NOSTÀLGIA D'UN PASSAT QUE NO VA EXISTIR

Quan s’afronta el boirós tema de la nostàlgia, cal recórrer a algú que l’hagi estudiat a fons per no acabar perdent-se. Nabokov i Brodsky són referència de la nostàlgia de l’exiliat, mentre que Sylvia Plath, Fernando Pessoa o Scott Fitzgerald ocupen un lloc destacat entre els molts autors que han explorat els avencs abissals de la malenconia. Però pocs com la catedràtica russa de literatura Svetlana Boyms’han atrevit amb èxit a biografiar la història recent del concepte per treure’n conclusions sobre la vigència.

A El futuro de la nostalgia ( A. Machado Libros), Boym descriu com l’acceleració del món actual i la seva conversió en un inquietant joc de pantalles, sumades a la geopolítica convulsa, han intensificat la tendència a enyorar un passat que sempre suposem millor del que era. I afegeix que, sense la necessària actitud crítica, es desaprofiten els avantatges que comporta una sàvia aproximació a la nos­tàlgia.

“La decadència de les arts i de les humanitats –sosté– ha afavorit l’escassetat d’escenaris on es pot analitzar la nostàlgia, una situació que es compensa amb la sobreabundància de nostàlgies prefabricades. En la nostàlgia creativa es revelen les fantasies de cada època i el futur neix precisament d’aquestes fantasies i potencialitats”.

De tots els paisatges urbans barcelonins, un dels més susceptibles d’activar mecanismes de nostàlgia prefabricada és la Rambla. D’acord amb el raonament de Boym, tots els comentaris del tipus “la Rambla ja no és nostra” o “ha perdut la seva essència” remetrien a fotos fixes de passats idealitzats. Parlem, per exemple, de la famosa imatge d’ Ocaña i Nazario exhibint-se orgullosos pel passeig, o de les ensucrades postals de floristes, o del retrat de dues persones d’ordre prenent-se un aperitiu a la terrassa que s’ubicava sota els porxos del Liceu, on s’acaben d’instal·lar les portes de Jaume Plensa.

L’autobús que anava de les Drassanes al passeig de laBonanova, a la Rambla del 1960 Carlos Pérez de Rozas

Són imatges que solem consumir sense el context adequat, prenent el tot per la part i arribant a conclusions que ignoren què hi ha més enllà de l’enquadrament. Com, per exemple, un barri xino que acollia una indústria de l’explotació intensiva de dones i que era en si mateix un artefacte urbanístic concebut per perpetuar la pobresa. Per sort, l’esponjament que va impulsar Pasqual Maragall va deixar entrar la llum en alguns territoris que avui, tot i això, encara enyoren els nostàlgics de la Barcelona més bandarra.

Un bon exercici de nostàlgia creativa, en la terminologia de Svetlana Boim, és recórrer a un llibreter de vell per acon­seguir un exemplar de la Sonata a la Rambla de Sempronio , una obra publi­cada el 1961 per l’Editorial Barna.

La prosa vibrant del periodista i escriptor recorre el paisatge comercial i humà per on passejaven les ballarines d’un Liceu que encara tenia companyia de ballet. Però ho fa amb un marcat to nostàlgic: nostàlgia per la decadència d’unes floristeries amenaçades per la competència de negocis de la part alta; pel tancament de botigues i cafès amb encant –sobreviu avui un Bar London pel futur del qual l’autor no hauria apostat res– o per la desaparició de ram­blistes il·lustres sense la presència dels quals el passeig –suggereix– ja no serà mai el mateix.

Probablement, el passeig avui no està ni millor ni pitjor que llavors, sinó diferent. I el mateix podria dir-se de la Rambla de Sempronio en relació amb èpoques pretèrites. Sempre tendim a sentir nostàlgia per un temps que no va ser necessàriament millor. El problema és que, els nostres dies, ho fem amb més ansietat que abans perquè estem sotmesos a un ritme vital vertiginós.

En paraules de Boym: “Sembla que l’objecte de la nova nostàlgia no és únicament el passat d’una ciutat específica, sinó la idea general d’una llar urbana on el temps segueix el seu curs i no s’evapora a la velocitat del clic de les tecles de l’ordinador”. - La Rambla: nostàlgia per un passat que no va existir  - Miquel Molina