LA PROVA DEL CAFÈ 21.1.23

Les empreses, sotmeten cada vegada més els aspirants a jocs psicològics, sobretot per avaluar la seva manera de ser espontània davant de situacions quotidianes i per treure'n conclusions. Les entrevistes de treball són un dels moments clau en la incorporació al mercat laboral o davant d'un canvi d'empresa. Per més que una persona n'hagi fet moltes al llarg dels anys, mai no s'ha d'anar confiat: estan preparades a consciència per posar a prova aspectes del candidat que van més enllà dels coneixements professionals i l'experiència laboral.

Cada ocupador té la seva manera d'encarar una entrevista d'estar característiques, pensada per obtenir respostes als dubtes que té sobre l'aspirant, i sobretot perquè l'elecció sigui tan encertada com sigui possible. L'actitud també és un grau i la prova del cafè pot fer que una persona aconsegueixi o no la feina dels seus somnis. En què consisteix?

Actualment, no només el currículum determina si algú mereix una feina. Moltes empreses, sobretot a les start-ups i en tecnològiques, sotmeten els aspirants a un lloc de treball a petits paranys o jocs psicològics que tenen a veure amb comportaments quotidians i actituds del dia a dia. La prova del cafè n'és una i fins i tot les persones més adobades en processos de selecció poden patinar en aquesta fase.

Steve Jobs, el fundador d'Apple, no només està considerat un dels grans noms de la història de la tecnologia, sinó del món de l'empresa. Per contractar els millors empleats, l'empresari els portava a fer una cervesa oa menjar. El que buscava Jobs amb aquesta estratègia és que es relaxessin i fossin tan naturals com fos possible. Així, Jobs veia si encaixaven amb la cultura de l?empresa quan els feia una sèrie de preguntes convencionals.

L'exdirector executiu de la companyia comptable Xero, Trent Innes, es va inspirar a Jobs per crear una nova prova psicològica, que està a l'ordre del dia des de fa anys. El test del cafè consisteix a portar els entrevistats al menjador de l'oficina i assegurar-se que en surten amb una beguda calenta a la mà. Després que l'entrevista s'hagi acabat, Trent espera 30 minuts per veure si la persona s'ofereix a rentar el recipient o bé intenta dirigir-se cap a la cuina per fer-ho.

"Pots desenvolupar habilitats, pots adquirir coneixements i experiència, però realment tot es redueix a l'actitud. I l'actitud de què parlem molt és el concepte de 'lava la teva tassa de cafè", va explicar el 2019. Això, segons va comentar, mostra implicació amb la cultura de l'empresa. A més, i ja en to jocós, ha reconegut que així "la cuina està gairebé sempre neta i lluent". Amb informació de elperiodico.cat/ca

ESSÈNCIA CÍNICA 21.1.23

Vivim temps cínics - diuen -. En política, especialment. El cinisme transforma, per exemple, la imprescindible imparcialitat en neutralitat covard i egoista. I la revesteix de valor, però no és cert: no és el mateix posar-se del costat de les víctimes que estar al mig, sense posicionar-se, entre agressors i agredits. No hi ha la profilaxi quan es parla de drets i valors. De fet, els polítics no són cinics, bàsicament són mentiders compulsius.

El cinisme no s'ha de menystenir, ans al contrari, cal reivindicar-lo. En el fons, allò que anomemen 'cinisme' no és sinó l'antidot de la hipocresía. La figura simètricament oposada al 'cínic' no és el 'virtuós' ni tan sols el 'purità': és el fariseu'. En deixar de ser joves, el cinisme o l'escepticisme, el projectem sobre els qui vènen rere nostre. I no ho fem de mala fe, sinó per pura precaució. Ja ho deia Fuster, el cinisme està en franca decadència: abans, de tant en tant, als pobles, veies els gossos copular pel carrer, ara ja no gossen fer-ho, no és políticament correcte, I ja que parlo de política, no és cert que els polítics siguin cínics, poden ser moltes altres coses dolentes, però no cínics, aquest apartat està gestionat pels nens i els bojos, car aixo és el cinisme, dir la veritat del que es pensa sense pensar en les seves conseqüencies. Tal com raja.

Passa que en la mesura que un es fica en senderes desconegudes, descobreix que no sempre a les paraules se'ls aplica el significat correcte. De la mateixa manera que és un error titllar algú de maquiavèl·lic, en el sentit retorçat que se li vol donar a la paraula, també succeeix amb el cinisme. Com exemple, que millor que els cínics per antonomàsia: Per a Antístenes –que va ser el primer dels deixebles de Sòcrates– i la resta dels cínics, l'home porta en si mateix els elements necessaris per ser bo i feliç. Per assolir aquest objectiu cal aconseguir, mitjançant la raó i la pràctica, l'autonomia personal. I és que, abans de res, el que el cínic busca és ser lliure, fins i tot de si mateix. Lliure dels sentiments, dels desitjos, de les possessions, de les amistats, de les penes, etc.

Vegem dues definicios del cinisme, ben dispars:

1. - Actitud de la persona que menteix amb desvergonyiment i defensa o practica de forma descarada, impúdica i deshonesta una cosa que mereix general desaprovació.

2. - Doctrina filosòfica fundada per Antístenes (segle V aC) que es caracteritza pel rebuig dels convencionalismes socials i de la moral comunament admesa.

TRIACOM, CONTRA TRIAS 20.1.23

El jutjat de l'Audiència Nacional que instrueix el 'cas Triacom' de suposada factures falses i presumpte finançament il·legal de Convergència Democràtica (CDC) ha estès la seva investigació a, almenys, set contractes que la productora audiovisual va signar amb l'Ajuntament de Barcelona a la època en què Xavier Trias, ara candidat de Junts, era l'alcalde de la ciutat (2011-2015), segons la documentació a què ha tingut accés EL PERIÓDICO. El cas Triacom és una peça separada del cas 3% de suposat pagament de comissions a CDC a canvi de serveis i obres públiques i que està pendent de la celebració del judici.

Segons la mateixa informació, el Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional ha acordat aquest 17 de gener requerir a l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) la col·laboració per analitzar documentació proporcionada per FCC i aquests set contractes de Triacom amb el consistori, vinculats al 010, la línia telefònica d'informació al ciutadà.

Informes elaborats pels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil, afegeix El Periódico, xifren en 218.444 euros l'import de les factures girades per la productora a l'ajuntament els anys 2012, 2014 i 2015. A més, reflecteixen els dubtes dels investigadors sobre l'autenticitat de factures emeses per les empreses Inversions OCS, Emocional Base i Interiorisme a Triacom pel concepte de “producció executiva en projectes 010 i 012”. De fet, consideren que Oriol Carbó, exgerent de TV3 i responsable de Triacom, va fer servir aquestes tres empreses per desviar diners aconseguits per la productora.

Digueu-me mal pensat, però no deixa de ser curiós que aquest cas es reobri just en el moment en què Xavier Trias es presenta en la lluita per tornar a ocupar l'Alcaldia de Barcelona. I és que hom, ja fa temps que ha deixat de creure en les casualitats mentre abraça les causalitats.

UN DISBARAT INCONSTITUCIONAL 20.1.23

 

Espanya és una unitat de destí en l'irracional, entestada a mantenir viu l'independentisme a base de desoris polítics i judicials. Mentre Bolaños es vanta de que el procés està mort i enterrat, com el Real Madrid, el procés no està mort, 'está tomando cañas', sobretot i gracies a la tossuderia de Puigdemont, i a la obssessió de l'Estat per engarjolar-lo. A més tant la Fiscalia com Llarena apunten al lloc equivocat, segueixen sense entendre res de com va anar el procés i la DUI de Schrödinger. No ha entés que Puigdemont va ser qui va evitar el 'alzamiento' que preconitzaven Junqueras i Rovira. Si haurien d'estar-li agraïts en comptes de perseguir-lo.  Mentrestant els acòlits de Puigdemont titllen de botifler a Junqueras escenificant la divisió del món independentista del que ja ens va avisar al seu dia Jose Maria Aznar.

“És un disbarat inconstitucional.” Així ha qualificat Joaquín Urias, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, la decisió de l’Advocacia de l’Estat de sumar-se a la Fiscalia del Tribunal Suprem i demanar al jutge Pablo Llarena que inclogui en la seva interlocutòria de processament del president a l’exili Carles Puigdemont i dels exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí el delicte de desordres públics agreujats, a més del de malversació per l’1-O. 

Preguntat per ElNacional.cat, Urías ha insistit a explicar que el delicte de desordres agreujats “no existia” la tardor del 2017, quan es va fer la consulta del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya i, per tant, els responsables del Govern jutjats i a l’exili no sabien que hi ha unes actuacions que ara són delictives, malgrat que existís el delicte de desordres. El jurista espera que Llarena i la sala penal del Tribunal Suprem, en el recurs d’apel·lació, “ho tombin” i si no hio faran els tribunals europeus.

Joaquín Urías també és força crític amb la interlocutòria del magistrat Pablo Llarena en la qual actualitza el processament dels polítics catalans a l’exili per l’entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, acordada pel PSOE Podem i ERC. Pel professor, el jutge Llarena “s’ha excedit en dos aspectes”. El primer és un excés “formal” perquè Llarena ha fet “política legislativa” perquè en la resolució critica la reforma i l’eliminació del delicte de sedició, i el que li toca és “aplicar la llei”. “Llarena -manifesta, Urías- no ha estat escollit pel poble. És un ciutadà més i en la funció de jutge ha d’aplicar la llei. És sancionable el que ha fet.” El segon excés és d’”interpretació” en el cas del delicte de malversació, ja que el jutge qualifica que la despesa imputada per realitzar l’1-O és una malversació agreujada, i no atenuada, com recull la nova reforma. “Per Llarena tota despesa que faci un polític pot ser delictiu perquè sosté que hi ha enriquiment ideològic. Com si un alcalde vol obrir una biblioteca a les tardes. Tota actuació és política! ”, s’exclama Urías, que ha denunciat que és “un truc” de Llarena per “deslegitimar” la nova reforma penal.

Els jutges “no apliquen la llei” en el cas català - Si prosperen els recursos de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, el president Carles Puigdemont es podria afrontar a una petició d’un màxim de 17 anys de presó: 12 anys per la malversació agreujada i 5 anys pels desordres agreujats, que allunyen la rebaixa pensada i pactada pels responsables polítics del PSOE i ERC. Preguntat per aquest extrem, Joaquín Urías ha afirmat: “Tenim jutges que no apliquen la llei quan es tracta de l’independentisme català; la canvien. Faci el que faci no permetran que Puigdemont torni.”

A banda de les acusacions, Clara Ponsatí, a qui el jutge acusa del delicte de desobediència, ja ha presentat un recurs contra la resolució, a través del seu advocat Gonzalo Boye, en la qual li demana que retiri l’ordre de detenció a l’Estat espanyol ni que sigui per anar a declarar, a més d’assegurar que aquest delicte ja està prescrit en el seu cas. L’exconseller Lluís Puig, a través del seu nou advocat Miquel Sàmper, també ha presentat recurs i reclama que se li retiri l’acusació per malversació perquè ja va ser un fet jutjat en la causa del procés al Tribunal Suprem. El president Puigdemont i Toni Comín també presentaran els seus recursos, a través del seu advocat Gonzalo Boye. El termini finalitza aquest divendres, tot i que sempre hi ha un dia afegit, l’anomenat de gràcia.

LA HUMANITAT NO S'EXTINGIRÀ 19.1.23

Un estudi histològic elaborat dels éssers humans de l'actualitat, complementat per una mirada des de les ciències del comportament, acaba de presentar els seus resultats. I és sorprenent la quantitat de detalls i conclusions a què han arribat en mirar-nos amb deteniment i minuciositat.  Gistabo Duch.

El més predictible, potser, és que entre les esquerdes de l'epidermis de les plantes dels peus es detecten petitíssimes quantitats de terra, cosa que indica una antiga relació física amb la mateixa que ha perdurat del nostre passat pagès. A més, les membranes de les cèl·lules que conformen aquesta epidermis presenten uns cilis o cabells microscòpics, vestigis del nostre passat vegetal, que ajuden a entendre per què ens agrada arrelar en un lloc determinat.

A l'altre extrem del nostre cos han trobat que les cèl·lules del palmell de la mà compten amb una sèrie de minúsculs receptors tàctils responsables de despertar potents sensacions quan, per exemple, es modela l'argila o s'acarona altres éssers vius, com a un vedell nounat. Encara més, sembla que les cèl·lules musculars que mouen amb precisió els dits de les mans tendeixen a atrofiar-se amb més lentitud que les d'altres teixits de l'organisme. És a dir, l'ésser humà preserva fins a la vellesa les seves habilitats motrius artesanals: les que són les apropiades per, per exemple, llaurar l'hort o escriure a mà alçada.

Analitzant microscòpicament la cara, han detectat que el desenvolupament del múscul de la galta té molt més potencial d'ús que el que actualment se li dóna. Entre altres coses, està preparat per perfeccionar el nostre xiulet fins a convertir-lo en una forma de comunicació precisa amb els ramats, amb els gossos o, simplement, per al pur goig de conversar amb els ocells. A més de poder practicar aquest llenguatge musical, la mida de la còclea –aquesta estructura de l'orella interna amb forma de cargol– revela que, per poc que ens esforcem, encara podem detectar la tempesta hores abans que ens arribi, com fan la majoria de els altres animals. Com a hipòtesi plantegen que potser, per aquesta sensibilitat desconeguda fins ara, es poden explicar aquestes situacions en què ens quedem absorts i embadalits sense saber per què. Serà que percebem sense escoltar-lo cantar del rossinyol a quilòmetres de distància?

Fins ara se sabia que a la llengua disposem d'unes cinc mil cèl·lules gustatives. L'estudi en qüestió, amb les noves tècniques més precises, ha trobat que, almenys, aquesta xifra és dues vegades més gran, cosa que significa que estem preparats per reconèixer molts més sabors que els cinc bàsics. De cada mos que arriba a la nostra boca podem detectar, diu l'estudi, “matisos increïbles, fins i tot quan i de quina manera es va cultivar o produir aquell aliment”. Aquestes cèl·lules són també les responsables que, com si fos cascada, es provoquin unes descàrregues elèctriques per tot el cos que generen estimulants sensacions de plaer i també de dolor, davant la ingesta d'un bon o mal aliment.

Aquesta anàlisi tan fina aclareix, per fi, que la potencial activitat neuronal de l'hemisferi dret del cervell, on predomina la intuïció, és molt superior a les potencialitats de l'esquerre, on s'utilitza la raó. Però que, en qualsevol cas, qui d'alguna manera hauria de regir la nostra conducta és aquest petit òrgan anomenat cerebel, ja que, com han demostrat, l'equilibri (llegiu moderació, proporció, harmonia) és el sentit més apropiat per a la presa de decisions.

I si bé ja se sabia que el cos humà regenera cèl·lules neuronals durant tota la vida, l'estudi actual afegeix que la connexió entre elles, les sinapsis neuronals, millora significativament amb el pas del temps. Ens fa més savis, més conscients, més prudents. “Llàstima”, apunten, “que la nostra civilització occidental menyspreï aquesta característica arraconant les persones grans en asils i residències”.

Finalment expliquen que han detectat una estranya substància al líquid limfàtic que “la ciència no sap explicar”. Podria equivaldre a una mena d'esperit o ànima que completaria el nostre formar part d'una unitat biòtica més gran? En tot cas, conclou l'informe, “el nostre organisme conserva un gran ventall d'habilitats, facultats i destreses a tenir molt en compte si volem habitar el món com correspondria en ser viu que som

Gustavo Duch - Llicenciat en veterinària. Coordinador de 'Sobirania alimentària, biodiversitat i cultures'. Col·labora amb moviments pagesos. - ctxt.es

Hi ha qui opina el contrari i afirma que la humanitat s'extingirà el 2030. Segurament ni els uns ni els altres tenen tota la raó, per malament que vagi tot sempre quedaran supervivents. En certa manera, es podria dir que en el pitjor dels casos, la humanitat s'autoregularà.

EL TEU SUPERMERCAT IUGOSLAU 19.1.23

Imagina que afavorim un sistema de supermercats públics i cooperatius per fer front a les grans empreses que es folren a costa de les famílies. El preu dels aliments bàsics no deixa de pujar i bona part dels grans supermercats aconsegueixen beneficis desorbitats, alhora que les famílies tenen grans dificultats per fer la compra essencial i omplir la nevera del que és imprescindible.

Podem ha proposat de fixar el preu d'una cistella bàsica d'aliments, de manera que coincideixi amb el que tenien abans de la guerra. I per descomptat, la premsa i els mitjans que defensen els grans supermercats, que són pràcticament tots, han titllat la proposta de “comunista”.

Al meu entendre, quan una proposta moderada, que bé podrien fer seva els socialdemòcrates de tota la vida, és titllada de comunista, cal prendre la paraula a l'interlocutor i pensar que, efectivament, les proteïnes comunistes poden ajudar que ens creixi el múscul ideològic. El comunisme té poc a veure amb estàtues i amb retrats de Lenin, o amb monjos que busquen la seva religió i la seva secta. El comunisme és el contrari dels rituals decrèpits i de la cultura conservadora de partit. Per contra, és una posició ètica que confia en el rigor de les ciències socials per comprendre i transformar la realitat. El comunisme aspira a fer l'anàlisi més esmolada sobre el funcionament del poder i el disseny de la política més sofisticada per desafiar aquestes relacions de poder existents.

Així que llancem per la borda els complexos i siguem comunistes per respondre de manera transversal al problema de les grans cadenes de supermercats que es folren a costa de les famílies, alhora que no paguen bé ni als seus treballadors ni als seus productors, i destrossen al petit comerç amb pràctiques abusives. No acceptem quedar-nos a la cantonada del tauler que ens ofereix la diminuta caixa de Procusto del pensament dominant.

Comencem a notar els músculs mentals més forts i àgils. I per fi algú diu:

– I si proposem fer un supermercat públic? Està bé intervenir i controlar els preus, però si volem preus assequibles per als productes bàsics, pagar preus dignes als ramaders i als agricultors, si volem que els treballadors del súper cobrin sous dignes ia més reduir la petjada ecològica, res millor que un supermercat públic. La diferència fonamental entre un supermercat públic i un de privat és que el primer, encara que necessita ser eficient, no persegueix el lucre ni els grans beneficis, sinó satisfer una necessitat social (que la gent s'alimenti dignament) i això li dóna un enorme avantatge competitiu . Si no aspires a l'enorme benefici de la multinacional, pots pagar millor els productors i els treballadors del supermercat. Creem ocupació de qualitat, fomentem l'ocupació agraria i ramadera ben pagada i cuidem el nostre territori i el nostre medi rural. A més, estaríem prioritzant productes ecològics i de proximitat i ajudant les cooperatives. Aconseguiríem també reduir el consum d'energia i la petjada de carboni. I compte, no estaríem expropiant ningú ni traient la guillotina. Simplement estaríem competint amb allò privat al mercat.

- No sona malament, però això de dependre de l'administració també té perills. On no governem mai no hi hauria supermercats públics i és difícil imaginar que els gestors dels supermercats públics tindran el compromís que tenen, per exemple, els treballadors sanitaris o els de l'ensenyament.

– Potser tens raó, però, què se t'acut?

– T'agraden les sèries?

– És clar, la meva favorita és Damnation, de Tony Tost, però Netflix no la va voler renovar.

– Doncs mira't L'últim artefacte socialista, de Dalibor Matanic, a Filmin. Has sentit a parlar de l'autogestió?

– Sóc tot orelles.

– Imagina que, a més d'apostar per una cadena de supermercats públics, afavoríssim un sistema de supermercats cooperatius autogestionats i propietat d'organitzacions socials, de treballadors i de consumidors que aspiressin a donar el control de la cadena alimentària als proveïdors i als mateixos consumidors, que serien els que haurien de prendre les decisions. Als supermercats cooperatius autogestionats, els socis decidirien quins criteris han de complir els productes a la venda, apostarien pels productes ecològics i de proximitat i assegurarien preus justos per als productors locals. No tindrien ànim de lucre, però sí una funció social (i política) dels beneficis. T'imagines que una xarxa de supermercats autogestionats financés Canal Red, CTXT o el que fes falta?

– Sona bé.

– A més, no dependrien de l'administració política de torn i tindrien incentius permanents per ser més eficients que els grans supermercats, comptant amb un avantatge evident: l'objectiu no seria fer milionari a ningú.

– La veritat és que mola pensar amb llibertat sense quedar-te a la cantonada aquesta del centre polític. Això sí, si algú proposa això el posaran a caure d'un ruc.

– Com et penses que s'han aconseguit els canvis en la història, amic? Sense fer soroll i sense molestar ningú?

Pablo Iglesias és doctor 

per la Complutense, 

universitat per la qual es va llicenciar 

en dret i ciències polítiques.

TXEQUES 18.1.23

Antigament, després de la guerra i durant uns quants anys, el pa tenia el preu taxat i és venia a pes. (El pa és aquella cosa comestible que abans la gent anava a comprar cada dia al forner). Doncs bé, el pa en vendre's a pes, el que li mancava a la bàscula, el forner ho compensava amb un crostó, un tros de coca o un bastonet fins arribar al pes exacte, i d'aixó se’n deia "La Torna". Ara com que el pa ja no es ven a pes llevat dels especials i es va a comprar a qualsevol lloc menys al forner, aixó ja s'ha perdut fa temps, i el pés ja no és obligatori, tot i que si hi ha un mínim, que a vegades fins i tot es respecta. La Torna, és també una obra teatral de Joglars, que agafant l'exemple de la torna del pa fa un paralelisme en l'execució del ciutadà Polonès Georg Michael Welzel, executat juntament amb Salvador Puig Antich sense a penes proves i per tapar una mica l'execució de l'anarquista català. Les Txeques són també la torna de l'escrit anterior sobre la prefectura de la Via Laietana. Poc se n'ha parlat i cal fer-ho per tancar com cal la transició de la dictadura a la pseudo democracia actual.

"Durant la Revolució russa va ser la txeca el primer i el més fort instrument de terror per delmar una població que es considerava enemiga de les noves idees, del nou poder establert. A Espanya, com a prova clara que els russos hauran de ser presents en tot el que passarà, en tot el que es realitzarà, va sorgir des del primer moment l'instrument de terror de la txeca russa. Així, doncs, es pot assegurar que l'inici de les txeques està intrínsecament lligat a la Guerra Civil. O, més ben dit, a l'inici de la repressió frontpopulista. Tots els partits polítics que van formar part del Front Popular van tenir txeca a Madrid, Barcelona o el País Valencià. A aquests partits s'hi van unir els nacionalismes, català i basc. Si bé és cert que Jaume Aiguader va signar el pacte de Sant Sebastià, el 1930, per Estat Català, i Manuel Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, després es va unir ERC, en prendre el poder el 1931 de Catalunya. El mateix va passar amb el PNB, que no va signar el pacte en si, però va formar part del frontpopulisme.

Pel que fa al nacionalisme basc, les milícies basques van tenir la seva txeca a Madrid, al carrer San Jerónimo 32. Era el que s'esperava. És a dir, qualsevol partit que s'apreciés n'havia de posseir una a Madrid, i els nacionalistes bascos la van tenir. A Barcelona no la van poder crear. No obstant això, al Passeig de Gràcia 60 es va instal·lar el govern basc a l'exili presidit per José Antonio Aguirre des d'octubre de 1937 a gener de 1939.

El nacionalisme català va tenir dues txeques a Barcelona, ja que aquest era el centre d'actuació. Tant ERC com Estat Català la van tenir. Però no només això, a Barcelona van actuar 12 patrulles de control. La relació de membres per cadascuna era la següent: 25-30 membres de la CNT; 15-20 d'ERC; 10-15 de la UGT; i 3-5 del POUM. Amb la qual cosa, ERC va ser una de les causants principals de la repressió que es va viure a la rereguarda catalana, ja que ells hi van participar. A més, van tenir la txeca.

On? ERC va tenir la seva pròpia txeca al carrer Carolines, 18, de Barcelona. Era un col·legi de Sant Vicent Paül. Un edifici incautat i on van tenir la seva oficina la patrulla de control de la secció setena, que actuava als barris de Gràcia i Sant Gervasi. No es pot donar una xifra exacta de les persones que van passar per aquesta txeca. Ara bé, tenint en compte el nombre de víctimes que hi va haver a Barcelona –es van arribar a afusellar cinquanta persones al dia–, ens en podem fer una idea. Com hem dit, Estat Català va ser un dels signants del Pacte de Sant Sebastià. Aquest partit fundat per Francesc Macià el 1922 va tenir la seva txeca a la Rambla de Catalunya, 26, a la coneguda com a Casa Emilio Juncadella, desapareguda; al seu lloc es va construir el Teatre Calderón, avui hotel.

Era el centre de detenció d?aquest partit i caserna general de Daniel Cardona. Aquest personatge va causar fascinació a Quim Torra. Cardona era un racista a tot el terme de la paraula. Va arribar a escriure que «es pot considerar l'espanyol com un element de la raça blanca en franca evolució cap al component racial africano-semític (àrab). El coeficient d'intel·ligència d?un espanyol i un català segons les estadístiques publicades pel Ministeri d?Educació i Ciència espanyol dóna un clar avantatge als catalans. La progressiva degradació racial espanyola pot contagiar els catalans a causa de la forta immigració, els fruits es poden veure si observem la diferència caracterològica entre l'home del camp, no contaminat per la saga espanyola, i el de les ciutats».

Com en el cas anterior, és complicat conèixer amb detall les persones que van passar per aquesta txeca. Els dirigents i afiliats a l'Estat Català ia ERC no es van salvar de les txeques. Aquestes eren un instrument repressor contra tots aquells que no pensaven com el poder establert. Aquell que es movia o dubtava va ser conduït a una txeca. A la rereguarda catalana van morir dos membres de l'Estat Català i 90 d'ERC. Però aquests no van ser els únics. Dels partits que conformaven el Front Popular trobem Acció Catalana i Republicana amb 3 morts; PSOE, amb 1 mort; PSUC, amb 4 morts; Joventuts Llibertàries, amb 11; UGT, amb 13; i la CNT-FAI, amb 35 morts. Amb això, en aquell període ningú es va salvar de passar per una txeca.

Si parlem en termes generals, a Barcelona es van comptabilitzar 47 txeques. La majoria van estar a les mans de la CNT-FAI i el SIM. També van tenir txeques el PCE, el PSOE, el PSUC, les Joventuts Llibertàries, el POUM, el Sindicat de Transport i la UGT. Van quedar a la memòria popular la de Sant Elías, la de Vallmajor o Preventori D o la txeca del carrer Saragossa. Com l'home de les txeques, Alfonso Laurencic. A la resta d'Espanya, a Madrid se'n van establir 345; a Barcelona, 47; ia la Comunitat Valenciana, 55. Pel que fa a les víctimes, a Madrid es van comptabilitzar 10.000 persones assassinades; a la Comunitat València, 6.118, ia Catalunya, 8.353, encara que amb tota probabilitat van arribar a les 12.000.

Aquests no van ser els únics centres on hi va haver txeques. Encara que no es van anomenar així, en aquells llocs d'Espanya que hi havia ports marítims van existir el que es van conèixer com a vaixells presó. A Barcelona van estar l'Uruguai, l'Argentina, la Vila de Madrid; a Tarragona, el Cap Cullera i Riu Segre; a Castelló, el Sebastià Martínez, Celta, Illa de Menorca; a València, el Mar Cantàbric, Aritz-Mendi, Cap de Palos i Legazpi; a Alacant, el Jaume II, Sil i Villamanrique; a Bilbao, l'Altuna Mendi i Cabo Quilates; a Santander, l'Alfonso Pérez; ia les Illes Balears, l'Atlante, Aragó i Jacinto Verdaguer. La repressió no acabo aquí. A Catalunya els membres del SIM, per no gestionar tants presoners a la ciutat, van decidir crear camps de treball.

En total n'hi va haver sis i van servir com a instrument de la repressió del SIM. Es van aixecar camps de treball a Poble Espanyol, Hospitalet de l'Infant, Omells de Na Gaia, Concabella, Ogern i Falset. Un intern d'un d'aquells centres comentava que havia de col·locar un mocador mugrient damunt del got perquè hi haguessin dipositats els cucs i la mugre que hi havia dins l'aigua. Les txeques, camps de treball i vaixells-presó, van servir per degradar la personalitat de les persones que hi van passar. Alguns van tenir la sort de sortir amb vida. La majoria van patir múltiples tortures o, simplement, les van afusellar. Eren part d'una maquinària d'extermini per aconseguir construir una Espanya que la majoria no va voler mai. Si ens haguéssim de quedar amb una conclusió serien les paraules de Mateu Mensió, que va estar al camp de treball d'Omell de Na Gaia. Aquest va resumir la seva experiència dient que «cada dia lluitàvem per sobreviure, ja que érem uns desgraciats tractats pitjor que les bèsties». Com a bèsties van ser tractats. Fins i tot, alguns van servir d'aliment per als porcs. La vida no significava res per a ells. El seu únic objectiu era establir un estat anarco comunista a Espanya.

Les txeques van albergar diferents mètodes de tortura. En què van consistir? Els chequistes van torturar amb amputació, estellat, batall, banderilla, carbonera, cel·la del rellotge, cel·les al·lucinants, cel·les de càstig, collaret elèctric confessionari, dentista, dipòsit, disciplines, llançar als porcs, el talús, el pou, empetao, gomazo, incomunicació, l'argolla, la banyera, la dutxa, la infermeria, la pallissa, la periquera, la cadira, neveres, trencalòs, ratera, cadira elèctrica, simulacre afusellament, submarí sec o tizón. La metodologia criminal dels anarcosindicalistes i del Sim es poden resumir en cinc aspectes sociològics. Quins? Control, per sotmetre violentament la persona que vol dominar; intercanvi, per infringir mal a aquells que no pensaven com ells; aprenentatge, convertint-se en persones violentes i botxins; pressió, ja que davant la incapacitat d'assolir metes van fer servir mitjans il·legítims per aconseguir-los; i psicoanalítica, ja que tots els membres de la repressió frontpopulista patien trastorns de conducta. En el fons, es van comportar tan agressivament contra la població civil de la reraguarda per la llei de Dollard. Aquesta diu que tota agressió prové duna frustració i tota frustració produeix una agressió. Per això no van existir judicis, només tortures i la decisió personal d'uns frontpopulistes i milicians sobre si els mataven o no.

Chekas, les presons republicanes - César Alcalá. 

A PROPÒSIT DE LES TXEQUES

Pedro G. Romero és autor d'una obra que pretén la revisió de les avantguardes a través de la posada en escena de la seva cultura material, és a dir, del xoc amb les contradiccions del temps on van tenir lloc. Per això, acudeix a les idees, vocabulari i formes visuals del fitxer. En aquesta obra, l'artista reconstrueix la txeca psicotècnica construïda el 1937 per Alfonso Laurencic al convent de Sanjuanistas del carrer Saragossa de Barcelona. Les txeques era un tipus de presó utilitzat pels milicians republicans durant la Guerra Civil. La particularitat és que incloïen elements formals extrets dels moviments surrealistes i de l'abstracció geomètrica per ser utilitzats com a mitjans de tortura dels detinguts. Pedro G. Romero té en compte per construir la carcassa teòrica d'aquesta obra, un text de Slavoj Žižek, procedent del seu llibre The Parallax View (Visió de Paral·laxi); Romero traça un paral·lel entre l'aplicació de l'art modern per al disseny de la cel·la de tortura, i el text Notes on Sculpture (Notes sobre l'escultura) publicat per Robert Morris el 1966, la intenció del qual va ser eliminar totes les relacions internes innecessàries de l'escultura i traslladar el centre datenció a lespai i als espectadors.