LA HISTÒRIA D'ELIO

Tamames no s'ha tornat boig. S'ha tornat Ramón Tamames, aquell economista del PCE que el 1976, és a dir, abans de les primeres eleccions democràtiques, va escriure una novel·la, Història d'Elio, publicada per l'editorial Planeta, que algun crític literari considera “la pitjor novel·la espanyola del segle XX” i que per la seva oportunitat política mereix sens dubte escapar de l'oblit. Es tracta d'una novel·la escrita en clau d'autodeliri: el fet biogràfic i l'egolatria es donaven cops entre si per finalment oferir una mena de faula política en què un narrador omniscient –i amb vocació de profètic– explica la història d'Elio, heroic personatge en què no és difícil descobrir l'ombra allargada i narcisista del seu autor.

“De modestos orígens familiars, el protagonista estudia Econòmiques, s'adhereix al marxisme i arriba a ser catedràtic d'Universitat, col·laborant durant un temps a les tasques de govern, malgrat la seva decidida oposició al dictador. A la segona part de la novel·la Elio desbarata una conjura d'extrema dreta, que pretenia segrestar i assassinar tots els líders de l'oposició” (del text de coberta).

La novel·la, infame des d'un punt de vista literari, reflectia com a roman à clef l'Espanya del final del franquisme, sense que deixin de reconèixer-s'hi personatges com l'arquebisbe Tarancón (interlocutor de l'Església), Manuel Fraga (ministre de Premsa i Propaganda) o Marcelino Camacho (líder sindical). La història, li ho asseguro, no té malbaratament, i no entenc que no s'hagi aprofitat l'esperpent de la moció de censura per treure-la a lluir. Perquè el que a la novel·la en veritat s'explica és com el protagonista –el mateix Tamames en clau de Sol– aconseguirà, amb ajuda de l'hàbil estratègia política que ell mateix elabora i desenvolupa, acabar amb el règim del dictador i inaugurar la Santa Transició.

És així que el tal Elio, igual que l'avui pretendent a la presidència del Govern via moció de censura, aconseguirà aparèixer a la televisió –en aquells temps de la Una, Gran i Lliure Cadena Nacional– i, amb l'única arma de la seva eloqüència, no només aconseguirà aplanar tots els obstacles –Església, Exèrcit, Policia i altres forces de repressió–, sinó comptar amb la seva neutralitat o beneplàcit:

“És curiós –va pensar Elio– la manera com avui es pot decidir el futur d'un país. Allò que abans necessitava una llarga guerra amb mort i incendis, avui podem començar a aconseguir-ho recorrent a la premsa i a la televisió en contacte directe i immediat amb més de la meitat de la població del país, centenars de vegades la màxima quantitat de persones a qui altrament podríem dirigir-nos a l'estadi més gran de futbol. I demà, la premsa acabarà rematant l'operació amb les seves cròniques que posaran en relleu tot el que aquí, en aquesta escena, passarà. En una hora aconseguirem més que en llargs anys de lluita”. Només davant la tele, només davant l'audiència nacional, sol i com a representant de la Vox Populi, Ramón Tamames veurà complerta al Parlament la seva vella fantasia literària: arengar les masses, enderrocar els dolents, salvar la Pàtria:

“Amics, companys, compatriotes: la Lliga Popular que nosaltres representem aquí aquesta nit sent un orgull que pensem és plenament legítim: l'orgull d'haver treballat durant molt de temps per arribar a aquest moment en què ja gairebé podem tocar la llibertat amb les nostres mans. No tingueu por; entre nosaltres no hi ha ni sectaris, ni tan sols partidismes quan en comú abordem les tasques comunes. Perquè som una gran coalició amb un propòsit comú, el del canvi a la llibertat i la democràcia. Uniu-vos, doncs, a aquest gran esforç solidari. Us ho demanem a tots, absolutament a tots. No hi ha ningú que no pugui ajudar empenyent el carro de la democràcia, perquè demà puguem tenir la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat”.

La història d'Elio es repeteix ara com a comèdia parlamentària. De vegades només la mala literatura és capaç d'adonar una realitat inversemblant per grotesca. No ens perdem tan novel·lesca intervenció.

Hi havia una vegada un circ, escriu Constantino Bertolo a ctxt.es. Passin i vegin. La funció començarà...... I la funció ja ha començat avui 21 de març de 2023, i l'espectacle ha estat - de moment - trist, molt trist, encara que sigui vell, encara que sigui un carcamal, Tamames no ha estat a l'altura, amb un discurs tranuitat, fora de lloc, dispers, patètic. Deia Tamames, que aquest podia haver estat un dels seus darrers tributs a la democràcia, doncs serà que no. quina pena. Ni tan sols ha tingut els seus 15 minuts de glòria, sinó de pena, penita pena. i és una llàstima. Mentrestant, Feijóo a la seva, a l'ambaixada de Suècia, fent-se el suec.