La polèmica d’aquests dies sobre la reforma de la malversació en el Codi Penal per contribuir a la distensió del Govern central amb el món independentista ha posat de manifest el perill que es rebaixin les san­cions per l’ús indegut dels fons públics. Realment, és raonable que les penes d’un servidor públic siguin diferents si es corromp en benefici propi o de tercers? Per què és més greu ficar-se diners dels nostres impostos a la butxaca que a la caixa del partit? Ens hem oblidat de llegir Montesquieu quan va escriure: “La corrupció dels governs comença sempre per la de les seves normes i principis”. - Màrius Carol.

No hi ha res de nou sota la cap del cel de la política. I no cal remetre’s a Ciceró, que es va fer un tip de lamentar la immoralitat dels càrrecs públics de Roma, independentment dels seus usos. A Un tal González, Sergio del Molino explica que quan va saltar el cas Filesa, que remetia al finançament il·legal del PSOE, Felipe González va al·legar que ell no s’ocupava d’aquests temes, que eren competència del PSOE i que s’havia assabentat de tot per la premsa, per concloure que era el primer interessat a arribar fins al final en les investigacions. Després, aquesta defensa ha estat calcada en cada delicte de corrupció d’un partit, ja fos el cas Gürtel del PP o el del 3% de CDC. Però també recorda que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, llavors president d’Extremadura, va manifestar en una entrevista de l’època: “Jo no justifico els que fan negocis dubtosos a favor del partit, però els distingeixo dels que ho fan per enriquir-se”. És a dir, hi ha lladres i lladres o, com diu l’autor del llibre citat, cal distingir dels altres el lladre benintencionat, un Robin Hood malentès, que roba per al bé comú.

En el cas que ens ocupa, no ajuda a comprendre la reforma de la malversació el fet que Oriol Junqueras, president d’ERC, hagi dit que així serà possible limitar la capacitat repressiva de l’Estat i, alhora, “avançar en el camí d’una república catalana justa”. I a Montesquieu, que el bombin.