Vivim temps cínics - diuen -. En política, especialment. El cinisme transforma, per exemple, la imprescindible imparcialitat en neutralitat covard i egoista. I la revesteix de valor, però no és cert: no és el mateix posar-se del costat de les víctimes que estar al mig, sense posicionar-se, entre agressors i agredits. No hi ha la profilaxi quan es parla de drets i valors. De fet, els polítics no són cinics, bàsicament són mentiders compulsius.

El cinisme no s'ha de menystenir, ans al contrari, cal reivindicar-lo. En el fons, allò que anomemen 'cinisme' no és sinó l'antidot de la hipocresía. La figura simètricament oposada al 'cínic' no és el 'virtuós' ni tan sols el 'purità': és el fariseu'. En deixar de ser joves, el cinisme o l'escepticisme, el projectem sobre els qui vènen rere nostre. I no ho fem de mala fe, sinó per pura precaució. Ja ho deia Fuster, el cinisme està en franca decadència: abans, de tant en tant, als pobles, veies els gossos copular pel carrer, ara ja no gossen fer-ho, no és políticament correcte, I ja que parlo de política, no és cert que els polítics siguin cínics, poden ser moltes altres coses dolentes, però no cínics, aquest apartat està gestionat pels nens i els bojos, car aixo és el cinisme, dir la veritat del que es pensa sense pensar en les seves conseqüencies. Tal com raja.

Passa que en la mesura que un es fica en senderes desconegudes, descobreix que no sempre a les paraules se'ls aplica el significat correcte. De la mateixa manera que és un error titllar algú de maquiavèl·lic, en el sentit retorçat que se li vol donar a la paraula, també succeeix amb el cinisme. Com exemple, que millor que els cínics per antonomàsia: Per a Antístenes –que va ser el primer dels deixebles de Sòcrates– i la resta dels cínics, l'home porta en si mateix els elements necessaris per ser bo i feliç. Per assolir aquest objectiu cal aconseguir, mitjançant la raó i la pràctica, l'autonomia personal. I és que, abans de res, el que el cínic busca és ser lliure, fins i tot de si mateix. Lliure dels sentiments, dels desitjos, de les possessions, de les amistats, de les penes, etc.

Vegem dues definicios del cinisme, ben dispars:

1. - Actitud de la persona que menteix amb desvergonyiment i defensa o practica de forma descarada, impúdica i deshonesta una cosa que mereix general desaprovació.

2. - Doctrina filosòfica fundada per Antístenes (segle V aC) que es caracteritza pel rebuig dels convencionalismes socials i de la moral comunament admesa.