Cada vegada estic més convençut que el Partit Popular és independentista, o pro independentista, i no ho dic per Isabel Díaz Ayuso que de facto s'ha procesitzat, sinó perquè cada vegada que sembla que el procés va a la baixa i el Govern s'aferra a l'autonomisme, apareix el Pp per atiar de nou les ànsies independentistes, i fins i tot unir els dos contendents en disputa caïnita permanent.

“Exigeixo al PP que tregui les mans de Catalunya”, clama Pere Aragonès, a qui va agafar l'opa andalusa a la recerca de grans fortunes catalanes a Nova York, però la reacció de rebuig no va requerir cap coordinació. Devia ser la primera vegada a la legislatura malgrat l'espasa de Dàmocles que Junts manté sobre el pacte de Govern. El president andalús difícilment captarà patrimonis procedents de Catalunya, però li ha fet un favor a l'independentisme. En hores baixes, “El Pp sempre ajuda”, afirmen sorneguers.

El consens al voltant de l'impost de patrimoni passa perquè el conseller lligui en públic qualsevol ajust a la reforma del finançament i situar la pilota a la teulada de la ministra Montero, que torna al carreró sense sortida de la incompatibilitat PSOE-PP. L'últim sistema de finançament el van pactar un govern del PSOE i la Generalitat tripartida -amb conseller d'economia socialista- en ple mes d'agost sobre la botzina que fixava l'Estatut a les seves disposicions transitòries. Després s'hi van sumar la resta de comunitats. Els vuit anys que fa caducat el sistema evidencia que la implicació de Catalunya en la negociació era decisiva, encara que també el desgast.

El 2007, quan José Montilla alertava contra la desafecció dels catalans, a Madrid responien que “això s'arregla amb diners”. El sistema de finançament va acabar sent el més semblant a una loteria, però el partidisme segueix imposant-se a les solucions. Primer les eleccions. Que augmenti el soroll. Tant per relegar a Catalunya una crisi del Govern declarat independentista i fer pinya amb un discurs de defensa de l'autonomia. Perquè en el fons d'això es tracta, de diners i de mantenir-se en el poder, per això Junts no trencarà la coalició i menys amb un Turull a l'alça i una Borràs en caiguda lliure. Els consellers de Junts han executat les ordres de Turull. Marcar perfil amb iniciatives pròpies al Govern. Després de la presència a la manifestació de la Diada, en aquesta estratègia s'emmarquen l'anunci d'una llei antitabac a les terrasses, una possible delegació de la Generalitat a Israel i els canvis legislatius contra les ocupacions d'habitatges. Tot això no sembla tenir traces de ruptura, al contrari, de cop als de Junts els han entrat unes ganes enormes de governar, i tot això, o en part, gràcies a l'estupidesa de Borràs i a l'ajuda inestimable de Moreno Bonilla, l'home que parla amb les vaques, i estima als  catalans, no en va na nèixer a Barcelona, encara que la seva esposa no es digui Montserrat.