Una paradoxa de la predestinació o bucle causal, no és una paradoxa en si, ja que el bucle que es produeix és auto-coherent i consistent per tant no hi ha paradoxa, s'utilitza sovint com una convenció de la ciència ficció. Es produeix quan un viatger del temps es veu atrapat en un bucle d'esdeveniments que predestina a ell o ella per viatjar en el temps.

El principi d’autoconsistència de Novikov és una solució a les paradoxes dels viatges en el temps suggerides pel físic rus Igor Dmitriyevich Novikov a mitjans de la dècada de 1980. Aquest, i altres conceptes similars, són les principals teories oposades a la de les dimensions paral·leles per a la solució de les mateixes paradoxes. El principi estableix essencialment que el passat és immutable. Més precisament, en un bucle de temps tancat, els esdeveniments han de ser determinats no només per esdeveniments passats, sinó també per esdeveniments futurs: per aquest motiu és impossible evitar un esdeveniment que ja s'ha produït des del seu futur ; com a màxim es pot fer que es produeixi.

La paradoxa de l'avi, en termes generals, prediu que un nét pot tornar al passat amb una màquina del temps i matar el seu avi, abans que pugui produir el nen, però aquí hi ha una contradicció: si l'avi mor, el nét mai no serà i no podrà tornar enrere i matar-lo; de manera que l’avi encara seria viu i el seu nét el podria matar. Així doncs, sorgirà una antinomia sense coherència lògica en què l’efecte anul·larà la causa i viceversa: el fet que el nét sigui viu i, per tant, s’hagi generat impedeix a l’avi morir assassinat pel seu nét, simplement per una lògica causal.

Vegem ara com es pot resoldre la paradoxa mitjançant el concepte d’autoconsistència. Suposem que, el 1955, Franca va assistir "per casualitat" a la mort d'un home anomenat Luigi que es trobava als voltants. Xocada, és consolada per un transeünt anomenat Nando amb qui llavors forma una família; tenen fills, que al seu torn li donen néts, inclòs un que es diu David. El 2015, David, que ignora els fets ocorreguts el 1955, té una crisi existencial, lamenta haver nascut, construeix una màquina del temps i la fa servir per anar fins al 1955 i afusellar la seva àvia. Tanmateix, mentre prem el gallet, Luigi surt d’una botiga i, passant per davant de Franca, intercepta la bala i mor al seu lloc.

D’aquesta manera, no passa res de manera diferent del que ja ha passat i, de fet, si no hagués estat per la mort de Luigi provocada per David, probablement no hauria nascut el sentiment entre Franca i Nando que hauria donat lloc al naixement de David mateix. Així doncs, el que havia passat en el passat es va permetre sense voler pel viatge en el temps, de manera que estem segurs de poder dir que els viatges en el temps no canvien la història, sinó que se n’adonen, és a dir, els crea tal com ho coneixem en el futur. El viatge en el temps, precisament perquè és un viatge al passat, existeix fins i tot abans que realment es produís: ja formava part de la història perquè és essencialment la història que va tenir lloc.

Per tant, no hi ha cap contradicció, sinó, al contrari, l’autoconsistència. Qualsevol que fossin les intencions de David, no pot evitar de cap manera el seu propi naixement: de fet, només pot ser la causa del seu propi naixement o, en el millor dels casos, no tenir cap influència. La seva acció s’assembla a una profecia autocomplerta que presenta un desenvolupament que simplement no respecta el flux comú del temps del passat al futur. Per descomptat, aquesta història és només un exemple i, tenint en compte la gent com a objecte, es formula inevitablement d’una manera imprecisa i amb un aspecte ad hoc. Com que la física moderna no permet modelar el comportament de sistemes complexos com els humans, en lloc de centrar-se en paradoxes clàssiques com la paradoxa de l' avi, Novikov va realitzar el seu Gedankenexperiment (experiment de pensament ) en alguna cosa més senzilla: una bola de billar que interactua amb si mateixa en passat.

L’experiment de pensament de Novikov - Imaginem que teniu una taula de billar de dos forats, que anomenarem A i B, connectada per una màquina del temps: una bola que entra al forat B retrocedeix en el temps uns segons i surt del forat A abans d’ entrar al forat. En altres paraules, hi ha un període de temps en què hi ha dues boles a la taula de billar, o millor dit, dues versions de la mateixa bola: una més jove que està a punt d’entrar al forat B i una altra més antiga que acaba de sortir forat A.

És possible calcular la trajectòria que s’ha de donar a la pilota perquè, en sortir del forat A, xoca amb ella mateixa, evitant que entri al forat B: això crearia una paradoxa. Però, segons Novikov, la pilota sortiria de l'A amb un angle lleugerament diferent del que s'esperava, i només es tocaria, modificant molt poc la seva trajectòria. La pilota sempre entraria al forat B, però a causa de la lleugera desviació sortiria d’A, precisament, amb aquella trajectòria lleugerament diferent que - hem vist - fa que xoqui amb un pasturatge. Aquest és el nucli de la concepció de Novikov: la paradoxa només existeix si primer ignorem l’efecte d’impacte (suposant que la pilota entra al forat B) i només el tenim en compte després (quan la pilota surt de A). En canvi, cal considerar immediatament l’impacte de l’impacte, tant en el període en què la pilota encara no ha entrat en B com en el que ja ha deixat A, ja que són el mateix període.

Són exemple d'aquests viatges en el temps sèries com Dark, o la pel·lícula 12 monos que vaig tornar a veure ahir. Em fa que tot això és pura teoria indemostrable, només vàlida per a novel·les o cinema de ciència ficció. Viatjar a través del temps només ho ha aconseguit fins ara J.J.Benitez, i sabem que no va ser així, o l'orquestra Maravella que podia actuar en tres festes majors alhora. Res no és impossible, o gairebé res, però gosaria afirmar que viatjar a través del temps és impossible. De moment.