D'UNA EX 'NOIA D'IMATGE"

Paula Trejo, 20 anys, ha deixat enrere els dies –i les nits– de noia d'imatge a Madrid i Barcelona, la seva ciutat, una experiència professional agredolça que no repetiria, segons el seu testimoni ahir a la nit al programa No ho sé de RAC1 que condueix Anna Vallhonesta.

La Paula va decidir anar a viure a Madrid. No coneixia ningú. Buscava feina. I no li importa reconèixer que volia guanyar “diners, diners fàcils”. El company d'una amiga la va informar que en certes discoteques pagaven joves per estar de festa, sense aclariments i escassos detalls. I a la Paula sortir de nit amb les amigues li agradava.

Va provar sort en una de les discoteques més famoses de la capital. “La primera nit va ser fantàstica. Et posaven shisha, vaig fer moltes amigues. Guay, que guai, vull tornar –recorda–. Pagaven 50 euros, havies d'estar de la 1 a les 5 hores. Exigències? Els talons eren obligatoris. Un cop vaig haver d'anar a casa a canviar-me perquè portava pantalons acampanats”.

La cap o el cap del muntatge a la discoteca “et diu aquesta o aquella taula, però com que em separaven de les meves amigues jo acabava anant a la taula que m'agradava”, va evocar Paula Trejo al programa de RAC1.

Les primeres nits van resultar enlluernadores. Pels reservats de les discoteques de Madrid, la capital del regne, desfilaven “influencers, futbolistes del Reial Madrid, models”. El que es coneix com el famosets. Paula Trejo va recordar també la competència sense miraments entre les noies d'imatge per fer-se un lloc a la taula dels futbolistes merengues. “Em miraven de dalt a baix (les col·legues). S'enganxaven per estar amb ells i captivar-los”.

"Les altres 'noies d'imatge' a Madrid s'enganxaven per estar amb ells (els futbolistes) i captivar-los"

L'assumpte pintava bé i hi havia feina de dilluns a diumenge, cada nit de la setmana. Parla de Madrid, aquell Madrid que no abaixa la persiana de nit, set dies sobre set. “I després anaves als afters que es muntaven a les mansions d'aquesta o aquella”. Amfitrions que semblen encaixar amb la definició de “cares conegudes”. A més, les discoteques pagaven en efectiu al final de la nit. Sense documents, contractes ni papers. En negre, vaja. “Era vergonyós. Fèiem cues i passava molta vergonya veient la gent normal que se n'anava mentre esperàvem per entrar en un zulo on et donaven els diners. Hi havia nenes de 17 i 18 anys”, va explicar. Uns mesos més joves que la mateixa Paula. A més, les caps i les discoteques tenien tractes amb clíniques d'estètica “que et faran una oferta” si dius que vens de part seva. Les joves eren les primeres interessades. “Totes estaven operades de tot”. Al capdavall, afegeix Paula Trejo, que avui prepara oposicions i treballa en una botiga de roba a Barcelona, els locals i els seus clients volien “culs, pits”. Els caps demanaven fotografies de cos i cara per elaborar catàlegs a disposició dels clients amb pasta.

Els 50 euros d'una nit normal es podien multiplicar amb els extres. Extres? “Sí, els pot donar la discoteca o tu mateixa com a particular. “Les discoteca ofereixen serveis dels quals només estan assabentats els famosos. Per exemple, anar al lavabo amb una noia d'imatge... en lloc de 50 et donaven 120 euros, que també és una misèria”. La Paula es va quedar atònita quan va veure el lavabo per curiositat, per saber què tenia d'especial. “Vaig anar al lavabo a veure'l, perquè no m'ho creia. Un sofà, un lavabo, una pica...”.

Molts dies els futbolistes li demanaven obertament si eren putes. Allò va ajudar a prendre consciència que la Paula no anava pel camí que desitjava. Hi havia un preu, com Tosca inquereix abans d'apunyalar el pèrfid Scarpia.

I després, van arribar dues males experiències, de les quals no va voler entrar-hi en detall. “És perillós. Jo, per exemple, vaig estar una vegada amb nois amb molts diners. Molts globus (els anomenats globus del riure), que et donen un minut d'efecte de mareig, com el popper. Amb les begudes i el globus em vaig sentir marejada i em vaig desplomar. No me'n recordo de res. Droguen molt les noies. Quan tenen tants diners es creuen que poden fer el que volen amb tu... Va ser el motiu, per adonar-me que no. És dur el que em va passar... Vaig patir i vaig haver de fer-ho sola. Els meus pares no ho sabien, com la majoria de pares de les noies d'imatge. Creuen que vas de copes de franc a una discoteca, I no és així. Vaig anar a l'hospital amb dues amigues perquè si ho denunciava, al moment podia desgraciar la meva vida i la dels altres. No em vull sentir com una persona que ha patit una situació així per culpa de la nit, de treballar d'imatge. Costa molt sortir del bucle dels diners fàcils”. - lavanguardia.