Per entendre la deriva auto destructiva de Juntscxat en general, i de Jordi Turull en particular, cal llegir aquest article de Francesc Marc Álvaro de la setmana passada. Potser mai fins ara, tan pocs havien fet tant de mal, no ja al propi partit, si no al país sencer. I tot per la rebequeria del de Waterloo entestat en quan pitjor millor, per no caure al pou de l'oblit.

"Mentre els italians es preparaven per votar i els barcelonins celebraven la Mercè, mentre els joves russos es rebel·laven contra la guerra i Laura Borràs sentenciava que “amb aquest Govern no s’avança cap a la independència”, Jordi Turull va volar fins a Waterloo per reunir-se amb Carles Puigdemont. Aquell dissabte, 24 de setembre, tot estava obert. El secretari general de Junts buscava l’aval del líder postconvergent per frenar el sector que tenia pressa per trencar l’Executiu autonòmic. Turull i Puigdemont van parlar llargament. Tot i que el president exiliat no té cap responsabilitat orgànica, ara volia jugar fort. Va aprendre la lliçó quan Turull i Jordi Sànchez van firmar –contra el seu criteri– l’acord per governar amb ERC. L’ex pres i exconseller no va poder doblegar l’actitud fèrria del cap del Consell de la República.

Un cop tornat a Barcelona, Turull va constatar que era víctima de la pinça Borràs-Puigdemont. La seva intenció inicial era convocar una consulta per als mi­litants amb l’objectiu –gens dissimulat– que els seus continuessin al Gabinet Aragonès, ja que era coneguda la seva adscripció possibilista, tot i que després va evitar pronunciar-se per salvaguardar el càrrec. El de Parets s’havia ficat en un embolic. El front laurista –incansable a les xarxes– marcava el ritme. Finalment, Turull va activar el míssil que va accelerar el desenllaç, un suggeriment de Waterloo: mostrar a Aragonès el camí d’una even­tual moció de confiança, fet inaudit entre socis. Batet va ser l’encarregat de disparar durant les escorrialles del debat de polí­tica general. La resposta presidencial va ser el cessament de Puigneró. Waterloo i Borràs ja tenien el seu escenari. Turull, que va guanyar el congrés del partit, ja no escriu el guió. La militància ha votat la sortida del Govern, i així ha reforçat la presidenta de Junts. Turull no ha tingut en compte un consell antic: “És millor errar amb les teves idees que amb les d’altri”. Ha estat devorat pel tigre que creia haver domat, encara que ho pretengui dissimular tot apel·lant al “sentit de transcendència” i “la radicalitat democràtica”.

Turull, que va guanyar el congrés del partit, ja no escriu el guió

Era això inevitable? No. Anem a la història contrafactual, partint d’una hipòtesi versemblant. És el que podia haver estat. La clau rau en la relació que es va establir entre Puigdemont i Turull (i els altres dirigents de l’espai postconvergent) durant l’etapa a la presó. Aleshores, Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Sànchez van tenir la possibilitat de fer un torcebraç al president de l’1 d’octubre per controlar l’estratègia i el relat. No s’hi van veure amb cor. L’únic que ho va fer va ser Sànchez, però tenia un pecat d’origen: no era convergent i, a més, com a secretari general, va provocar l’animadversió de tots els sectors.

Rull i Forn es van descartar de qual­sevol lideratge, i Turull –que aspirava a manar– no va voler enfrontar-se a la fi­gura simbòlica que aplaudeixen les bases, perquè ha eludit la repressió. Avui és tard. Qualsevol estratègia de Junts és i serà el producte incert de l’aventura de Puig­demont."