Ha mort Godard o això deia la portada de 'Libération' aquest matí, però no m'ho crec gaire perquè Godard ha mort mil vegades i se n'ha reinventat mil més. Potser aquesta és la característica principal de Godard el cineasta, el crític, l'assagista, el polític, el tennista, l'iconoclasta provocador i impertinent, creador de la Nouvelle Vague, pedant i contundent en el seu argumentari: el seu enorme talent a anar davant de tots, per mutar conceptes inalterables, per reinventar el cinema i el personatge, una i mil vegades. Aquest do, del qual només disposen els eterns com Welles o Bresson. Potser aquesta mirada desafiadora, la d'algú que mai no dóna les coses per assegudes. La del guerriller individualista que fa la seva pròpia guerra, com quan va abandonar la seva època daurada i va trencar amb els seus amics per Jean-Pierre Gorin i els trotskistes. Fins aquí la versió oficial de cinèfils com el productor Enrique López Lavigne.
Godard va envellir malament, molt malament, com les seves pel·lícules, només cal revisar 'a bout de suffle' per caure en el desencís absolut, Godard va fer del descuit virtut, amb les seves barreges de plans abstrusos, els seus empalmaments esbojarrats, els seus talls inoportuns, i això va crear una moda, per sort modulada després; només se salva de la pel·lícula ella, una Jean Seberg atemporal. La resta és millor quedar-se amb el record de la visió inicial de la pel·lícula. No és un cas únic, algunes escenes de Sed de Mal de Welles, són, vistes avui, fins i tot ridículament filmades, i això que és una de les meves pel·lícules preferides.
No es diu vell amic, deia Agnès Varda que parla d'ell durant el rodatge de 'Cares i llocs' Varda es refereix a Godard, - a qui visitará amb Jean René -, es diu amic de llarga durada. Godard no els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella está trista i llavors, en un llac s'asseuen tots dos, Renè es treu les ulleres de sol que no s'havia tret a tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls.
Godard ha mort avui, el seu cinema fa anys que ho va fer. Descansi en pau.
Me has de perdonar pero no entiendo nada de cine ni de directores. Unas pelis me gustan y otras no.
Me van las pelis francesas, eso si, y los problemas humanos, pero no los asesinatos, los tiros, las violaciones, la violencia sin límites...Me gustan las pelis tranquilas.
N'hi ha una que es diu: Un lugar tranquilo, però no crec t`agradés, de tranquila no en té res. De totes maneres hi ha pel·lícules que envelleixen molt bé i altres no.
Hay unos cuantos de la "Nouvelle Vague" que visto con ojos de ahora. . . .
No, me considero ni un garrulo ni un inculto, pero hay obras de cine que escapan a mi comprensión.
Ayer me sorprendió la noticia de que "Alacarrás" ha sido elegida para competir en los "oscar" como mejor película extranjera.
La ví hace quince días animado por las críticas favorables, pues bien, es un "pedo de payés" que dura dos horas, y se podría resumir como "El Pagès emprenyat a perpetuitat".
No he visto por ningún lado la "épica" de el hombre enraizado en su tierra, ni la lucha contra los tiempos modernos, y a ratos tiene la cualidad de aburrir hasta las ovejas, y mira que es un tema que con un guion mas adecuado y una dirección algo mas cuidadosa podría ser una buena película que denuncie la degeneración del sector agrícola.
Nada, munición malgastada.
No he vist Alcarràs, no puc opinar, pero vaig veure començar l'altra película de Carla Simón, estiu 1993 que diuen es molt bona,... vaig aguantar deu minuts, tot alló ja ho havia vist massa vegades. Quan als de la nouvelle vague, pensa que no eren cineastes sinó cinèfils, crítics de cinema que es varen posar a fer-ne, i en general, es nota.
Godard, sobrevalorat, pel meu gust, els francesos tot ho promocionen molt bé, i la Simon, pel meu gust, el mateix, que aquí també tenim tirada a aquestes sobrevaloracions passades de rosca.
si, això de sobrevalorar és típicament francés i català.I no només al cinema.
Em va agradar molt més 'Seis días corrientes', també és d'una directora, Neus Ballús. Pel que fa al tema, si jo fos pagesa em queixaria de la imatge que es dona en molts moments d'aquell mon, tan divers, per altra banda, i de la seva gent.