Tinc bona memòria. Un bon dia de la tardor del 1981 rebia una invitació per visitar Qatar, quan encara era corresponsal a Atenes. Els principats del Golf vivien amb gran preocupació l'escandalosa guerra entre dos grans països musulmans, veïns, un àrab, l'altre persa, la república baasista de Saddam Hussein, i el nou estat islàmic de l'imam Khomeini, que havia triomfat el 1979 a l'Iran que va destruir el poder del Sha Reza Pahlevi, anomenat sovint “el gendarme d'Occident”. - Tomàs Alcoverro.

Qatar era llavors un petit país desconegut, irrellevant. Commemorava el desè aniversari d'independència. Com el seu veí insular, el diminut Bahrain, anys després unit per un llarg pont al poderós regne wahabita d'Aràbia Saudita, va preferir la seva pròpia sobirania a la dels restants principats de la denominada “costa dels pirates”, sotmesa a la Gran Bretanya, que amb Abu Dabi, Dubai i la resta de cinc petits emirats van constituir la Federació dels Emirats Àrabs.

Amb un grup de periodistes, sobretot àrabs, vaig conèixer la península d'11.474 quilòmetres quadrats com el palmell de la mà. Gairebé després d'una setmana de recórrer els seus deserts amb els jaciments de petroli i de gas, les refineries de Duham, el seu port d'Um Sid, les seves plantes fertilitzants, tornades per la seva provinciana capital Doha, amb un gran hotel en forma de piràmide, una ciutat universitària els estudiants de la qual rebien beques de 700 dòlars mensuals. Recordo, vivament, comentaris sobre que l'aforament de les instal·lacions esportives en construcció era superior al de la seva població… Quan vaig demanar a una empleada índia de l'hotel que m'indiqués el camí per anar a peu al centre, va exclamar: “Però, senyor, si ningú va a peu a Doha!”.

“Però, senyor, si ningú no va a peu a Doha!”, va exclamar una empleada índia del meu hotel.

El palau de l'emir, la gran mesquita, la torre del rellotge eren al centre de la capital. Sortint-me al finestral palatí podria contemplar la siluetes dels dhoves, antigues embarcacions que antany van donar fama a aquesta riba del mar d'Esmeralda. El descobriment del petroli, la fabricació de perles artificials, varen varejar per sempre aquelles naus llegendàries. Però ja des dels seus orígens Qatar es va convertir en un dels estats més rics del món. Com en altres històries semblants contemporànies del Golf, el xeic Jalifa Ben el Thani, va proclamar la independència aprofitant que el seu pare, gran amant de la caça de falcons, es trobava a l'estranger. El 1995, al seu torn, va ser destronat pel seu fill quan viatjava per Europa. El sultà Qabus d'Oman i Masqat va donar el cop d'estat palatí aprofitant també l'absència del seu pare a l'antiga i emmurallada capital les portes de la qual encara feia tancar de nit, i que prohibia l'entrada de diaris impedint qualsevol conat de modernització dels seus súbdits.

A uns quants quilòmetres hi ha el poblat de Duhan amb els seus barracons i dependències administratives per a empleats i tècnics estrangers i on s'amuntega la mà d'obra asiàtica de les empreses contractistes. Hi ha un club a la vora del mar i un camp de golf untuós i negrós. “Juguem al golf xops de petroli”, em deia a l'orella un alt empleat britànic, vermellós i triput. Milers de persones de vint nacionalitats diferents vivien a Duhan. Hi ha escoles, algunes botigues, una caserna de la policia. Per la ben construïda carretera, amb les creus circulars en forma de rotondes, tornava a Doha.

Duhan em sembla amb les flamarades de les torres on es consumeix el gas, el vital suburbi petrolífer de la capital. Tocat amb un casc de plàstic adaptat al capdavant amb uns sostenidors de goma pujo a la gran plataforma d'un pou de petroli de Duhan que en àrab vol dir “fum”. Aleshores encara no governava l'emir Ben Jalifa el Thani. El nou sobirà va iniciar un govern més liberal i va fomentar més inversions estrangeres, va practicar la política oberta tant als EUA com a l'Iran, als palestins com a l'estat jueu, als talibans de l'Afganistan com a l'Iraq, més tard també durant les malhagudes primaveres àrabs, als grups islamistes més bàrbars, que van destruir Líbia, o van pretendre enderrocar el règim dels Assad a Síria. Però la seva gran iniciativa política va ser la creació de la poderosa televisió Al-Jazira, que va dominar durant dècades l'opinió publica àrab.

El 1981 tot estava per fer a Qatar, que després amb el seu talonari ha sabut corrompre cossos i ànimes a tot el món. En aquelles jornades del desè aniversari de la seva independència, la televisió emetia tota mena de serials egipcis, vetllades poètiques, musiques tradicionals, honrant el culte àrab a la paraula bella. En acabar la nostra estada, a l'últim sopar amb el ministre, al costat dels coberts de plata, havien disposat uns estoigs que contenien un rellotge de la marca Rolex. Aleshores eren regals habituals als convidats estrangers.