El Marroc ostenta a Qatar la representació del món àrab i africà. Els 'LLeons de l'Atlas' són tot això i alhora una selecció Europea, on molts dels seus jugadors han nascut i han après a jugar a futbol - Ramón Aymerich, en lavanguardia.com.

“Viva Marruecos, viva África!”. El jove, un entre els centenars que dimarts a la nit van celebrar la victòria del Marroc sobre Espanya a la plaça Catalunya de Barcelona, va agafar el micro d'un dels periodistes que cobria la festa i va llançar la consigna a través de les ones. Em va impressionar. No per la consciència de pertinença al Marroc com per la referència al continent africà. Perquè això és el que s'ha convertit la selecció de futbol del Marroc en aquest mundial de Qatar: en la representació d'Àfrica i del món àrab.

El futbol és un artefacte complex. Té una capacitat única per teixir l'opinió pública dels països i apoderar-se de la representació. És alhora l'esport que pot mobilitzar els sentiments més perillosos. Aquest any de presa de posicions, en què Occident fa recompte de les seves forces, el paper del Marroc al Mundial suscita tota mena de lectures. El món àrab, enfortit pel galàctic augment dels preus del petroli i del gas, els considera el seu estendard. Altres veuen en la trajectòria dels Lleons de l'Atlas (després de la victòria contra Portugal, ja a les semifinals) un signe de l'emergència d'Àfrica, el continent que menys s'ha beneficiat de l'última globalització.

I és veritat. El Marroc és una selecció àrab i és una selecció africana. Però també és una selecció europea. Els seus jugadors han après a jugar a futbol a les lligues europees. El Marroc és un país de 37 milions d'habitants amb una diàspora de 4,3 milions, concentrada gairebé tota a Europa Occidental. A Espanya en són més de 800.000, molts a Catalunya. I la selecció que juga aquests dies a Doha encarna com cap altra la naturalesa migratòria d'aquest segle: 14 dels 26 jugadors convocats han nascut fora del Marroc.

Les biografies els delaten. El seu entrenador, Walid Regragui, és francès (Corbeil-Essonnes). Coneix el Marroc per haver-hi passat els estius. El seu jugador més ràpid, Hakim Ziyech, va néixer a Dronten (Holanda), a 80 quilòmetres d'Amsterdam. Fill de berbers del Rift, no parla àrab, però no és l'únic a la selecció marroquina a qui li passen aquestes coses. Achraf Hakimi és un defensa nascut a la perifèria sud de Madrid. Romain Saiss ha nascut a França (Bourg-de-Peage). I així fins a sumar catorze...

Una cosa comuna a tots ells és que, per la seva qualitat futbolística, podien haver jugat a les seleccions dels països on van néixer. Però han preferit el Marroc, el país dels seus pares, que en algun cas extrem només coneixen d'oïdes. Pot ser que al món del futbol decidir-se per una selecció sigui cosa de cara o creu i no entengui de famílies. Aquí hi ha els germans Iñaki i Nico Williams. El primer juga amb la selecció de Ghana. El segon ho ha fet amb la selecció espanyola.

Però aquest no sembla el cas del Marroc, on l'emotivitat i la identificació han estat decisius en l'elecció. La majoria d'europeus que juguen a la selecció marroquina comparteixen el mateix origen. Han crescut a les perifèries de les ciutats, en un entorn gens amable en què se sent el racisme i la segregació social. Joanjo Pallàs, en un article publicat la vigília del partit entre Espanya i el Marroc, vinculava la ràbia al joc d'aquesta selecció amb la història d'inadaptació de què en alguns casos procedeixen els seus jugadors. I apuntava: “les motivacions emocionals poden aportar un plus a les opcions del Marroc de batre Espanya”. I així va ser.

Ara oblideu-vos d'Espanya i viatgeu mentalment a França, on el que provoca l'actual selecció marroquina és una silenciosa perplexitat. Com explica el periodista Toni Mollà, la selecció francesa, les bleus , va ser presentada fa anys com l?evidència que el model d?integració multicultural francès funcionava. Després va arribar la rebel·lió de les banlieues. Els germans grans van ingressar en aquesta selecció, però els germans petits ja no ho han fet. Han preferit ser marroquins.

A Doha s'han enfrontat dues idees diferents de sentir-se europeu, de veure Occident. Una que segueix lligada a un imaginari de comunitat homogènia i que en la versió extrema veu en la immigració l'amenaça de la substitució. Una altra, molt més difícil d'ubicar-hi, amb lleialtats dividides. Se senten africans, se senten magribins. Però són europeus de fet. De com es resolgui aquesta gran contradicció, dependrà el futur del continent i el dels nostres fills.

Dimarts a la nit, minuts després de finalitzar el partit, vaig desconnectar de les declaracions dels jugadors i de Luis Enrique per saber què estava passant al carrer. Els Mossos havien muntat un operatiu especial davant del que consideraven una situació de risc. Per això em vaig sentir bé quan vaig veure la festa dels meus conciutadans als carrers. I em vaig sentir molt millor quan vaig veure les fotografies de la celebració a Terrassa, ciutat on resideix un important col·lectiu d'origen marroquí i que el 1999 va ser escenari de disturbis. Aleshores vaig pensar en la feina que s'ha fet aquests anys per evitar una repetició (i els primers que em van venir al cap va ser la gent de la Fundació Educativa Terrassa).

Per acabar. També em va encantar saber que tots aquells individus que van omplir les xarxes socials d'odi i mals auguris es van equivocar. La metxa que van intentar encendre es va apagar.