Martin Hägglund,  es profesor de Filosofía a Yale; a la vanguardia l'han entrevistat i val la pena saber del seu pensament sobre la religió del futur.

"El meu amic va remoure el cel amb la terra –mai més ben dit– per enterrar el seu pare, culer irredent, en un nínxol que tingués vistes al Camp Nou. Un altre col·lega va escampar les cendres del seu, periquito irrenunciable, sobre la gespa de l'Espanyol a Cornellà. Ara ho expliquen somrient, però no de broma: l'evolució ens ha dotat d'una dimensió religiosa que realitzem de manera horitzontal –explica Hägglund–, amb solidaritat i afecte entre iguals, o vertical, amb obediència a una jerarquia que culmina la divinitat. Com més satisfactòria és la nostra existència a la terra, més horitzontal és la nostra pràctica religiosa, fora o dins de l'església, i menys necessitat en tenim d'eternitat. Potser la biomedicina i la seva oferta de viure fins que decidim el contrari canviï l'equació un dia."

“La part vertical de la religió està en crisi; l'horitzontal, en auge”

- No anem a missa, però som religiosos altrament?

La dimensió transcendental o l'aspiració a ser-ho només és una part de la nostra religiositat, que considero irrenunciable.

- Per què?

Si anem a l'etimologia de religió –de relligar: reunir– ho entendrem. La religiositat és una resposta evolutiva a la necessitat duna connexió íntima amb els altres humans.

- Amb tots o només amb la tribu?

En principi, és un compromís amb els propers que es va estenent fins a integrar els altres humans.

-¿I cap al més enllà i l'eternitat?

Aquesta promesa d'eternitat pot ser vaga i inconcreta avui per a molts i en moltes religions no és essencial...

-¿Segueix sent motivadora?

...La promesa de vida eterna és inconcreta en el futur, però té conseqüències immediates i genera obediències i beneficis per a alguns en el present. I aquest aspecte de jerarquia vertical a les religions és el que crec que està en crisi.

-¿I quin és el que no està en crisi?

Està en crisi la part de la religió que se suposa sobre nosaltres i que fonamenta les jerarquies; en canvi, està en auge i més viva que mai la part de la religió horitzontal, la que hi ha entre nosaltres, que cada cop es cultiva més.

-¿Per què?

Perquè l'individualisme, el narcisisme i l'egoisme no ens són suficients. Necessitem alguna cosa més i no només allò que ja proveeix l'Estat de benestar, pensions i cura mèdica i assistencial, sinó els afectes creuats i compartits més enllà de la família i de la proximitat física fins i tot.

-¿No el podem trobar a la ideologia, les xarxes socials, l'associacionisme?

Per això precisament aquestes entitats en principi sense projecció espiritual ni religiosa es carreguen de transcendència. I si ho dubta...

- No ho dubto: només cal anar al futbol.

Exacte. La identitat que confereix un club de futbol antany només la donava la religió.

- I no hi ha qui veurà jugar els seus com qui va a missa?

Perquè aquesta transcendència de comunitat, aquest sentir-se més gran que un mateix i la seva pròpia vida i final, ja no la busca a l'església: la troba al club de futbol o en altres comunitats.

- El futbol o les pantalles i les xarxes són l'opi del poble que va ser la religió?

La idea de Marx era que com més solidàries fossin les societats menys necessitarien la religió...

- Com més Estat de benestar, menys caritat cristiana es requereix?

Però només la mera satisfacció de necessitats materials que proporciona l'Estat no és suficient. Els ancians, els malalts, els pobres necessiten companyia, afecte i solidaritat que només pot quallar com a pràctica comuna en la dimensió horitzontal d'una religió...

- Però això requereix una església?

Dins o fora d'una església: això no és tan important. Si ajudes els qui ho necessiten al teu barri, tot el barri és la teva església. Els jueus, per exemple, poden ser molt religiosos sense creure en Déu, perquè la seva religiositat té una projecció identitària al present ia la tribu.

- Hi haurà un dia una religió sense eternitat?

Com més insatisfactòria és la vida material d'un poble, més vertical és la pràctica religiosa. I, al revés, com més pròspera és la seva comunitat, més horitzontal la pràctica religiosa.

- Només necessiten creure en un cel els que viuen en un infern?

- I al revés, sí, en certa manera és així. I hi ha idees poderoses en el cristianisme que anticipen la unió de les dues dimensions: horitzontal i vertical. La nuclear és la de Déu fet home.

- Per què?

Perquè converteix en sagrat el que és profà: dinamita la divisió vertical que informava tota religió. La nostra mortalitat, de cop i volta, és divina i la divinitat, mortal.

- Déu és un de nosaltres?

I així nosaltres tenim un valor diví. I universal: aquesta és l'altra clau. Aquest salt de la cristiandat li permet transcendir la tribu. Ja és de tota la humanitat.

- I com serà la religió del futur?

Inclourà en aquest salt el medi ambient: una cosa que la tradició judeocristiana –al contrari que les indígenes– no contemplava específicament. Una vida que valgui la pena ser viscuda requereix un planeta habitable.

- I si no?

L'explotació de l'entorn per enriquir-se és tan reprovable com l'explotació dels humans.