El profesor de Economía Yusuke Narita va explicar a Suppuku en masa, que la única forma d'afrontar l'envelliment de la població japonesa seria que els vells se suïcidessin en massa. El suïcidi forma part de la tradició local, i ofereix propostes tan diverses com els kamikazes de la Segona Guerra Mundial o els harakiris que durant el segle XIX practicaven els samurais. Narita, de 37 anys, és professor a la prestigiosa Universitat de Yale. Per això les seves paraules van tenir gran ressonància al país del sol naixent, on l'anomenada tercera edat ha arribat a la categoria de llast. Recordem que ja en el 2013, l'aleshores Ministre de Finances Taro Aso, va dir que els vells haurien d'afanyar-se a morir per, d'aquesta manera, estalviar al país la despesa mèdica que suposen.

Ara, Yusuke Narita ha refermat les seves opinions en una entrevista a The New York Times, on amplia el seu judici sobre l'eutanàsia i explica que en certs casos hauria de ser obligatòria. Aquestes proclames fan que tingui un gran nombre de seguidors joves, dels que viuen convençuts que tots els seus mals són conseqüència de la generació anterior, que els barra el pas i en aquest cas, a més, els impedeix progressar econòmicament. La conclusió és que la culpa de tot la tenen els seus avis, que viuen més anys que abans. Forma de solucionar-ho: acabar amb ells. Primer pas: eutanàsia, voluntària o no. El que passa és que no és cert que els vells siguin un cost onerós per a l'Estat. No sé al Japó, però a Espanya de la pensió es descompta l'IRPF. A mi com a progenitor i pare em bufen  6000 mil euros l'any.

I això que no consumeixo cap medicament, ni tan sols un simple paracetamol, i ja he jubiñat a tres metges del CAP. En el resum dels fets, al Japó i a qualsevol altre país occidental, la tercera edat ha arribat a la categoria de llast, sobren per a l'estat, sobren per a la família i sobren per a la societat en general. La pandèmia ha estat un bon intent d'equilibrar la balança, tot i que no n'hi ha hagut prou.

A 'el Món Feliç' d'Aldous Huxley, la gent mai estava malalta i en ser fabricats en sèrie envellien relativament però sense cap cost per a l'Estat; en sobrar personal, en arribar als setanta anys anaven destinats a una mena d'hotels balnearis d'on anaven desapareixent de mica en mica. O sigui una mena de Benidorm, sense fest, més aviat el que hi deu sonar en les nits desenfrenades dels jubilats, es la musiqueta dels pajaritos, o la barbacoa de George Dann.