Discutien l'altre dia a la tertulia de Rac1, sobre la concessió de l'eutanasia al pistoler Marin Eugen Sabau,  i demanaven la opinió d'en Javier Melero que aquell dia no va poder asistir a la sosdita tertulia perquè tenia un judici. Melero contesta totas les preguntes que es feien els tertulians y aclareix els seus dubtes en aquest article. El cas de Marin Eugen Sabau és, de moment únic, i suposo sentará jurisprudencia per a casos futurs.

"Morir, encara que sigui a petició, és una cosa molt dura. Com deia el pistoler que interpreta Clint Eastwood a Sense perdó, al mort “li prens tot el que té... i tot el que podria tenir”, fins i tot una condemna. Els explico això perquè l’agost passat, mentre els dies càlids de sempre s’anaven convertint en setmanes de cocció immisericordiosa, un home va demanar a l’ Estat permís per morir i se li va concedir.

Els mitjans han publicat algunes de les seves fotografies. Marin Eugen Sabau, un nom que molt pocs recordaran quan es parli del “pistoler de Tarragona”. En una hi podem veure un home moreno i cepat, amb una tallada de cabells militar, posant orgullós i rotund amb un d’aquells uniformes que les companyies de seguretat privada dissenyen per donar-los un as­pecte que sigui com més policial millor. Fins i tot amb un cordó vermell trenat que va de la musclera­ a la butxaca de la camisa i identifica el portador com algú assimilable a l’ auto­ritat.

En una altra, ja emmascarat, exhibeix dues pistoles amb gest amenaçador i una expressió d’ira en la mirada. La de qui ha de complir una missió inapel·lable i es veu forçat a perdre el temps en tràmits tan banals com les paraules. No el puc sentir, però les notícies expliquen que va dir alguna cosa com que “les lliçons que s’aprenen amb sang no s’obliden” abans de posar-se a disparar.

Una frase que tant pot venir d’alguna pel·lícula de sèrie B com del Pentateuc i que insinua alguna cosa sobre el que li podia passar pel cap, si és que hi ha alguna possibilitat de saber què passa per la ment d’algú, o de conèixer-lo mínimament. Una frase apropiada, en qualsevol cas, per al seu propòsit. El de cremar els ponts en aquell tiroteig criminal, un camí nihilista sense concessions ni redempció que acaba amb un tret de la policia que li secciona la medul·la, converteix el seu propi cos en la presó i el sumeix en un dolor permanent que el porta a acollir-se al dret a la mort digna.

Llavors sorgeix la polèmica. Perquè l’aplicació de la llei no permetrà que aquest home sigui jutjat. Ni que les seves víctimes trobin la satisfacció que es faci justícia (per si algú pensés que les conseqüències dels seus actes no suposen prou càstig) o que vegin facilitat l’accés al cobrament de les indemnitzacions econòmiques sense haver de passar per un nou i molest procés civil.

La qüestió és si ens sembla bé l’aplicació d’aquest remei als que no són dignes de compassió. Els arguments dels perjudicats són respectables, però la qüestió ètica de fons –i així ho resol la llei– ens diu que és de més entitat el dret a la mort auxiliada (o suïcidi assistit, com vulgueu) que el d’obtenir un judici i una sentència. Comparant mals (com fan, correctament, el jutjat d’instrucció i l’Audiència de Tarragona), és més gran el mal de prolongar un patiment intolerable que atempta contra la pròpia dignitat humana que el de privar les acusacions d’una solució que poden obtenir per altres vies.

Però, més enllà de la qüestió legal, relativament senzilla, el cas planteja algun problema moral anguniós, d’aquests que ens permeten entreveure la fugacitat de la nostra existència i calibrar la solidesa de les nostres conviccions. És curiós. Sempre que havia pensat en l’eutanàsia els beneficiaris eren els innocents, bona gent que patia sense merèixer-ho a causa d’una fatalitat inevitable i cruel. Ramón Sampedro i l’anciana que arrossega amb enteresa anys de patiment intolerable. En una imatge de premsa ella mirava el seu marit des del llit i ell li acariciava amorosament la mà. Per a aquest tipus de gent va escriure el filòsof i polític anglès Francis Bacon –el primer que es va aproximar al terme eutanàsia en la dimensió en què avui es comprèn– que aquesta era com “ ...suavitzar les penes i els dolors, no només quan aquest fet de suavitzar pot portar a la curació, sinó quan pot servir per procurar una mort tranquil·la i fàcil”. La qüestió és si ens sembla bé l’aplicació d’aquest remei als qui no jutgem dignes de compassió; o si estem disposats a qüestionar una llei humana i misericordiosa perquè hagi evitat la possible condemna de l’acusat.

Aquesta llei ja se li ha aplicat a Marin Eugen Sabau, un home de qui només coneixem l’esclat de violència i el seu trist final. De segur, la seva vida ve definida per moltes més dades, ja que tots som una barreja de caràcter i decisió modelats per l’atzar i la història. A les víctimes, els expresso la meva solidaritat. A ell, li desitjo que descansi en pau."