No es tracte d'insistir, ni de fer-se pesat, però davant l'allau insistent de crítiques al President de la Generalitat Pere Aragonés, de no asistir a la manifestació de la Diada del proper 11S, cal llegir aquest article d'en Josep Marí Blanch, per entendre el que realment està passant en aquest país ambivalent, que com Dembélé, cinc segons abans de culminar un atac encara ni ell sap si anirà per la dreta o per l'esquerra. Quin desastre, cuanta divisió en el món independentista, l'ANC' coneguda com 'ACC' (ASSOCIACIÓ COMARCAL CATALANA) amenaça en presentar-se amb llista propia, La Borràs igual funda un nou partit, i embolica que fa fort. Can Garlanda is comming.

LA TRAÏCIÓ DE LA DIADA - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat.

Una de les mentides, mitja veritat si ho prefereixen, que van fer fortuna per explicar l’empenta de l’independentisme a partir del 2012 fou donar per bo acríticament que es tractava d’un moviment ciutadà nascut i crescut al marge dels partits. El carrer havia dit prou i les formacions polítiques que es resistissin a ballar la musica que tocaven l’ANC i Òmnium serien desintegrades per l’huracà de la voluntat popular. Tan fals era aquest axioma com el contrari, consistent en atribuir la força del sobiranisme a un eficaç equip de propagandistes que des de la Generalitat aconseguien manipular amb tècniques eficaces de seducció el cervell dels catalans perquè s’oblidessin de les retallades abraçant l’estelada. La realitat sempre és més complexa que la suma dels arguments de part.

I convé saber sobre el tema que ens ocupa que, anant al principi del tot, la manifestació de la Diada del 2012 i les que van seguir van arribar a ser el que foren perquè, existint d’antuvi un terreny abonat que feia possible el creixement ràpid del que allí es plantés, foren molts els jardiners que es van afanyar a conrear-lo. El govern d’Artur Mas, per dir-ho a les clares, va empènyer (i en aquest punt hauria d’escriure per honestedat amb el lector: vam empènyer) els ciutadans al carrer, com també ho van fer els partits, llavors encara nacionalistes. L’ANC s’embutxacava l’èxit de les convocatòries, però sense la suma entusiasta de discursos i recursos de partits i institu­cions la cosa no hauria estat igual. Vàrem ser molts els que traguérem el geni de la làmpada. Altra cosa és que un cop fora es confirmés que les profecies es compleixen i que no havia manera de controlar-lo. Però aquesta és una altra història.

Tota aquesta prèvia té relació amb la decisió del president Pere Aragonès de no acudir a la gran manifestació d’enguany, cosa que també suposa que ERC deixi caure els braços i que l’entramat institu­cional que controla aquest partit –veurem el paper dels mitjans de comunicació públics– doni aire amb menys entusiasme als ànims de la ciutadania durant l’escalfament previ de la Diada. Amb aquestes cartes repartides, la manifestació de l’Onze de Setembre adquireix un objectiu únicament intern, en convertir-se en una concentració contra el Govern de Pere Aragonès i la seva estratègica de negociació amb el PSOE, tal i com volien els convocants. Que en aquesta manifestació hi acabi havent mig Govern –els membres de JxCat– només reitera una vegada més que a Catalunya sí que es pot al mateix temps anar a missa i a la processó perquè la indulgència de l’electorat és a prova de bombes i raciocini.

La decisió d’Aragonès és arriscada políticament –en termes purament partidistes– en la mesura que obre la porta al fet que la manifestació sigui llegida únicament en clau de saber quants ciutadans estan en contra seu. És també un seriós contratemps –un més, i la tendència és a l’infinit– per a l’estabilitat del seu Govern, doncs resulta molt difícil d’explicar que mig Executiu es manifesti alegrement contra el seu president i contra l’altre partit de la coalició. Només que com que a aquestes alçades ja pot garantir-se que la manifestació farà figa –no en termes absoluts, però sí comparativament amb altres diades del passat– la seva absència deixarà Aragonès i ERC en una posició coherent amb la seva estratègia i li aportarà al primer un plus de lideratge (faig el que he de fer i vull fer, no allò a què m’arrosseguen) del qual la institució presiden­cial va molt necessitada.

És també el millor per a Catalunya –en la seva totalitat– i també per a l’independentisme. En ambdós casos pel mateix motiu. L’ANC és des de fa temps una ombra del que fou. El seu discurs no només s’ha tornat antipolític –encara que aquest gen ­sempre ha estat present en el seu discurs– sinó que ara ve amanit amb un deix de supremacisme i ranci secta­risme que l’allunya del projecte independentista que aconseguia abraçar des d’una ­calculada ambigüitat ciutadans de sensibilitats molt diverses i matisades. Que la presi­dència de la Generalitat no doni l’aval a un projecte forjat amb aquesta marca de ciment és una excel·lent ­noticia per als catalans. I, paradoxalment, també per al sobiranisme, que, en la seva immensa majoria, es mantindrà absent d’una convocatòria que dona l’esquena obertament a les bases argumentatives que el van fer créixer. Per cert, aquesta i no altra, ara que està tan de moda buscar botiflers per totes les cantonades, és la verdadera traïció a l’independen­tisme.