Per entendre una mica com ha anat la sentencia del tribunal del TJUE, que sembla ha satisfet a tothom, cal llegir aquest article de Javier Melero  a la vanguardia, on posa llum a la foscor.

"Era el part de les muntanyes i el resultat ha estat un ratolí. La sentència del TJUE que havia de resoldre una controvèrsia fonamental per al futur de la cooperació judicial en matèria penal en l’espai de la Unió ha preferit donar una puntada de peu cap endavant i, amb l’argot burocràtic i autoreferencial de costum, venir a dir als litigants que ja s’ho faran. 

Les reaccions a l'error donen compte de les dimen­sions del fiasco. Aquesta deu ser una de les poques sentències de la història que agrada a tothom. En què totes les parts diuen veure satisfetes totes les seves expectatives, i que demostra sense embuts que la nostra aspiració a una resolució satisfactòria a l’esgotador contenciós català no deixa de ser una exigència intel·lectual i personal exagerada. Això és, que el principi de confiança ha de regir les relacions entre els països de l’espai comú europeu i que la justícia belga no hauria d’haver intro­duït restriccions a l’execució de les ordres de detenció basades en criteris legals propis del seu dret intern.

Tot i això, no ha perdut l’ocasió de fer lliscar l’afirmació que el Tribunal Suprem espanyol, com a única instància penal sense possibilitat d’apel·lació als judicis contra aforats, no compleix estrictament amb les exigències del Conveni Europeu de Drets Humans, malgrat haver ratificat, en anys anteriors, un bon nombre de sentències espanyoles sense establir aquesta excepció. El que se’n podria dir un pessic de monja.

El jutge belga, ens diuen a Luxemburg, no ha de limitar l’eficàcia de les euroordres, però hi ha supòsits en què, malgrat aquest principi de confiança, sí que ha d’analitzar si hi ha elements objectius i fiables que puguin demostrar un risc d’infracció del dret en un procés amb totes les garanties al país sol·licitador. En concret, si hi ha “deficiències sistèmiques o generalitzades en aquest Estat” o “deficiències que afectin un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat”. De qui podrien ser aquestes “deficiències sistèmiques” el tribunal no en dona cap pista, i com podria procedir-se a l’acreditació d’aquestes deficiències des de Brussel·les sembla un arcà difícil de revelar, sobretot quan el màxim que fa el jutge belga per il·lustrar-se és demanar informes al Suprem espanyol.

Pitjor es posa la cosa pel que fa a la prova que l’acusat pertanyi a un grup objectivament identificable de persones i que, per aquesta pertinença, pugui patir algun tipus de restricció dels seus drets, partint de la premissa ja una mica fosca que el grup objectivament identificable el componguin els qui eren els membres del govern de Catalunya el 2017 o els independentistes catalans en el seu conjunt.

L’escenari dissenyat per la sentència condueix irremeiablement a la paràlisi i a l’enquistament de la situació. Ni dona una resposta al senyor Puig sobre quines són les seves expectatives de futur davant una nova sol·licitud de lliurament, ni fixa el criteri pel qual el jutge belga pugui restringir o no l’abast de l’ordre, ni deixa clar al Tribunal Suprem espanyol que s’hagi resolt la qüestió de la seva legitimitat per a l’enjudiciament.

La pròxima sentència hauria de venir amb manual d’instruccions, i per a això no calia fer tant rebombori. 

Al final de  l'article de Melero a la Vanguardia fan una enquesta on pregunten si Puigdemont serà extradit a Espanya. Jo he votat que NO, pero de moment a l'enquesta hi ha un 62% de SI i un 38% de NO. Ja deia Vargas Llosa que la gent no sap votar".