Deia en un poema fa temps, que havia vist passar la vida a través de dues pantalles, la del parabrises del cotxe i la de l'ordinador, i és que ho veiem tot a través de pantalles, sigui les dites, o les de la Televisió o cada vegada més el mòbil. Per això és tan important mirar, badar, quan mirem no només contemplem, també percebem, olorem, escoltem, ens emocionen, i totes aquestes funcions, aquestes emocions i percepcions, la tecnologia mai les podrà assolir ni substituir, per més sofisticada que sigui. Mirar, badar, és la menys virtual de les realitats, com si tots aquests invents fossin un intent d'evitarla, d'evadir-nos de la realitat que ens ha tocat viure, sobretot amb la sobresaturació dels últims temps, allunyant-no's falsament d'ella, en comptes d'afrontar-la, viure-la, compartir-la amb els altres. Aquest matí he vist una puput a la font del Gitano al Ripoll, i dos esquirols al parc de Sant Quirze que presenta ja un paisatge de tardor.


També he vist als anecs ben d'hora ben d'hora, prenent la fresca al parc Catalunya.


I com els homínids deixen la seva empremta ecológia vora el riu sota les pistes d'atletisme, allí on els de l'Ajuntament hi volen fer alló de la piscina per surfejar, que en temps de sequera és el més addient.


I més tard Ripollet aquest mural LGTBI+.


Necesito respirar, i badar, interactuar amb la natura és una bona manera d'evadir-se dels aldarulls sovint innecessàris dels últims temps, car tot plegat comença a resultar insuportable. Avui més que mai, cal recordar el poema de Jaime Gil de Biedma, i aplicar-se'l seria el més adequat en aquests temps tan esvalotats...
DE VITA BEATA

En un viejo país ineficiente, 
algo así como España entre dos guerras 
civiles, en un pueblo junto al mar, 
poseer una casa y poca hacienda 
y memoria ninguna. No leer, 
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, 
y vivir como un noble arruinado 
entre las ruinas de mi inteligencia.

*