"Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que" - Jean Cocteau.

Avui és el dia Mundial de la poesia. M'agrada la poesia i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi..., la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no arribaven (deia i me'n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa i em va enganxar, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Plath, Garcia Lorca i ja estava enganxat del tot. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l'apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. 
Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" ens diu Jabès. "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena. 
No se si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències. 

 He recuperat aquest comentari del 2018 amb motiu del dia mundial de la poesia. Segueixo igual, intentant escriure poemes i llegint molta poesia d'altres, però el meu poeta preferit de sempre, Joan Salvat Papasseit: aquí podeu trobar un recull dels seus poemes.

Una dona sense un home, és com un peix sense bicicleta. Aquesta cita anònima es a un recull de poemes de Maria Mercè Marçal,  que malauradament ens va deixar el 1998, víctima d'un càncer de pit. Marçal, no va ser només poeta, una gran poeta, va ser catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana i també activista política, fins i tot va arribar a ser militant del PSAN. Però el més important d'ella és la seva poesia, car ella mateixa era la poesia, en un tot meravellós que no hauríem d'oblidar i llegir o rellegir sovint per mantenir viu el seu record. Aquí podeu trobar uns quants poemes seus.

 Podria recomanar a molts més poetes, en un país en què n'hi ha més que no pas lectors de poesia, però aquests dos són molt especials per a mi, juntament amb Joan Margarit, Feliu Formosa, Miquel Martí i Pol, o Joan Vinyoli. 

Que la poesia us acompanyi.