¡Oh qué maravilla!
Cuántas criaturas bellas hay aquí.
Cuan bella es la humanidad
Oh mundo feliz,
en el que vive gente así.
Aldous Huxley - el mundo feliz


Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor angles, Aldous Huxley. 
Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que en un futur serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans és deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia com així ha succeit.
Orwell tenia por que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir-los, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els vulgues llegir.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses.
Orwell tenia por que ens destruís tot alló que odiàvem i en canvi Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i la estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior, quan com creia Huxley l'enemic és a dins, el que ens fa encara mès vulnerables.
L'escriptor i periodista Dorian Lynskey ofereix un amè recorregut per la ideació, publicació i influència de la novel·la distòpica per antonomàsia, que va consagrar Orwell. Si calgués elaborar la llista dels autors que es poden considerar referents morals del seu temps, un dels noms indiscutibles seria el de George Orwell, la candidatura del qual es promouria, a més, pels sectors il·lustrats tant de les esquerres com de les dretes. En aquest sentit, la seva posteritat gaudeix d'una salut excel·lent. Orwell és el geni moral que va sortir d'una època bruta amb les mans netes. Tant o més que Camus o Hannah Arendt, Orwell encarna el paradigma de l'intel·lectual compromès amb la severa militància per cercar una veritat aliena a compromisos o conveniències estratègiques. D'això en dóna compte la totalitat de la seva obra, des de les novel·les i els innombrables articles, assaigs i programes de ràdio fins a la seva correspondència. El lema encunyat per Thomas Mann -"Una veritat perjudicial és millor que una mentida útil"- hauria resultat idoni per a la sòbria làpida grisa de la seva tomba.
A Homenatge a Catalunya, escrit a partir de les seves experiències com a brigadista a les milícies del POUM durant la guerra civil espanyola, va emergir com a crític del totalitarisme i, molt especialment de la patologia estalinista del comunisme, a la denúncia del qual va dedicar també una sàtira no superada, Rebel·lió a la Granja.
Perquè Orwell, un dels autors socialistes més llegits de tots els temps, era un acèrrim anticomunista, cosa que li va generar -en els llargs anys d'idil·li de la intel·lectualitat gauchiste amb el règim de la Unió Soviètica- tota mena d'incomprensions. Bàsicament per part d'aquells a qui Stalin hauria qualificat sense pestanyejar de “tontos útils”, que li retreien criticar amb més afany al comunisme que al feixisme.
Això no era cert, encara que Orwell cregués que l'atractiu del comunisme era traïdor perquè els seus objectius eren més nobles que els del feixisme i necessitava, per tant, més mentides sobre les que sustentar-se. Cap fi, per utòpic que fos, es pogués justificar amb uns mitjans tan grotescs com els que va veure utilitzar el KGB a Barcelona, mentre li menjaven els polls als barracons de Wellington on ara té la seu la Universitat Pompeu Fabra.
En 1948, després de la Segona Guerra Mundial, va publicar 1984, la distòpia per antonomàsia. Un manifest contra la tirania que de vegades ha estat encasellat en el gènere de la ciència ficció i el missatge del qual és alhora una terrible advertència sobre les conseqüències del control estatal absolut i una premonició de derrota i mort.
Immediatament es va convertir en un best seller, prohibit a tota l'Europa de l'Est (va ser Timothy Garton Ash qui va dir que el 1984 va acabar el 1989) i l'impacte del qual s'ha fet notar en gent tan dispar com Churchill, H.G. Wells, Margaret Atwood (evident a El conte de la criada), David Bowie o les campanyes publicitàries per a Apple de Steve Jobs. A l'època de les fake news i la postveritat, coincidint amb l'elecció de Trump a la presidència dels EUA, les vendes van arribar a disparar-se un 10.000%.
Un brillant i molt recomanable assaig en què Lynskey, en vista de les amenaces del present, acaba concloent que Orwell, malgrat tot, tendia a subestimar la imbecil·litat humana. Dorian Lynskey. El Ministeri de la Veritat. Capità Swing Traducció de G. Facal Lozano 23,75 euros 400 pàgines - lavanguardia.com