¡No!, no  tots els polítics són iguals, Liliana Segre n'és un reconfortant exemple. Segre, va néixer el 10 de setembre de 1930, a Milà. És senadora vitalícia italiana des de gener 2018. Va patir les lleis racials italianes, va ser arrestada i deportada al camp Birkenau. Des del 1990 sensibilitza el poble italià sobre les discriminacions que ella va viure en carn pròpia. Com a Senadora Vitaliacia, el dia 13 d'octubre, va presidir la XIX Legislatura del Senat a la seu del Palazzo Madama, va dictar el discurs següent:

"En les darreres setmanes s'ha planat sobre tots nosaltres l'esgarrifós ambient de guerra, que ha tornat a la nostra Europa, a prop nostre, amb tota la seva càrrega de mort, destrucció, crueltat, terror, en una bogeria sense fi. M'uneixo a les paraules precises del President de la República Sergio Mattarella: «La pau és urgent i necessària. La manera de reconstruir-ho passa per un restabliment de la veritat, del dret internacional, de la llibertat del poble ucraïnès”.

Avui estic particularment emocionada davant del paper que el destí em reserva aquest dia. Aquest mes d'octubre, que marca el centenari de la marxa sobre Roma, que va iniciar la dictadura feixista, em toca assumir momentàniament la Presidència d'aquest temple de la democràcia que és el Senat de la República. El valor simbòlic d'aquesta circumstància casual s'amplifica a la meva ment, perquè -veuran- la meva jornada escolar va començar a l'octubre i m'és impossible no sentir una mena de vertigen en recordar que aquesta mateixa nena que en un dia com aquest del 1938, desconsolada i perduda, va ser obligada per lleis racistes a deixar buit el pupitre de la seva escola primària. I avui està, per un estrany destí, fins i tot al banc més prestigiós del Senat.

El Senat de la XIX legislatura és una institució profundament renovada no només en l'equilibri polític i al poble electe, no només perquè per primera vegada joves de divuit a vint-i-cinc anys van poder votar per aquesta Cambra, sinó també i sobretot perquè per primera vegada els elegits es redueixen a dos-cents.

Pertànyer a un fòrum tan enrarit només pot augmentar la consciència a tots nosaltres que el país ens està mirant, que les nostres responsabilitats són grans, però alhora són grans les oportunitats per predicar amb l'exemple.

Donar exemple no significa només complir amb el nostre simple deure, és a dir, complir el nostre ofici amb disciplina i honor, esforçant-nos per servir les institucions i no per utilitzar-les. També podríem permetre'ns el gust de deixar fora d'aquesta Assemblea la política cridada, que tant ha contribuït a fer créixer la desafecció del vot, interpretant en canvi una política alta i noble que, sense desmerèixer la fermesa de les diverses conviccions, mostra respecte per als teus oponents, obre't sincerament a l'escolta, expressa't amb bondat, fins i tot amb mansuetud.

Les eleccions del 25 de setembre van veure, com ha de ser, una animada competència entre els diversos camps que van presentar al país programes alternatius i, sovint, visions oposades. El poble ho ha decidit: és l'essència de la democràcia. La majoria que va sortir de les urnes té el dret i el deure de governar; les minories tenen la tasca igualment fonamental d'oposar-s'hi.

Deu ser comú a tots l'imperatiu de conservar les institucions de la República, que són de tots, que no són de ningú, que han d'operar en interès de la pàtria i han de garantir totes les parts.

Les grans democràcies madures ho són si, per sobre de les divisions partidàries i de l'exercici de rols diferents, saben trobar-se unides en un nucli essencial de valors compartits, institucions respectades, emblemes reconeguts.

A Itàlia, l'àncora principal al voltant de la qual s'ha de manifestar la unitat del nostre poble és la Constitució republicana que –com diu Piero Calamandrei– no és un paper sinó el testament de 100.000 morts caiguts en la llarga lluita per la llibertat; una lluita que no va començar al setembre de 1943, però que idealment veu Giacomo Matteotti com a líder.

El poble italià sempre ha mostrat una gran inclinació a la seva Constitució, sempre l'ha sentit amiga. Totes les ocasions en què van ser qüestionats, els ciutadans sempre han optat per defensar-la, perquè se sentien defensats per ella. Fins i tot quan el Parlament no ha pogut respondre a la sol·licitud d'intervenció sobre normes que no s'ajusten als principis constitucionals –i lamentablement això ha succeït sovint–, la nostra Carta fonamental ha permès, tanmateix, que el Tribunal Constitucional i el Poder Judicial realitzin un treball preciós daplicació jurisprudencial, fent evolucionar sempre la llei.

Per descomptat, la Constitució també és perfectible i pot ser esmenada, com ella mateixa estableix a l'article 138, però permeteu-me observar que, si l'energia que s'ha gastat durant dècades per canviar la Constitució, encara que amb resultats modestos, de vegades pejoratius, en canvi, s'hagués utilitzat per implementar-lo, el nostre seria un país més just i més feliç.

El pensament s'adreça inevitablement a l'article 3, en què els pares i les mares constituents no es van conformar a prohibir aquelles discriminacions basades en sexe, raça, idioma, religió, opinions polítiques, condicions personals i socials, que havien estat l'essència de l'Antic Règim .

També volien deixar a la República una tasca perpètua: “treure els obstacles d'ordre econòmic i social que, limitant la llibertat i la igualtat dels ciutadans, impedeixen el desenvolupament ple de la persona humana i la participació efectiva de tots els treballadors per a l'organització política, econòmica i social del país”.

No és poesia i no és utopia. És l'Estrella Polar que ens ha de guiar a tots, encara que tinguem diferents programes per seguir-la: treure obstacles. Les grans nacions, doncs, proven ser-ho també en reconèixer-se coralment a les festes civils, trobant-se en germanor al voltant de les recurrències llaurades al gran llibre de la història pàtria. Per què no hauria de ser aquest el cas del poble italià? Per què el 25 d'abril, Dia de l'Alliberament, l'1 de maig, el Dia del Treball, el 2 de juny, el Dia de la República, s'han de viure com a dates divisòries, i no amb un autèntic esperit republicà?

També en aquest tema del ple compartir les festes pàtries, les dates que marquen un pacte entre generacions, entre la memòria i el futur, pot ser gran el valor de l'exemple, de gestos nous i potser inesperats. Un altre terreny on convé superar les tanques i assumir una responsabilitat comuna és el de la lluita contra la propagació del discurs de l'odi, contra la barbarització del debat públic i contra la violència dels prejudicis i la discriminació.

Permetin-me recordar un precedent virtuós de la legislatura passada. El treball de la Comissió Extraordinària per combatre els fenòmens d'intolerància, racisme, antisemitisme, incitació a l'odi i la violència. Aquests treballs van acabar amb l'aprovació unànime d'un document de política, mostra d'una consciència i voluntat en tot l'espectre polític, que és fonamental per perdurar.

Concloc amb dos desitjos. - Espero que la nova legislatura vegi un compromís concertat de tots els membres d'aquesta Assemblea per mantenir alt el prestigi del Senat, protegir substancialment les prerrogatives i reafirmar, de fet i no de paraula, la centralitat del Parlament. Durant molt de temps molts s'han queixat d'una deriva i mortificació del paper del poder legislatiu per l'abús del decret d'urgència i l'ús del vot de confiança. I les greus emergències que han caracteritzat els darrers anys només podrien agreujar la tendència. A la meva ingenuïtat de mare de família, però, però també segons la meva ferma convicció, crec que cal aturar la llarga sèrie d'errors del passat.

Per això n'hi hauria prou que la majoria recordés els abusos que denunciava dels governs quan era minoria i que les minories recordessin els excessos que atribuïen a l'oposició quan era ella qui governava. Una col·laboració institucional sana i lleial, sense desmerèixer la distinció fisiològica de rols, permetria tornar a la seva llera natural la major part de la producció legislativa, alhora que garantiria certs temps per a la votació". - via panoràmica.