A voltes amb l'escrit d'ahir sobre la troballa de les restes d'Aurora Picornell en una fosa de Manacor, he recuperat aquest altre del 2018, que va en la direcció dels comentaris que vaig rebre sobre el tèrbol paper de més d'un dels pares de la patria, i la idealització del comunisme i els seus moviments satel·lits.
"No estem exents de ballestrejadors variats, aqui tenim també els nostres desbarradors professionals com Miquel de Palol, ó Eric Bertran entre d'altres, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Deixo ja com a cas perdut Hèctor Bofill (suposat escriptor) que ha atacat desaforadament Martí de Riquer pel seu passat falangista. Déu meu, com es pot ser tan ignorant de la història, de la història real a ambdues bandes". Enganxo un comentari d'ahir de César Alcalà a E-noticies, que realment val i molt la pena llegir.
.
Memòria sectària segons Jordi Pujol
.
“Es pot xipollejar amb l’aigua, però no amb la memòria”. Aquestes paraules, carregades de significació política i històrica, les comentà dilluns passat l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Hom pot estar més o menys d’acord amb la seva trajectòria política. Ara bé, últimament Pujol té dies inspirats i el del dilluns fou un d’ells. Aquesta no és l'única perla que ens oferí. Les declaracions les dur a terme durant la presentació del llibre Entre la cruz y la República del periodista Daniel Arasa. Pujol definí la llei sobre la memòria històrica del govern català de sectària. I afirmà: “amb un Govern català únicament socialista aquesta llei no s’hauria fet, i tampoc amb un govern majoritari del PSUC, amb Gutiérrez Díaz o López Raimundo”. Creu que la llei es deu a la nova generació de polítics que dirigeix Catalunya. Pujol s’equivoca. La llei es deu a la ignorància que de la història tenen polítics com el conseller Saura. Els dos anomenats per Pujol sabien perfectament les atrocitats comeses pel seu partit durant la guerra civil. Pujol va anar més enllà i va confessar que ell també hauria d’haver demanat perdó quan era president de la Generalitat. I afegí que Tarradellas també havia d’haver-lo fet ‘perquè encara que la Generalitat va perdre el control del carrer, tenia l’obligació de mantenir-lo’. Vegem. Tarradellas havia d’haver demanat perdó per moltes coses. Essent dirigent d’ERC es va permetre la creació d’unes patrulles de control dependents de la Generalitat. Per haver permès l’assassinat de més de 10.000 persones a tota Catalunya. Per haver aprovat la llei sobre la eugènesia. Per haver tancat els ulls davant les represàlies anarquistes. Per impulsar el cop d’estat de maig de 1937. Per exterminar el POUM. Per permetre l’assassinat d'Andreu Nin. Per aliar-se amb els comunistes. En definitiva, havia d’haver demanat perdó per totes les barbaritats comeses. Ningú demanarà perdó. Això no està dintre dels plans dels consellers Saura o Carod-Rovira. El mateix sectarisme que portaren a terme durant la guerra civil l’apliquen avui en dia. Aquest és el tarannà d’aquests dos partits polítics. És la seva manera de ser. Pensen que, si foren represaliats, tal vegada és perquè s’ho mereixien. Afirma Pujol que hauríem de tornar a l’esperit de reconciliació nacional que llançà el PCE durant la transició. Es un desvergonyít tenint en compte els crims comesos per aquest partit i dels que l’homenatja’t Santiago Carrillo encara no ha demanat perdó. No pot haver reconciliació mentre els partits apliquin el seu particular sectarisme i considerin els seus morts víctimes de primera i tractar a la resta, que són majoria, com a víctimes de segona."
afegitó: El pare explicava una anècdota que no deixa de demostrar com varen anar les coses en aquells temps convulsos. A Sant Feliu de Codines hi havia un senyor que tenia una fàbrica, aquest senyor tenia un automòvil que nomès feia servir si havia d'anar a Barcelona. Els republicans del poble, el varen matar a ell i al seu fill gran, i el cotxe el feien servir tot el sant dia per anar amunt i avall sense cap necessitat.
El meu pare com el Sr. Martí de Riquer es va passar del republicans als nacionals fastiguejat del desastre que era aquella banda de Poum, CNT, comunistes, anarquistes i inútils en general. Després és va adonar que els altres (els franquistes) eren més o menys el mateix i el varen enviar a fer la mili tres anys a Ourense (el meu pare és del 1917). El meu pare explica moltes de les barbaritats que es feren en el camp de la República on individus com Tarradellas varen tenir una actuació tèrbola, feble i més que sospitosa. Potser seria millor que oblidéssim la llei de memòria històrica no sia que acabi sent de la memòria histèrica, i deixem el passat i els morts en pau, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. Compte però, no lesioni algú.
.png "English"){kind=small}
27 Comentaris
A veces,se dejaba escapar alguna cosa,de las conversaciones de los mayores,pero tenían cuidado en que no fuera así.Sí que nos decían que hubo una guerra entre españoles y que mejor era olvidar,tampoco no me era de interés,mi preocupación era comer y cosas tan difícil de entender,como coger huevos de lagartijas,de las rendijas de los muros soleados(les encantan tomar el sol) y subirme a los árboles para robar en los nidos de gorriones,huevos y polluelos,que luego cuidaba en una caja de cartón, con trapo como cama.Alimentaba con miga de pan mojado.Como eran tontos y cegatos,había que abrirle el pipo y meterle la bolita de pan. Mis instintos paternales,se desarrollaron con la responsabilidad.
ResponEliminaEstos politicos aprovechados de ahora,no tuvieron la opotunidad de disfrutar de ese tiempo.
Pico,que no pipo.Mis dedos pierden sensibilidad
EliminaA mi también me pasa, es que los teclados actuales son muy sensibles.
EliminaCierto, poco se hablaba de la guerra a nivel político, si se hablaba de las penurias que conllevó. Recuerdo que mi padre por la noche escuchaba radio Pirenaica, se tapaba con una colcha y la ponía muy bajita para que no le oyeran los vecinos.
EliminaA la meva escala hi vivia gent que havia estat d'ideologies i bàndols diferents i tots eren amics, quan jo era petita, molt escaldats de la guerra, un senyor que havia estat molt anarquista un dia, a causa de les meves ingènues preguntes sobre el tema em va dir: 'a les guerres haurien de posar els qui manen en una plaça de toros i que es matessin entre ells'. Companys també té moltes ombres però no en pots dir res segons on perquè se't mengen. Al meu pare li va passar com ara el que tu expliques, era molt jovenet, a més a més a casa seva eren de la Catalunya profunda religiosa i tothom tenia parents capellans o seminaristes i es van fer barbaritats indiscriminades contra aquestes persones que encara es volen justificar avui. De vegades et diuen que 'els del Franco' van matar més gent, oh, és clar, van guanyar i van tenir més temps de matar, fins fa quatre dies, de fet. El tema anarquistes-comunistes també deunidó, va desenganyar molta gent.
ResponEliminaEl tema anarquistes-comunistes s'ha idealitzat i no hi ha massa publicacions que expliquin la veritat, que eren un desastre, una banda d'incontrolats. Aquesta és una memòria històrica que també caldria recuperar.
EliminaFrancesc, se han publicado obras sobre la represión republicana en Cataluña, pero como es de esperar, se ha tachado de "fachas" a los autores, y como también es lógico, han tenido muy poca difusión aquí.
EliminaY hacemos homenajes a un presidente de la Generalitat que firmó centenares de penas de muerte, solo por el hecho de que fue también fusilado.
Aixi és. La història de la represió republicana, ha estat silenciada en general.
Elimina... si por lo que parece todo esto no es más que para sacar votos, porque en el fondo es lo que les interesa. Aquest és el problema, i que aquests polìtics no van passar la guerra i no en saben de la missa ni la meitat..
ResponEliminaParece que los que visitamos tu blog somos más o menos unánimes en este tema.
ResponEliminaComo bien apunta Jùlia la diferencia entre la represión republicana o la franquista, es que estos últimos tuvieron mucho más tiempo para cometer sus tropelías, para "pasar la escoba".
Increíblemente la sociedad española actual sigue siendo tan maniquea como la de mil novecientos treinta y seis, para todos solo existen "los buenos y los malos". Justificamos las tropelías y asesinatos de unos porque los otros se comportaban igual, y como había una guerra en marcha, valía todo
Esta semana nuestro ínclito presidente Sanchez ha presidido un homenaje a las víctimas del franquismo. Debería haber sido un homenaje a todas las víctimas de una guerra irracional.
Hemos tenido muchos años para digerir lo que sucedió, y sacar consecuencias claras de nuestra reflexion, pero no ha sido así.
En mi vida he conocido muchos parientes y descendientes de represaliados y asesinados en la guerra de los dos bandos. Y la conclusión a la que he llegado después de escuchar las historias que me contaron (algunos se negaban a hacerlo, el dolor persistía aún muchos años después), es que los auténticos motivos de aquellas carnicerías fueron envidias, rencillas personales, expolio y robo de bienes materiales. Incluso ajustes de cuentas por motivos sentimentales.
Particularmente crudo fue el testimonio de mi madre. Nació y creció en un pequeño pueblo andaluz. Allí, el comienzo de la guerra fue el descenso al infierno, se desataron venganzas personales acumuladas durante décadas, y cuando los nacionales tomaron el pueblo, se invirtieron las tornas contra todos aquellos izquierdistas, o comprometidos que no habían huido, confiando en la propaganda franquista de que no perseguirían a nadie que no hubiese cometido delitos de sangre. Las primeras víctimas fueron los maestros del colegio.
Mientras no tengamos la humildad de reconocer la verdad, esta guerra seguirá sin tener un final conocido.
¿Por quién doblan las campanas? doblan por mí, por ti, por todos ellos, por toda la humanidad
Cert, hi va haber molt ajustes de cuentas' a cada poble i no nomès a Andalusia. A més aquesta va ser una guerra trista, miserable, mes que altres guerres. El pare m'explicava que els que enviaven al front de l'Ebre, hi anaven sense res, havien de buscarse la roba i les armes entre els que havien caigut.
EliminaEn particular la batalla del Ebro, debió ser una sangría inútil, cuando ya sabían que la República había perdido la guerra, los que hemos hecho la mili sabemos lo que es un ejército preparado y con mandos profesionales contra grupos no profesionales, curiosamente luego tuvieron que hacer la mili, los que no la habían hecho. Eso sí los cabesillas y políticos republicanos huyeron
ResponEliminaMi padre se escapo por los pelos, mejor dicho, por las gambas.
Eliminahttps://blocfpr.blogspot.com/2014/01/ni-heroi-ni-covard.html
En el que no estic d'acord és en que fos una guerra tan diferent o pitjor que les altres. A França hi havia resistents -pocs, molts d'espanyols- i col·laboracionistes a dojo i també hi va haver molts disbarats entre 'francesos', o mireu Bòsnia,, entre veïns, el que va passar. Malauradament... per cert, ara Putin incorporarà criminals de les presons, una cosa que ja van fer aquí en el temps de la República i els franxutes quan la Revolució mitificada
ResponEliminaCert, no hi ha cap guerra bona, pero aquesta a mes va ser vulgar, barroera.
EliminaI, certament, els manaies van tocar el dos, alguns violents es van passar a la falange, el cas és poder fer disbarats on sigui, i la pobra gent es va quedar com es va quedar, a Companys el van enganxar per un problema domèstic, cercava el seu fill, per cert. Però ja havia tocat el dos en cotxe. També se casos de bona gent que, amb un gran risc, durant la guerra i després, va ajudar 'enemics', per sort també existeix la bondat.
ResponEliminaEnviar tanta gent jove sense armes ni preparació a l'Ebre va ser un crim, gairebé un genocidi, el mateix Negrin ho va reconèixer a l'exili, un altre que va guillar, però això incomoda i se'n parla poc, tot i que encara queda algun testimoni. I la guerra ja estava perduda de feia temps però si ho deies, a Barcelona, et podien afusellar per derrotista, també en se algun cas.
ResponEliminaCom que el front era a l'Arago a Catalunya es va fer més evident la disbauxa i crueltat de comunistes i anarquistes, a la resta d'Espanya van arribar els franquistes, van fer matances a dojo, i ja es van quedar allà. I per la zona d'Aragó ara entraven uns i ara els altres i va ser horrible, com també les revenges posteriors. Però tot plegat no son coses que no hagin passat i passin a molts indrets, hi ha més de cinquanta conflictes armats pel mon, hores d'ara. La sort és que no ens en toqui cap, de moment. Pur atzar.
ResponEliminaA Incerta Gloria, Sales parla de la guerra des del front de Aragó. Amb un personatge fascinant i pertorbador, la Carlana.
EliminaUna vez que el ejército africano, muy profesional y experimentado, cruzó el estrecho y Sevilla y Córdoba triunfó el golpe, la cosa estaba clara, el aeródromo y las tropas asentantas de siempre en estas ciudades y siguen siéndolo, fue definitivo. Hubo frentes que ni se movieron en toda la guerra, ni pegaron un tiro. Un fracaso del ejército republicano, la guerra no tuvo que durar tanto
ResponEliminai molts son, pràcticament 'civils o locals'
ResponEliminaDijous un amic i jo vam fer una caminada entre Sant Sadurní d'Anoia i Vilafranca, com t'he dit en un comentari. En un moment preciós del recorregut vam veure una creu de pedra alçada sobre dos cercles de pedra. Un pagès que hi passava al cotxe va parar en veure'ns fotografiar la creu. I ens va explicar que aquella era una creu de terme que delimitava el territori, que n'hi havia deu més al llarg de la comarca. Aquesta havia estat erigida per la masia Can Aguilera als anys quaranta. Et pots imaginar la història amagada. Els pagesos van aixecar diverses creus de terme després de la brutal repressió religiosa durant la república i la guerra civil. Estic convençut que no van ser obligats i avui dia se sent orgullosos d'aquell símbol del qual tenen cura com si fos un tresor. La història real de Catalunya no és la que es mostra al Museu d'Història de Catalunya.
ResponEliminaLa historia és una de les assignatures més inutils que hi ha, tal i com s'ensenya o s'ensenyava. Ni els que la varen viure l'han sapigut explicar,
EliminaExplico otra historia, que creo se ha de tener en cuenta. Mi suegro murió en casa, a los 102 años. Vivía con nosotros. Persona inteligente y de un corazón enorme. Le tocó la guerra en un pueblo del Alto Aragón, hoy abandonado, cerca de la frontera de Francia. Era del bando republicano.
ResponEliminaMi suegro, a riesgo de su vida escondió al cura del pueblo en una "sima" y durante tres años, si tres años le llevaba la comida por las noches, día si y día no, porque torturaron y mataron a todos los curas de los pueblos adyacentes, desde Fiscal hasta Broto, y desde Torla hasta Pantincosa. No dejaron uno solo vivo.
Mi suegro sabía que si lo cogían lo fusilaban y que si cogían al cura del pueblo lo torturarían y le darían vía.
Unos días antes de acabar la guerra aquella zona del Alto Aragón pasó a ser de los nacionales y cogieron a mi suegro como partícipe del bando rojo. Lo encerraron y estaba a la espera de que le dieran pasaporte, pero mira por donde apareció el cura y explicó lo que había hecho por él durante casi tres años. Lo primero que hicieron fue hacerle alcalde del pueblo.
Mi suegro siempre fue republicano, pero se ganó el respeto de todos, los nacionales los primeros, pues jugarse la vida de esa manera por uno del bando contrario no era lo normal.
Fue un gran tipo.
N'hi va haver uns quants com el teu sogre, ah i a ambdós bàndols.
EliminaLa generación actual,puede llamarse a engaño cuando se dice mi padre,mi abuelo era roja o azul(que era como se decía antes),yo,al contrario,cuando niño oía que cuando hablaban de alguien,sobre el tema,la pregunta era:¿Donde le tocó,en la guerra?.La mayoría como siempre,era eso en dónde le tocó. Aparte de los que se significaron,por cargo politico,que automáticamente fueron fusilados,si les tocó en el bando no afín,osea los suyos.
ResponEliminaSirva de ejemplo,que Córdoba capital triunfó el golpe militar desde el principio,hubo escaramuzas,pero poca cosa.Sin embargo no ocurrió lo mismo en la provincia,donde los anarquistas eran fuertes y no había presencia militar,por supuesto que fusilaron a todo cortijero,cura,monja y dudosos,una escabechina. Se dio el caso que mi madre hizo un viaje a un pueblo y por lo tanto pasó toda la guerra en zona roja.Mi padre,en Córdoba, zona azul.
Está claro que cuando los nacionales entraron en los pueblos cometieron asesinatos a cualquiera que no tuviera aval,pero es que habían quedado pocos avalistas.
Claro que uno era de un bando u otro en los los pueblos. Cuando les iban a buscar a su casa o te ibas con ellos o te pelaban.
Elimina