Sense respecte tot acaba caient a trossos. Les relacions de parella, la família, la ciutat, el Consell del Poder Judicial, la vida sencera. Tot se’n va pel desguàs sense respecte. Necessitem professar-lo i rebre’l. L’infern no és més que un lloc on no hi ha respecte. L’indret on no ets res per ningú i on ningú ni res compten per a tu. El primer totxo del respecte comença i s’acaba en un mateix. L’autorespecte és el veritable punt de suport que exigia Arquimedes per moure el món. Sense ell res no es pot construir ni res del que ja existeix es pot mantenir. Feia bé la senyora Aretha Franklin quan el reivindicava en el seu himne/cançó: “ Tot el que demano és una mica de respecte quan arribo a casa”.

El futbol es va perdre el respecte ja fa molt. I això és com quan et rasques, que quan comences ja no ho pots aturar. Així que anem arribant al cap del carrer, encara que el glamur ens convidi a pensar el contrari. La televisió sol podrir tot el que toca. El màrqueting buida la veritat. L’excés de diners envileix. I aquest és el tamboret de tres potes on el futbol té posat el cul: retransmissions, publicitat i bitllets. L’aficionat és un tros de carn equipat amb una targeta de crèdit per pagar samarretes i abonaments televisius. I alguna entrada. Encara creiem, els que ens posem la bufanda del nostre equip al coll, que ocupem el centre del món. Però som vaques de sofà munyides en una granja intensiva. En lloc de llet es tracta de treure’ns els diners i alimentar-nos amb el pinso dels espònsors.

L’aficionat és un tros de carn amb una targeta de crèdit per pagar samarretes i abonaments televisius.

Sacrificar les competicions domèstiques amb una aturada de gairebé dos mesos per encabir un Mundial en ple hivern no hauria estat possible sense devaluar primer el respecte als ingredients bàsics del futbol: pilota, jugadors i aficionats. Convertint-los en simples unitats de producció i consum al servei de l’únic rei veritable: el negoci financer. Vam veure desaparèixer en el seu nom la jornada futbolística i els horaris tradicionals. Ara li ha tocat el torn a la temporada sencera. Ja no queda gairebé res per respectar.

Com sempre hi ha una paradoxa per descobrir. Una veritat atrapada en una trampa. La pèrdua del respecte per l’essencial es maquilla amb infinites reverències a les causes més nobles. No hi ha injustícia al món en què el circ futbolístic no s’apunti amb la màxima consideració i mirament. Racisme, guerra, infància, masclisme i una llarga llista de causes solidàries per a les quals el futbol exigeix el respecte que ell va deixar de tenir-se quan va decidir convertir-se en una casa de barrets. Un prostíbul amb èxit de crítica i públic. I això va ser molt abans d’assignar el Mundial als prínceps de Qatar. Tant, si fem comptes, com fa tres dècades. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat.