Més alt podria dir-se, però no més clar. Segons l’ONU, Espanya va violar els drets polítics d’exmembres del govern i del Parlament quan va suspendre de les seves funcions públiques els encausats pels fets d’octubre del 2017 abans que fossin condemnats el 2019. Algú podria pensar que el dictamen farà envermellir de vergonya els qui van prendre i van avalar aquesta decisió per excessivament lesiva i desproporcionada. Abandoneu tota esperança. Espanya tornaria a forçar el seu ordenament jurídic si es repetissin les mateixes circumstàncies que llavors i els qui van perpetrar aquells actes –què us hi voleu apostar?– continuen orgullosos i convençuts que van fer el que s’havia de fer. El pronunciament és una victòria moral per a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, els impulsors de la denúncia, i per a tots els que pensaven llavors i ho continuen pensant avui que la resposta de la justícia espanyola a l’embogit sobiranisme institucional d’aquell moment va ser desproporcionada.

Això de les Nacions Unides és també gasolina moral per al sobiranisme en el Tourmalet jurídic que encara cal escalar. Però més enllà del que digui l’ONU a través del comitè per a aquesta qüestió –part dels integrants del qual són una invitació per posar-se a córrer si del que es tracta és d’avaluar a fons el compromís d’algunes nacions amb els drets humans–, és una veritat compartida (fins i tot pels qui consideren encara avui que tot allò va ser necessari –raó d’ Estat–) que es van excedir la justícia, els cossos i forces de seguretat de l’ Estat per l’1- O i els contacontes de la violència – relators policials, mediàtics i animats lectors de ciència-ficció de la judicatura– per justificar una rebel·lió –amb violència– que la realitat primer i la sentència del Tribunal Suprem van acabar per desestimar.

Van ser dies, efectivament, de violacions. La majoria independentista del Parlament de Catalunya va violar els drets dels ciutadans, aprovant unes lleis de desconnexió que, eufemismes al marge, no eren més que un cop d’Estat light i en diferit, camuflat sota l’aparença externa d’un exercici de radicalitat democràtica adornat amb les garlandes del populisme més groller. Van tornar a violar-se els drets dels catalans amb una declaració d’independència fake sense cap legitimitat. Dies d’acció-reacció que van deixar per a la història una seqüència de la desraó en què cada violació política s’exercia amb l’aspiració i el desig que la resposta de l’altra part fos una violació més gran. I l’estratègia va funcionar, fins a cert punt.

Durant molt de temps –potser encara avui– paràgrafs com els anteriors eren llegits amb menyspreu i qualificats desdenyosament d’equidistants. Com si fos l’obligació de tot bon ciutadà triar bàndol i situar-s’hi acríticament. Perdonar tot allò que, per execrable que fos, protagonitzés la teva pròpia família per buscar únicament culpables en la família de l’altre. Afortunadament, aquells temps queden cada vegada més lluny, encara que hi continuï havent qui s’entossudeixi a fer-ne bandera en una particular visió de la democràcia que passa, bé per no reconèixer els conflictes, bé per intentar treure’n profit o, en el pitjor dels casos, somiar resoldre’ls per mitjà de l’autoritarisme, que pot exercir-se amb porres, però també als parlaments que se salten alegrement les regles més bàsiques de l’ordenació democràtica.

Per això, i malgrat totes les dificultats, en dies com avui té sentit destacar positivament l’aposta decidida per la negociació en què insisteix ERC contra vent i marea i de què participa, amb menys entusiasme, el PSOE. Perquè amb totes les mancances que acumula i acumularà en el futur l’anorèctic procés de diàleg que protagonitzen Sán­chez i Aragonès, el cert és que, tant si es vol com si no es vol, aquest és l’únic camí per a una sortida airosa d’un conflicte –adormit ara però existent– sense que es torni a violar ningú pel camí. - JOSEP MARTÍ BLANCH - la vanguardia.

Nacionalisme segons Fuster: En realitat, un nacionalisme només es crispa i s'arbora enfront d'un altre nacionalisme, que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat - de vegades necessitat biológica, d'instint de conservació - d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambició d'una altra nació. Ergo, Espanya, o millor dit, Madrid, va actuar en consequencia davant les intencions de Catalunya. I és que a Madrid aixó de la presa de pel que va ser la DUI, ells s'ho varen creure, creien que anava de veres.