Un estudi histològic elaborat dels éssers humans de l'actualitat, complementat per una mirada des de les ciències del comportament, acaba de presentar els seus resultats. I és sorprenent la quantitat de detalls i conclusions a què han arribat en mirar-nos amb deteniment i minuciositat.  Gistabo Duch.

El més predictible, potser, és que entre les esquerdes de l'epidermis de les plantes dels peus es detecten petitíssimes quantitats de terra, cosa que indica una antiga relació física amb la mateixa que ha perdurat del nostre passat pagès. A més, les membranes de les cèl·lules que conformen aquesta epidermis presenten uns cilis o cabells microscòpics, vestigis del nostre passat vegetal, que ajuden a entendre per què ens agrada arrelar en un lloc determinat.

A l'altre extrem del nostre cos han trobat que les cèl·lules del palmell de la mà compten amb una sèrie de minúsculs receptors tàctils responsables de despertar potents sensacions quan, per exemple, es modela l'argila o s'acarona altres éssers vius, com a un vedell nounat. Encara més, sembla que les cèl·lules musculars que mouen amb precisió els dits de les mans tendeixen a atrofiar-se amb més lentitud que les d'altres teixits de l'organisme. És a dir, l'ésser humà preserva fins a la vellesa les seves habilitats motrius artesanals: les que són les apropiades per, per exemple, llaurar l'hort o escriure a mà alçada.

Analitzant microscòpicament la cara, han detectat que el desenvolupament del múscul de la galta té molt més potencial d'ús que el que actualment se li dóna. Entre altres coses, està preparat per perfeccionar el nostre xiulet fins a convertir-lo en una forma de comunicació precisa amb els ramats, amb els gossos o, simplement, per al pur goig de conversar amb els ocells. A més de poder practicar aquest llenguatge musical, la mida de la còclea –aquesta estructura de l'orella interna amb forma de cargol– revela que, per poc que ens esforcem, encara podem detectar la tempesta hores abans que ens arribi, com fan la majoria de els altres animals. Com a hipòtesi plantegen que potser, per aquesta sensibilitat desconeguda fins ara, es poden explicar aquestes situacions en què ens quedem absorts i embadalits sense saber per què. Serà que percebem sense escoltar-lo cantar del rossinyol a quilòmetres de distància?

Fins ara se sabia que a la llengua disposem d'unes cinc mil cèl·lules gustatives. L'estudi en qüestió, amb les noves tècniques més precises, ha trobat que, almenys, aquesta xifra és dues vegades més gran, cosa que significa que estem preparats per reconèixer molts més sabors que els cinc bàsics. De cada mos que arriba a la nostra boca podem detectar, diu l'estudi, “matisos increïbles, fins i tot quan i de quina manera es va cultivar o produir aquell aliment”. Aquestes cèl·lules són també les responsables que, com si fos cascada, es provoquin unes descàrregues elèctriques per tot el cos que generen estimulants sensacions de plaer i també de dolor, davant la ingesta d'un bon o mal aliment.

Aquesta anàlisi tan fina aclareix, per fi, que la potencial activitat neuronal de l'hemisferi dret del cervell, on predomina la intuïció, és molt superior a les potencialitats de l'esquerre, on s'utilitza la raó. Però que, en qualsevol cas, qui d'alguna manera hauria de regir la nostra conducta és aquest petit òrgan anomenat cerebel, ja que, com han demostrat, l'equilibri (llegiu moderació, proporció, harmonia) és el sentit més apropiat per a la presa de decisions.

I si bé ja se sabia que el cos humà regenera cèl·lules neuronals durant tota la vida, l'estudi actual afegeix que la connexió entre elles, les sinapsis neuronals, millora significativament amb el pas del temps. Ens fa més savis, més conscients, més prudents. “Llàstima”, apunten, “que la nostra civilització occidental menyspreï aquesta característica arraconant les persones grans en asils i residències”.

Finalment expliquen que han detectat una estranya substància al líquid limfàtic que “la ciència no sap explicar”. Podria equivaldre a una mena d'esperit o ànima que completaria el nostre formar part d'una unitat biòtica més gran? En tot cas, conclou l'informe, “el nostre organisme conserva un gran ventall d'habilitats, facultats i destreses a tenir molt en compte si volem habitar el món com correspondria en ser viu que som

Gustavo Duch - Llicenciat en veterinària. Coordinador de 'Sobirania alimentària, biodiversitat i cultures'. Col·labora amb moviments pagesos. - ctxt.es

Hi ha qui opina el contrari i afirma que la humanitat s'extingirà el 2030. Segurament ni els uns ni els altres tenen tota la raó, per malament que vagi tot sempre quedaran supervivents. En certa manera, es podria dir que en el pitjor dels casos, la humanitat s'autoregularà.