França regularitzarà la situació de molts immigrants irregulars davant de la falta crònica de mà d'obra per a determinats treballs. Aquesta és una carència que afecta tota Europa, com ja va anticipar aquest reportatge publicat el juliol del 2021. La demanda d'immigrants a tot el món supera l'oferta en més de 31 milions de persones. Anys de baixa natalitat, de pèrdua i envelliment de població, obligaran la Unió Europea i el Regne Unit a baixar les barreres contra la immigració. Diversos estudis demogràfics, signats per les Nacions Unides, el Centre Wittgenstein i el Centre per al Desenvolupament Global, institucions capdavanteres a anticipar l'evolució de la humanitat, afirmen que la UE necessitarà en les properes dècades desenes de milions de treballadors per sobreviure, i no els tindrà si no deixa de ser una fortalesa contra la immigració.
“No n'hi haurà prou amb allargar l'edat de jubilació, incorporar més dones al mercat laboral o augmentar la natalitat. Tampoc n'hi haurà prou amb robotitzar encara més l'economia productiva o continuar deslocalitzant llocs de treball com fins ara”, assegura Charles Kenny, expert en desenvolupament humà i tecnològic del Centre per al Desenvolupament Social a Washington DC. “No res salvarà Europa d'una població envellida –afegeix. Només la immigració pot corregir aquest desequilibri, i la d‟origen africà serà la que amb més naturalitat podrà aportar la mà d‟obra necessària per mantenir el creixement”.
L'ONU calcula que el 2050 la UE tindrà un dèficit de 60,8 milions de treballadors. El Centre Wittgenstein ho eleva a 72,7 milions. El més greu és que amb la política migratòria actual només es cobrirà el 23% d'aquestes necessitats, segons l'ONU, o el 30%, segons el Centre Wittgenstein.
"Una població cada any més gran és un llast per al creixement econòmic i l'estat del benestar", explica Juan Ramón Jiménez, expert en migracions del CIDOB i doctor en Ciències Polítiques i Socials per la UPF. “El 20% dels espanyols i europeus tenen més de 65 anys, grup d'edat que representarà el 30% el 2070. Ara hi ha tres treballadors per cada jubilat, però quan els baby boomers deixin de treballar aquesta proporció no es podrà mantenir. Perdrem població que estigui en edat laboral, és a dir, entre els 15 i els 64 anys”.
El Japó marca el camí d'Europa cap a aquest abisme demogràfic. Quan la seva població era més jove, a la dècada dels vuitanta, el creixement fregava el 4%, avui que el 25% dels japonesos té més de 60 anys, el PIB avança tot just un 0,4%. Incorporar més dones per força laboral –10% més des del 2000– i endarrerir l'edat de jubilació dels 63 als 65 anys només ha mitigat el problema. La taxa de natalitat segueix a l'1,3, una de les més baixes del món.
Europa, amb una fecunditat de 1,55 fills per dona, segueix els passos del Japó. Les polítiques de foment de la natalitat, a més a més, no han donat resultats. “Ni les escoles bressol, ni els permisos de maternitat, ni els xecs nadó han tingut èxit”, diu Kenny. La conjuntura econòmica i la realitat social pesen molt més. Itàlia va aprovar una ajuda de 250 euros mensuals per fill. La Comunitat de Madrid va proposar una mesura semblant per a les mares menors de 30 anys, amb rendes baixes i deu anys d'empadronament. Sense tantes restriccions, ni el xec nadó del govern Zapatero (2007-2010) ni el que va donar Extremadura el 2014 van augmentar la natalitat.
Si augmentar la natalitat és difícil, augmentar la immigració, en contra del que pugui semblar, tampoc no és fàcil. El Japó ho intenta sense èxit des de fa anys. Tot i facilitar la contractació de treballadors estrangers, no els aconsegueix. Menys de 47.000 van atendre una trucada el 2019 pensada per captar-ne 300.000. L'idioma i la cultura poden ser un fre per anar a treballar al Japó, però la veritat és que tampoc no hi ha tanta migració qualificada disponible i la competència entre països va en augment. Un país amb baix creixement i una cultura tancada, com és avui el cas del Japó, i aviat pot ser el d'Europa, no és gaire atractiu per a un immigrant.
A Alemanya li costa trobar immigrants perquè condueixin els trens i els tramvies. A Irlanda li falta mà d'obra qualificada a la construcció. El Regne Unit ha deixat de recollir collites per manca de temporers. El mateix ha passat a Itàlia. L?economista Michael Clemens, del Centre Global per al Desenvolupament, afirma que a partir d?una renda per càpita de 10.000 dòlars, l?emigració es frena. Al país que surt de la pobresa extrema, hi ha més oportunitats de feina. El 2050, el 70% de la població mundial viurà a països amb rendes d'almenys 10.000 dòlars per càpita. "En aquell any -explica- la demanda d'immigrants excedirà l'oferta en uns 31,5 milions de persones".
Europa, Estats Units, Canadà, Japó, Corea del Sud i les monarquies del Golf competiran per aquests migrants.
"Àfrica ha de salvar Europa de la crisi demogràfica", insisteix Kenny, i Jiménez hi està d'acord. “Les economies africanes –explica– continuaran creixent, però no al ritme suficient per donar feina a milions i milions de joves. Hem de tenir en compte, així mateix, que la crisi climàtica empenyerà molts africans a buscar oportunitats fora del continent”. Àfrica és el continent més jove. El 60% dels habitants té menys de 25 anys. Tot i això, només el 19% d'aquests joves tenen una feina. Emigren per raons econòmiques, però no només. "Aquesta és una altra idea que distorsiona la realitat", assegura Krikou Diana, expert en migracions de la universitat d'Estrasburg. “En molts casos, s'emigra per promoció social –explica–. No és veritat que només emigren els pobres, els que tenen diners també ho fan. Ho hem vist a la Costa d'Ivori. Tot i el creixement sostingut de les darreres tres dècades, s'ha disparat l'arribada d'ivorians a les costes del nord d'Àfrica”.
Un altre tòpic que es desmunta de mica en mica és el de l'escassa formació dels migrants africans. L'economista Andreas Backhaus ha demostrat que a Kenya i Ghana, per exemple, hi ha centenars de milers de joves que podrien trobar fàcilment feina a la Unió Europea. En relacionar el programa de capacitació de l'OCDE (PIAAC) amb el del Banc Mundial per als països en desenvolupament, Backhaus arriba a la conclusió que 626.000 estudiants kenyans i 562.000 ghanesos tindrien, avui mateix, el 90% de possibilitats de trobar feina a Alemanya, el Regne Unit o França. Tots ells arriben a una qualificació PIACC de 250 punts, marca que als mateixos europeus els garanteix una ocupació al 90%.
La població envellida d Europa necessita immigrants per mantenir el seu nivell de vida. Durant la pandèmia s'ha vist com n'han faltat molts en sectors tan dispars com el transport, l'agricultura, els hotels, la neteja i la cura de gent gran. Charles Kenny considera que els africans poden treballar en aquestes àrees i moltes altres si, com demostra Backhaus, la seva educació continua millorant. Per a molts, a més, l'anglès i el francès en són la primera o segona llengua.
Stephen Smith, professor d'estudis africans a la universitat de Duke, vaticina que en els propers 30 anys hi pot haver entre 150 i 200 milions de nous euroafricans. Avui només hi ha nou milions, dels quals la meitat aproximadament són subsaharians. Smith considera que l'Àfrica serà per a Europa el que Mèxic ha estat per als Estats Units, un subministrador constant de mà d'obra. Aquest flux s'alimentarà de l'enorme desequilibri demogràfic entre Europa i Àfrica. El 2050, per cada europeu hi haurà cinc africans. És més, per cada europeu cinquanta hi haurà tres africans menors.
Milions d'africans, per tant, aniran al rescat d'Europa durant les tres properes dècades. Encara que ara sembli impossible, els experts no en tenen cap dubte. L'auge dels partits populistes i nacionalistes a tots els països europeus és la reacció defensiva d'unes societats que no volen veure el món que ve. El Parlament Europeu ha advertit en repetits estudis que com més envellida i aïllada hi ha una comunitat –com passa als deserts demogràfics que creixen a les zones rurals– més es radicalitza.
La idea, per exemple, que els immigrants treuen llocs de treball als nadius és una altra falsedat que exploten els partits antiimmigració. "S'ha demostrat empíricament que és al revés", recalca Kenny. “Els immigrants creen més ocupació, no els treuen a ningú. En incorporar-se als nous països, consumeixen béns i serveis, i paguen impostos. Fan créixer l'economia”.
“És més –afegeix Juan Ramón Jiménez–, molts immigrants, sobretot els asiàtics, especialment els xinesos i els pakistanesos, però també molts llatinoamericans, creen els seus negocis, emprant immigrants dels seus propis països. Generen molta ocupació”.
Kenny considera que la UE no està fent prou per atraure immigrants. “Hauria d'acceptar més estudiants de països tercers i becar-los, també hauria d'acceptar més demandants d'asil perquè construeixin les xarxes que després permetrà l'arribada de més immigrants. És necessari crear programes de formació als països d'origen i contractar-hi els joves emigrants perquè puguin començar a treballar només arribar a Europa”.
Jiménez afegeix que "també s'ha de facilitar l'accés dels immigrants a la ciutadania i donar-los permisos de treball més flexibles perquè si perden la feina tinguin temps de buscar-ne un altre sense perdre la residència". Avui la UE està molt lluny d'aquestes polítiques públiques. No té una política de migració comuna i tampoc no hi ha una xarxa europea d'ocupació. Europa és una fortalesa contra la immigració i sembla que els dirigents volen mantenir-ho així. Admetre immigrant no només és un deure moral –com es va veure en la crisi dels refugiats sirians del 2015– sinó també un deure econòmic. Hi ha una utilitat a la immigració que molts polítics no veuen.
Jiménez considera que, malgrat aquest present tan complicat, “Europa, com a fortalesa antimigratòria, té els dies comptats. No acceptar milions d'immigrants serà un suïcidi demogràfic i no sembla lògic que les societats europees es vulguin suïcidar el 2050”. - Xavier Más de Xaxàs - lavanguardia.com
