El pare de l’iPod, Tony Fadell, se m’ha queixat en una entrevista de la quantitat de directius amb trets psicopàtics, fins a un 17% segons la Universitat de San Diego, per als que convenim una taxonomia de carallots (assholes). L’encapçalaven els “carallots carallots” que es caracteritzen per infligir mal als seus col·legues i organitzacions sense obtenir més recompensa a canvi que la fugaç sensació de poder que proporciona el fet de causar-ne.
Els “carallots polítics”, en canvi, no fan mal per fer mal, però tampoc no aporten més valor a l’empresa que el de detectar altres carallots polítics per formar coalicions amb ells i acumular prou poder perquè tots puguin continuar cobrant sense fotre res. Però la subespècie dels “carallots amb causa” és la més freqüent a Europa, on prefereixen que se’ls anomeni activistes. Tampoc no foten brot, però se senten legitimats per grimpar com a alliberadors de països, sexes, minories o pocapenesen perill d’extinció. Són carallots amb una missió i gràcies a ella es van embutxacant subvencions i el que caigui. I has d’agrair-l’hi o ets enemic de la causa. I per tant de tota la humanitat.
Aquest activisme oportunista en voga ha substituït la sacrificada militància que vivia per la causa –l’activista en viu– del partit, fins i tot moria per ella. El militant tenia una proposta ideològica per a tota la societat, un programa de màxims que anava conciliant amb els seus mínims a les urnes. En canvi, l’activista no pacta mai amb la realitat; només polaritza i polaritza: ens obliga a triar –estàs amb la causa o contra la causa– encara que abans que ell la munyís ni ens la plantejàvem. La dinàmica espasmòdica de l’activisme s’ha apropiat dels partits a cop de tuit taquicàrdic que es tem com a presagi de les enquestes i al final dels vots. I tant empastifa un Van Gogh a Londres com un pobre viatjant immobiliari a Barcelona o es carrega un pacte d’Estat a Madrid.
La paradoxa és que les causes de l’activisme no se salven a cops de llauna de tomàquet, sinó amb grans pactes globals, de país i de ciutat, per frenar el canvi climàtic, tenir neta la ciutat o donar-nos habitatge assequible. - Lluís Amiguet - lavanguardia.cat
El militant tenia una proposta ideològica per a tota la societat..."
ResponEliminaEsta es la frase. Hoy no hay militantes, hay activistas. Uno podía ser militante de un partido, este encaraba un proyecto, en el proyecto estaban las ideas y las ideas daban pie a sumar o contrarestar con las ideas de otros partidos. Así, sumando o contrarestando se llegaba a los pactos.
Como no hay militancia sino activismo, o sea razón contra acción, la acción es pegarse a los cuadros, borrar todo aquel/lla que me quite la silla del partido, eliminar cualquier pregunta de los periodistas que me sea compleja de contestar, obviar al del enfrente, no permitir contraréplicas, ir a lo personal como primer punto, no hacer caso de las proposiciones del partido de enfrente por muy buenas que sean, aprovechar la mayoría parlamentaria para segar cualquier proyecto del contrario, crear eufemismos para decir lo que no se quiere decir y un largo etc que ya no viene a cuento explicar.
Hoy no hay militantes, hoy hay etarras de la palabra (activistas) que sólo se dedican a insultar desde el estrado sin dar margen al opositor ideológico.
Luego se quejan de que la mayoría de la gente no vota, o vota en blanco.
Salut
No hi ha ni militants ni sindicalistes. I així ens va.
EliminaNoxeus,en el escrito anterior,te he respondido.Por si te interesa
ResponEliminaAñado Miquel,que además están los activistas en nómina de alguna manera,personas con gran movilidad y criterio de organización que se mueven dentro de las movilizaciones.Estoy harto de verlos,cuando en bici topo con ellas.
EliminaConozco a alguno de estos activistas profesionales en nómina. Es más, - esto viene de viejo -, en una empresa, teníamos a algunos de estos activistas sindicalistas .en nómina, yo les pagaba cada mes.
EliminaMe hace gracia, el edificio de la foto que has puesto, la cantidad de estructura en hormigón, para el habitáculo real. Unas falsas terrazas, que no sé que utilidad tienen.
ResponEliminaEs parte de la universidad de San Diego. El edificio es feo de cojones, pero como yo no entiendo de arquitectura moderna, deberíamos consultar a Francesc Cornadó, que es del oficio.
EliminaLa enfermedad de nuestros días es que todo el mundo cree que puede opinar sobre todo sin tener el más mínimo conocimiento de los que habla.
ResponEliminaHay "terraplanistas" en todas las áreas de la información, opinando y sentenciando sin conocimiento de lo que hablan.