Sempre enfadats. Escandalitzats sense pausa. Aquesta és l’obligació que ens hem imposat. S’ha de bordar cada dia contra alguna cosa i contra algú. El camí de perfecció –no a la manera de santa Teresa– a què ens forcem com a societat exigeix ciutadans vestits amb un triple uniforme: pensament, obra i paraula. Demana també que tot sigui transcendent i sacre. I com a tal propens a provocar excomunions a la mínima desviació del despitat que oblidi els preceptes de la moderna religió del restrenyiment. 

Perquè aquesta societat no és ni la líquida que descrivia Zygmunt Bauman, ni la societat del cansament que més recentment ha presentat el filòsof Byung-Chul Han. Aquesta societat, senyors, és la de l’estrenyiment. I nosaltres, és clar, els restrets. Per això estem sempre cabrejats i preparats per mossegar de mala manera a tot i a tothom. Convé i és urgent que ens laxem. I no sembla que hi hagi millor lavativa que l’humor. Només que ja ens hi hem tornat refractaris. Bordem fins i tot a l’acudit i a la ironia.  El darrer torn d’excomunió li ha tocat a Iker Casillas i a Carles Puyol. Es va aixecar el que va ser porter madrileny fins als nassos que la premsa rosa anés atri­buint-li relacions amoroses a l’engròs i es va despatxar a Twitter amb un simple: “Soc gai. Espero que em respectin. Bon Diumenge” amb l’ànim de ridiculitzar als qui li busquen dia i nit les pessigolles amb les coses que passen o no al seu llit. El seu excompany de selecció Carles Puyol va seguir-li la broma: “Ha arribat l’hora d’explicar això nostre”. 

No va faltar més. El ramat de restrets belà d’immediat: homòfobs, masclistes, retrògrads, heteropatriarcals, homes de les cavernes. Fins i tot el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, es va apuntar al linxament, deixant clar que malgrat la importància de la seva tarja de visita té temps de sobres per perdre amb tonte­ries fins i tot enmig d’una crisi de cavall al continent. Les onades van agafar una altura tal que fins i tot el pobre Iker Casillas es va enrere davant la jauria que li venia al damunt. Va esborrar el tuit i argumentà que algú li havia suplantat la personalitat digital. El retrat del futbolista és a partir d’ara algú valent per fer un acudit però covard per defensar-lo. En una pel·lícula aquest perfil és el d’algú que mor al primer fotograma.

Jo també soc gai. I també espero que em respectin. Bon diumenge. I no retiraré la broma. Primer perquè no serà necessari. No seran prou els restrets que s’enfadaran per les coses que jo pugui dir. Segon, perquè ningú ha de demanar perdó ni ha de retractar-se per un comentari irònic que no ofèn ningú que no dediqui el dia a perseguir fantasmes. Això de Casillas era per fer-se uns tips de riure i pensar: pobre paio, quina creu que ha d’aguantar amb els pesats de la premsa rosa! Encara sort que s’ho pren amb humor. I punt. En lloc d’això, la societat de l’estrenyiment va projectar tots els seus fantasmes en el pobre porter retirat. Judici per la via ràpida i condemna: homòfob recalcitrant. Per què somriure davant d’un home que troba una manera simpàtica de dir-li al món que n’està fins al capdamunt si, en lloc d’això, podem condemnar-lo a la foguera? 

Reafirmem-ho: ens falta una bona lavativa que ens purgui el mal humor i l’estupidesa. Perquè el tuit de Casillas només és imaginable en una societat que viu amb naturalitat l’homosexualitat i que també amb tota naturalitat, amb les excepcions inevitables i a erradicar­, la contempla. Que algú es defineixi com a gai per explicar irònicament la situació que està vivint no pot ofendre ningú. Al contrari. No és més que un comentari blanc que hauria de generar somriures i activar l’empatia més elemental.

Però en la societat del restrenyiment s’ha de bornar sense parar. Entre riure i cridar l’elecció sempre cau del cantó del crit. S’ha de buscar la manera de retòrcer el significat de les coses per portar-les al terreny de l’ofensa i, un cop arribats a aquest punt, exigir justícia sumaríssima per a l’involuntari heretge. Recordar-li que no pot prendre la paraula gai, o qualsevol altra, en va i després encendre la foguera sota els seus peus. Mentrestant, el Mundial de futbol se’n va a Qatar, paradís de l’homofòbia més cruel i extrema. Això al comissari Timmermans segur que li sembla una cosa per celebrar i molt raonable per generar negoci. Hipòcrites malhumorats i cínics. Ens convé una dieta rica en fibra per riure’ns tots de tots. I sabotejar el Mundial de Qatar no engegant la televisió. I això darrer sí que no és cap broma. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat.