La primera cosa bonica del dilluns 16 de gener de 2023 seria el meta-crític: un crític que s’encarregués de criticar les crítiques, però sobretot els qui les fan: els crítics. De qualsevol cosa: llibres, pel·lícules, programes de TV, restaurants, hotels… El meta-crític analitza la prosa, les divagacions, les discordances entre el text i la puntuació. Observa quantes vegades s’elogia a algú i quantes es destrossa a algú altre. Sobretot indaga en els possibles conflictes d’interessos. Es fixa en si un crític ha publicat, posem per cas, a la mateixa editorial, o si aquell productor ha finançat a un amic o a un parent seu, o si l’editor no és el mateix de la televisió on treballa el seu germà. Si és perepunyetes verifica que el beneficiat no tingui cap relació amb el crític, la seva família o algú que li proporciona feines. El meta-crític és persona documentada, precisa i ferotge. És un paper que probablement ningú voldria representar. Però si alguna vegada passés: quants crítics quedarien? -  Gabriele Romagnoli a la secció ‘La prima cosa bella' de la repúbblica. Vist al bloc de Joan Josep Isern.

Deia Fuster: algú ha observat que mai no s'ha erigit cap estàtua a un crític. Potser aixó és una raó més perquè els crítics es reafirmen en la seua vocació. Sobretot Carlos Boyero, el crític al que no li agrada quasi cap pel·lícula.

Mentrestant, Manuel Cruz, reflexiona a Infolibre sobre els Critics-acrítics:

El que és significatiu dels nostres dies és el nivell assolit: es pot mantenir un discurs deslligadament victimista, no ja només des d'un alt càrrec sinó des d'una mateixa butaca ministerial, com si no hi hagués més valors dominants que els de l'adversari.

Així, veiem diàriament en aquests temps com molts dels que, amb absoluta desimboltura i desimboltura, tant presumin de posar en qüestió els valors dominants, sovint ho fan sense, pel que sembla, ser conscients que ells no es troben en absolut a una posició objectivament subalterna, sinó fins i tot al contrari. És cert que sempre n'hi ha hagut, sens dubte, que es dedicaven a fer apologia de la virtut dels vençuts i que, sense canviar una coma del seu discurs, acabaven alineats, de manera indefectible, amb els vencedors. El que és significatiu dels nostres dies és el nivell assolit: es pot mantenir un discurs deslligadament victimista, no ja només des d'un alt càrrec sinó des d'una mateixa butaca ministerial, com si no hi hagués més valors dominants que els de l'adversari.

El desenllaç final d'aquesta curiosa deriva teoricopolítica és que aquella retòrica insistència, que acompanyava indefectiblement la reivindicació esmentada, en què el pensament ha de ser crític o no serà tal sinó mera ideologia legitimadora del que existeix, acaba significant que cal ser indesmaiablement crític… amb l'adversari, però en cap cas amb les pròpies idees, amb què només sembla acceptable una adhesió infrangible (fins que qui correspongui —el líder o líder de la formació política amb què simpatitzen els adherits?— decideixi que cal canviar-les i aleshores aquests peculiars crítics correran a alinear-se, de nou sense fissures, amb les noves).

Només puc tenir, per tant, paraules d'agraïment per als autors dels comentaris al meu article, els quals, de manera tan generosa com, sens dubte, involuntària, s'han ofert a exemplificar amb el seu propi testimoni allò que jo intentava argumentar sense assenyalar massa. Però l'agraïment es veu entelat per un cert sentiment de pesar en la mesura que l'actitud que les seves manifestacions reflecteixen no sols sembla contaminada d'una intolerància fronterera amb el dogmatisme, sinó que, encara pitjor, dóna per descomptat en tot moment una cosa que ens hauria d'inquietar severament, és a dir, que els mitjans de comunicació genuïnament lliures i oberts, com aquest, haurien de deixar de ser-ho, llançar-se en braços del sectarisme i acollir tan sols les opinions compartides per una presumpta majoria. Com si això de tenir raó (si algun sentit encara conserva l'expressió) fos al pes i no depengués en absolut de la consistència dels arguments aportats. A aquest pas ja sabem com s'acaba: com a l'Ateneu de Madrid el 1936, votant l'existència de Déu.