Sovint perdem el nord en la nostra percepciò dels problemes que ens envolten, no som capaços de prestar atenció al que realment és important i ens perdem en mil i un viaranys menors sense importancia, o d'importancia relativa. Cert que el problema l'agreuja la mateixa indolencia dels mitjans que incideixen en el mateix error que nosaltres, o nosaltres hi caiem pel tractament selectiu que fan ells de les noticies  Ho dic, perquè estem ara immers en la guerra d'Ucrania, la trencadissa de junts amb ERC, o el Colegio Mayor Elías Ahuja, filàntrop gadità de pro i masó - per cert -, i s'ens escapen noticies com aquesta de Sudan del Sud, que d'entrada la majoria no sabem ni situar al mapa, malgrat els esforços de Xavier Aldekoa. 

No entenc com som capaços de maltractar sistemàticament als africans, després tants anys explotant els seus recursos, posant-els-hi governs titelles i deixant-los abandonats a la seva dissort; i encara ens molesten quan desesperats, fugint de la fam o la guerra, venen a buscar refugi a casa nostra. Potser per què la tieta Teresa m'havia explicat com es vivia a Rwanda en els 30 anys en que va estar-hi de misionera - millor dit, de comadrona -, i després a Mali i Benin, tingui una mica més de consciència de la seva situació, però no és suficient. Àfrica, després d'expoliar-la, l'hem abandonat i encara ens molesten els seus fills quan venen a casa nostra a buscar quelcom tan senzill com el fet de poder viure amb un mínim de dignitat.

Diumenge al matí vaig tenir una experiència, petita, però potser més important del que sembla per definir com actuem nosaltres amb els africans. Al caixer del BBVA que hi ha davant de casa hi dorm cada nit un noi africà, amb matalás incorporat i tot; mentre anava al forner l'he vist i he pensat, ja que vas a buscar el teu esmorzar, podries agafar un entrepà i deixar-li a aquest noi, almenys avui esmorzarà en condicions. Però al Forn Valero els diumenges no fan entrepans, encara que potser si li hagués demanat a la noia me l'haurien fet, però, m'he quedat amb el que deia l'altre dia de les actrius que es tallaven un floc dels seus cabells, m'he quedat en el fet impùdic del gest. I del gest no es menja. 

Podria explicar que ahir dilluns li vaig deixar un entrepà i una ampolla d'aigua, però seria faltar a la veritat. No ho vaig fer, per deixadesa, per... jo què sé, no ho vaig fer. Deia Fuster que vivim la meitat la nostra vida intentant justificar-nos. És el nostre destí com a animals ètics. I és per aixó que us ho explico, hauria quedat molt bé dir que li havia deixat l'entrepà i l'aigua, però no ho vagi fer, aquesta és la nostra incongruència vers el immigrants. La nostra, o almenys en aquest cas, la meva.