aquellos que aún conservamos la memoria. Memoria a secas; ni democrática ni resentida ni piadosa.

Hubo de todo; mucha indignidad y flamantes actitudes honrosas, pero el poso no permitía nadar a cielo abierto. Joaquín Bardavío podía escribir los discursos de Arias Navarro; Fernando Ónega y Raúl del Pozo los de Adolfo Suárez; Javier Pradera y el empoderado jurista Clemente Auger orientaban los de Felipe González. Ricardo de la Cierva, el falaz profesional, ejercía de gran analista en El País, que había nacido durante la presidencia de Carlos Arias Navarro. Pilar Urbano -“Suburbano” para la parroquia- derrochaba primicias en el ABC verdadero de Ansón. Fernández Armesto “Augusto Assía”, gallego profesional, sentaba doctrina, salida de su pródiga vaquería, en las páginas de La Vanguardia. Carlos Luis Álvarez – un Cándido nada volteriano- y el furtivo Pedro Rodríguez dominaban la Hoja del Lunes, monopolio de una Asociación de la Prensa preñada de aventuras delicuenciales. Todos, fallecidos y supervivientes, constituyen iconos de un tiempo febril y opaco.

Ya no eran plumillas al servicio del poder, sino apoyos sustanciales a un gobierno de cambio y de progreso

Llegó el tándem de “los sin mochila” González y Guerra, y surgió como por ensalmo una generación emboscada que se apeaba, eso creían, de los Grandes Expresos Europeos. Se cambió el paradigma, ese recurso tan maleable como el calzado deportivo, y apareció la necesidad de apoyar al primer gobierno progresista de nuestra contemporaneidad. Ya no eran plumillas al servicio del poder, sino apoyos sustanciales a un gobierno de cambio y de progreso. “Si hasta tenemos un vicepresidente que lee a Nabokov y escucha a Mahler”, oí exclamar entonces a un veterano en estas lides que aún sigue impertérrito en los flecos del presupuesto.

Aunque parezca raro a ojos de hoy, ahí se visibilizó una impostura: no apoyamos con fervor al Gobierno sino al progreso de España. Fue el momento intenso en el que ya no se trataba de lograr hegemonías en el mercado mediático sino más bien constituirse en lobbys para más altas ambiciones económicas. Pero el “currito plumilla” siguió creyendo, o quiso creer, que lo suyo era una aportación al progreso. Se ocultaba la información para no torpedear el curso inexorable de la historia. La benevolencia de la prensa adicta se convirtió en el discurso habitual. Fuera estaba el infierno del no ser.

Es por entonces cuando las plumas con futuro descubrieron Cataluña. El oasis. Allí no había disputas sobre las instituciones; frente al Madrid hirsuto, el abrevadero catalán. Los medios regados de fertilizantes económicos prometían grandes cosechas. A los que estábamos fuera del páramo nacionalista nos costó el despido, el castigo y el silencio. ¿Cómo olvidar que el Consejo de Redacción de La Vanguardia firmara con sus nombres y apellidos una exigencia a la empresa para que mis artículos fueran censurados? ¡Dos veces! Se sentían agraviados por mi incomprensión hacia la Cataluña que representaba Ómnium Cultural, una organización con ánimo de lucro creada por la parte más xenófoba de la burguesía catalana, la que representaban los Carulla y Cendrós.

Y me echaron, y en verdad que me afectó, por más que no me satisfaga hablar en primera persona. La ejecución periodística la ejecutó el director a la sazón, Marius Carol, un payasete que hacía las veces de bufón venal del Conde de Godó, el único empresario que se forró gracias al catalanismo, al pujolismo y al procés, sin necesidad de decir “bon día”. Debería incluirse la hipocresía como un emblema junto a la bandera estelada, la butifarra y los castellers. Fue un incidente sin más consecuencias que las personales. El oasis siguió imperturbable como modelo de casta; no fue la corrupción lo que igualó todo sino la mediocridad de un gremio acostumbrado a servir. ¡Oh aquel modelo de conllevancia entre convergentes, socialistas asentados y periodistas atrápalo todo! Una adaptación de la dieta mediterránea para estómagos insaciables. Nadie con medios para expresarse escribió cosa alguna. Imponderables del oficio y a seguir dándole a la manivela del humo.

Hay que entender, traducido al sánscrito del poder, las palabras del Gran Timonel cuando dice ante los suyos que ha llegado el momento de “ir a por todas”. Las televisiones emitirán cada día como mínimo una entrevista a un ministro para exaltar los logros del Presidente. Los tertulianos y comentaristas prestarán especial atención a desdeñar burlonamente cualquier comentario intempestivo. Frente a los azares de la judicatura: fuego graneado. Son una minoría conservadora, ¡si lo sabrán ellos!, que pronto dejará de llamar la atención. ¿La sentencia de los ERE? ¡Por un solo voto! Que trabajen esas juezas de la Asociación Progresista y ya barreremos con su sentencia otoñal la fronda disidente. Ante cualquier imprevisto: echar mano del cambio climático o de la guerra de Ucrania. ¿Los acuerdos con Esquerra de Cataluña?. Ningún problema; que griten en el idioma que les pete y al que no le guste que aguante el tirón, porque el Presidente lo merece y no se le puede poner trabas a su capacidad de resistencia.

La pregunta del millón, o de los diez euros, se reduce a saber si los periodistas estamos para hacer de barrenderos del poder adecentando sus cagarrutas. ¿Qué tal si asumimos al fin que lo nuestro no va de palanganeros del gobierno, ya sea progresista, conservador o mixto? Los periodistas quizá estemos de saldo, pero lo peor es que en el entretanto los lectores se han ido al carajo."

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-