EL MISTERI DE LA RIFA DE NADAL


Publico aquesta notícia avui dia 27, perquè de fer-ho demà igual us pensabeu que es tractava d'una innocentada, encara que pel que podreu llegir es veu que no ho és, sinó que és un misteri més a afegir a la tranuitada i rancia rifa de Nadal.

Dues perruqueres de Combarro, a Pontevedra, han denunciat a 'El Faro de Vigo' que un número cantat al sorteig del passat divendres ara no té premi. Les dues protagonistes de la història, que tenen el 57170, haurien de ser premiades amb una pedrera segons els càntics dels nens de Sant Ildefons, però ara el dècim no apareix al llistat de Loteries i Apostes de l'Estat. Una de les implicades es va endur la gran sorpresa quan va anar dissabte al matí a una administració de loteria a rebre els 25.000 euros que havien repartit entre les seves clientes -en 250 dècims que tenen un valor de 100 euros cadascun-. És el número que compren cada any i encara que s'emportaven una petita quantitat, no van trigar a reclamar-la.

Les propietàries de la perruqueria no entenen de cap manera la situació, ja que si es repassen els vídeos del sorteig és perfectament comprensible i evident que un dels nens canta el número 57170 des del Teatre Reial de Madrid, i que, per tant, automàticament passaria a tenir un valor de 100 euros per dècim.

Però la realitat és que ara el número no apareix a la llista de premis de la web de Loteries i Apostes de l'Estat, i al comprovador indica que no ha estat premiat. Fins ara, relaten les dues dones, no els hi ha arribat cap explicació ni solució, si bé l'administració on han adquirit el dècim els ha recomanat presentar una reclamació. Afegir només, que em temo que en cas d'aconseguir les perruqueres cobrar el premi, el 'Faro de Vigo' no informarà del fet, la notícia ja està amortitzada.

A Nació digital publiquen l'explicació de Loteries de l'Estat sobre el número que es veu va ser cantat per error.

 

DESEMBRE 24: MASSACRE A MAGHAZI


Un atac aeri israelià va atacar sense pietat quatre cases al camp de refugiats de Maghazi, al centre de Gaza, el 24 de desembre. Les cases s'han convertit en sepulcres. Almenys 70 persones van ser assassinades. El camp de Maghazi està densament poblat i ja va ser empès al límit abans de la massacre. Un gran nombre de persones del nord de Gaza s'hi havien refugiat.

En els dies anteriors a la massacre, hi havia hagut molts nouvinguts a Maghazi i als voltants. Israel havia ordenat als residents dels camps de refugiats d'al-Bureij i Nuseirat que abandonessin les seves cases, donant-los falses promeses de seguretat.

Ashraf al-Qedra, el portaveu del ministeri de salut de Gaza, va dir: "El que està passant al camp de Maghazi és un genocidi en un bloc residencial ple de gent". És probable que el nombre de morts augmenti. A més de l'atac aeri que va provocar la massacre, el bombardeig israelià dels camps de Maghazi i al-Bureij ha estat implacable recentment.

Un resident de Maghazi va parlar de la recerca punyent que està duent a terme pels seus éssers estimats. A cada pas entre les ruïnes de la seva llar, buscava trobar els cossos dels seus pares, germans i fills. La runa era tan pesada que era impossible recuperar els seus cossos.

"He sobreviscut", va dir l'home, amb la veu tremolosa de dolor. "Però no sé on són els meus pares i els meus germans". un altre resident va dir: "Sempre recordarem aquesta nit [24 de desembre]. És el més sagnant de Maghazi des que va començar la guerra".

A l'hospital dels màrtirs d'al-Aqsa, a la propera Deir al-Balah, regna un ambient nombrós. Els veïns han vingut a l'hospital perquè puguin presentar el seu darrer homenatge a les víctimes de la massacre. Els cossos dels difunts es van guardar en una tenda de campanya improvisada dins del recinte de l'hospital abans d'un funeral.

Fundada el 1949, Maghazi es troba entre els camps de refugiats més petits de la Franja de Gaza, tant pel que fa a la seva mida física com a la seva població. Els seus carrerons són testimoni de les lluites diàries dels seus habitants –més de 33.000 abans de la guerra– que s'han refugiat en una àrea que no supera els 0,6 quilòmetres quadrats. Entre els morts a la massacre hi ha Ahed Abu Hameda, un talentós artista, dramaturg i actor de teatre. La seva pèrdua afecta profundament tant la comunitat artística com la societat en general. Les contribucions d'Ahed a les arts a la ciutat de Gaza, especialment a través del seu treball amb Theatre Day Productions, han deixat una empremta indeleble en el paisatge cultural de la regió. 

Ghada Abed The Electronic Intifada 26 de desembre de 2023

PRIORITATS

“La recent escalada d'atacs imprudents dels hutí procedents del Iemen amenaça el lliure flux del comerç, posa en perill mariners innocents i viola el dret internacional”. ctxt.es. Aquestes declaracions del secretari de Defensa dels Estats Units, Lloyd J. Austin III, il·lustren perfectament la preocupació del poder econòmic davant la interferència dels fluxos internacionals de mercaderies a través del Mar Roig. Sembla que la legitimitat del dret a defensar-se d'Israel amplia les seves fronteres: també cal defensar l'activitat comercial, tot accentuant encara més la bretxa entre l'interès del negoci i l'oblit de les víctimes civils que s'acumulen a poc més de 500 quilòmetres del canal de Suez.

La resposta de l'organització hutí xiïta del Iemen, Ansural·là, al genocidi a Gaza ha estat en forma d'atacs selectius a vaixells que tinguin relació amb Israel. Aquestes accions encertades han provocat una reacció en cadena de les grans empreses que volen protegir els seus interessos, ja que aproximadament el 12% del comerç global i el 30% del de contenidors passen pel Mar Roig.

Aproximadament el 12% del comerç global i el 30% de contenidors passen pel Mar Roig

Segons Reuters, les corporacions estan monitoritzant la situació i estan prenent mesures. Per exemple, les químiques alemanyes BASF o Covestro i les sueques Volvo (automòbil) i Essity (productes d'higiene) encara no veuen risc a les seves cadenes de subministrament. Electrolux (Suècia, electrodomèstics), en canvi, està estimant rutes alternatives. Ikea (Suècia, mobles), per la seva banda, afirma que implicarà retards i restriccions en alguns productes. Però també hi ha transnacionals que han decidit que les seves mercaderies no circulin per l'estret de Bab al Mandab. La petroliera noruega Equinor, l'empresa de fertilitzants dels Estats Units, Mosaic, l'hongkongès OOCL, la francesa CMA CGM i l'alemanya Hapg-Lloyd, totes tres de transport de marítim, han anunciat una suspensió de la circulació pel Mar Roig. Tot i que, sens dubte, el major impacte en el comerç internacional l'han provocat la geganta britànica d'hidrocarburs BP, i dues de les flotes mundials més grans de trànsit marítim de mercaderies, la danesa Maersk i la italosuïssa Mediterranean Shipping Co., que han redireccionat els seus càrregues pel Cap de Bona Esperança, un viatge que pot sumar de set a deu dies més per arribar a port.

Les conseqüències als mercats no s'han fet esperar: un augment del preu de barril Brent en un 3% en només una setmana i un 2% per al gas al mercat europeu de referència. A la pujada dels hidrocarburs s'hi afegeix l'increment de preus de les asseguradores, que han passat de cobrar una mitjana de 0,07% del valor del carregament a principis de desembre al 0,5-0,7% actualment, un augment molt sensible quan parlem dun valor de càrrega de centenars de milions de dòlars. Per acabar, el canvi de ruta de les grans navilieres ha afectat directament Egipte, que ha deixat d'ingressar els pagaments pel pas del canal de Suez. El país del Nil ha tingut un paper molt qüestionable en el genocidi a Gaza i fins i tot ha estat acusat de negociar amb Israel un bescanvi de deute per refugiats gazatis, atès que la seva situació econòmica és molt delicada. A més del trànsit de mercaderies pel Mar Roig van circular, el primer semestre del 2023, un 12% de les exportacions marítimes de petroli i un 8% de les de gas natural liquat amb clar ascens de les importacions petrolieres de l'Orient Mitjà, i gasistes de Qatar, per a la Unió Europea, després de les sancions contra Rússia per la guerra a Ucraïna.

Els interessos de l'Iran a la zona. L'altre pol de preocupació per al comerç internacional i l'economia global és el Golf Pèrsic i l'Estret d'Ormuz, per on passen un terç de les exportacions mundials de petroli i on ja hi ha un conflicte obert entre els Estats Units i l'Iran. El mes de juliol passat, els EUA van enviar avions militars F-16 per cobrir el moviment de vaixells des de l'aire a l'Estret d'Ormuz després que uns mesos abans, segons la força naval nord-americana, l'Iran obrís foc contra un vaixell petrolier.

De fet, la República Islàmica de l'Iran recolza políticament i militarment Ansuralà, i ha advertit que l'acció al Mar Roig per part de l'Operació Guardià de la Prosperitat provocaria “problemes extraordinaris” perquè, segons paraules de Mohammad Reza Ashtiani, ministre de Defensa iraniana, “ningú no pot fer un moviment en una regió on nosaltres tenim el predomini” i per la qual exporten part dels seus hidrocarburs.

El paper de lEstat espanyol. Tornant a l'inici, els EUA no volen actuar només en l'operació Guardià de la Prosperitat. La declaració oficial del seu secretari de Defensa assegura que la missió “està reunint diversos països, entre ells el Regne Unit, Bahrain, Canadà, França, Itàlia, els Països Baixos, Noruega, Seychelles i Espanya”. La inclusió de l'Estat espanyol en aquesta coalició ha generat gran enrenou a Moncloa perquè recordava massa el “Trio de les Açores” i, per això, la portaveu del Govern, Pilar Alegría, ha insistit que Espanya no participarà de manera unilateral a la força naval. El problema és que l'operació es realitzarà sota el paraigua de les Forces Marítimes Combinades que ja operen al lloc i que inclouen 39 marines de guerra que garanteixen la seguretat marítima entorn de la península Aràbiga i, entre elles, sí que hi ha Espanya. De tota manera, l'última notícia és que Espanya ha bloquejat la decisió de la Unió Europea de contribuir a l'operació dels EUA, en un capítol nou d'aquest vaivé de declaracions públiques contradictòries i de gran transcendència.

Si fa poc més d'un mes publicàvem un article sobre com la diplomàcia energètica actuava, en ple genocidi, per capturar el botí de guerra de les reserves gasistes de Gaza, ara observem com la diplomàcia comercial s'afanya per renegociar contractes, trobar noves rutes, ajustar preus –per a les empreses– i generar un setge de seguretat i acció militar que serveixi als seus interessos, ignorant l'insuportable comptador de víctimes civils i la fam induïda a Gaza. La preocupació principal sembla girar al voltant de possibles interferències del flux comercial en plena campanya nadalenca i el subministrament energètic i, sobretot, el preu en arribar a port.

Tot això no és res més que un nou episodi d'una possible escalada internacional del conflicte, on la mercaderia és més important per desescalar un alto el foc immediat que, malauradament, rep el veto constant dels EUA En contrast, ens trobem països de Amèrica Llatina com Mèxic, l'Argentina pre-Milei, Colòmbia, Xile i Bolívia que han mostrat un repudi sense embuts al genocidi d'Israel contra el poble palestí en un exercici de solidaritat Sud-Sud que més aviat representa una aliança entre els que porten dècades lluitant contra l'imperialisme.





BON NADAL, A TOTIS EN GENERAL


Hi ha qui considera que les Festes de Nadal són només un obscè malbaratament de diners en regals i menjar. Hi ha qui creu que aquest bon rotllo que impera aquests dies no és més que una hipocresia col·lectiva que desapareix en arribar el 7 de gener. Deia algú que aquest fer el bé, aquest esperit de Nadal, s'hauria de guardar en ampolletes i anar-les obrint al llarg de l'any.  Hi ha qui voldria ser ja al set de gener (hom n'és un d'ells) tot i que la nit del 6 quan com deia Quino en una tira de Mafalda, els adults ens sentim terroristes de la felicitat, primer amb els fills i després amb els nets, sia possiblement el millor i més autèntic d'aquestes festes. Terroristes d'una felicitat falsa, de la primera mentida seriosa que hom descobreix de les moltes amb les que es trobarà al llarg de la seva adolescència. 
Hi ha qui detesta el sonsonet repetitiu i ensucrat de les cançonetes de nadal, o els Santa Claus penjats dels balcons i alguns reis mags també, o l'excés de guarniments arreu. També hi ha qui es cansa de desitjar bones festes i després proper any nou a tothom sabent que no ho serà, si nou però no bo. 
Hi ha qui detesta aquells dinars de Nadal o Sant Esteve amb la família al ple, i que sovint acaben tard i com el rosari de l'aurora.
Hi ha pares o mares separats que per quota no poden tenir els seus fills per Nadal o per Reis. 
Hi ha massa gent que no té humor per celebrar Nadal ni res, i menys encara el nou any. Però malgrat tot, quelcom hi ha d'aquest esperit de Nadal que a poc malament que et vagin les coses s'acaba encomanant d'una manera o una altra. I no es tracta d'una percepció religiosa. No, no és una qüestió religiosa.
Possiblement, portem associats en el subconscient bons records de Nadal de la nostra infantesa, i sense adonar-nos'en ens tornem per aquestes festes altre cop infants. En nom d'aquest esperit bonista, en part per educació i en part perquè en major o menor manera també m'ha afectat el virus de Nadal.... us desitjo de tot cor que tingueu un bon Nadal i Sant Esteve.


BON NADAL, A TOTIS EN GENERAL

SEMÁNTICA



Cuando llegó el censo,
nos llamaron caucásicos.
Cuando fuimos a la escuela,
      nos llamaron árabes.
Cuando conocimos a los árabes,
      nos llamaron católicos.
Cuando la marca Athenos empezó a hacer hummus,
      nos llamaron griegos
y cuando hicimos spanakopita en Navidad,
      lo llamamos sabanegh.
Cuando hicimos cuscús marroquí,
      lo llamamos israelí
Y cuando cayeron las torres, éramos estadounidenses.
Y cuando las torres cayeron, tuvimos miedo.
Cuando nos preguntaron en el aeropuerto,
      éramos libaneses.
Y cuando las personas que nos preguntaron eran libaneses,
      fingimos el acento hasta llegar a nuestras respectivas puertas.
Cuando comenzó la guerra, éramos sirios.
He sido siria por tres años, desde que escuché a una niña de tres años
arrastrada a una tibia costa turca como una taza de café fría,
      recitando el Padrenuestro en su lengua levantina.
Cuando las iglesias ardieron y los coptos sangraron,
      fuimos egipcios durante décadas.
Cuando mi prima nació con rizos color arce,
      la llamamos rubia
y cuando queríamos novios y novias,
      nuestros padres nos llamaban estadounidenses
y cuando pasaron la prueba de historia y juraron sobre la Biblia,
llamábamos a nuestros padres estadounidenses.
Cuando los antepasados fundaron una nueva patria,
      llamaban a la gente que vivía ahí indios
Hicieron unas estrellas y la llamaron Estados Unidos
Después de las masacres, los llamaron nativos americanos.
Después de nuestras masacres, nadie nos llamó nativos israelíes.
Cuando elegimos a un presidente negro, lo llamamos progreso.
No odiamos a nadie,
      mi madre decía siempre,
Lo que odiamos es que nos llamen terroristas mientras cuidamos 
            la natividad
Lo que odiamos está siendo borrado de los mapas de Google
Lo que odiamos y que recibe cualquier otro nombre, todavía se llama 
            genocidio.
¿No somos todos palestinos?
¿En cuanto a que todos nos sentimos solos y sin nación cuando 
            estamos muertos
      reducidos a cuerpos, a ser tragados por la tierra?
En Estados Unidos, los indígenas estuvieron confinados en reservas 
            hasta 1924
En Estados Unidos todavía lo llaman Departamento de Asuntos Indios
En Estados Unidos lo han llamado Gaza, Cisjordania, 
            los territorios palestinos
En Google Maps no los llaman para nada así
Cuando le preguntan a mi abuela de dónde es,
ella responde en un inglés entrecortado
¡Belén, donde nació Jesús!
Estoy dispuesto a corregirla.
Ella es de Palestina, donde nació tu Jesús,
donde caminó tu Jesús, donde hacen explotar
      a nuestros hijos con fósforo.
Ella es de Palestina, tierra de Mahmoud Darwish, del café turco,
      y del falafel más fresco que jamás hayas probado.
Díganlo por el maestro de secundaria que dejó claro un punto
al pronunciar mal mi apellido: Palestina.
Díganlo por el censo de Estados Unidos que nos llama blancos: Palestina.
Díganlo por el locutor tartamudo: Palestina.
Díganlo por el inepto profesor de historia: Palestina.
Díganlo por los desafiados bíblicamente: Palestina.
Díganlo por el pequeño niño nacido en un pesebre: Palestina.
Díganlo por la gente de la última fila: Palestina.
Díganlo por la gente de la primera fila: Palestina.
Díganlo y díganlo una y otra vez, las letras
se vuelven más suaves en su boca.
falasteen, ya bladi*
Cuando mi abuela está cansada, suena como una golondrina
revoloteando hacia afuera de su garganta


«Semántica», de Jessica Abughattas

Traducción de Juan Carlos Villavicencio - 
* Palestina, mi país.

EL CLUB DE LLIBRES PROHIBITS

Alumnes de la secundària Vandegrift a Leander, Texas llegeixen I: L'últim home, una aclamada novel·la gràfica del guionista Brian K. Vaughan i la dibuixant Pia Guerra. La trama gira al voltant d'una misteriosa plaga d'origen desconegut que acaba amb la vida de tots els éssers que tinguin cromosoma Y. Les úniques excepcions són el protagonista, Yorick Brown, un jove novaiorquès aprenent d'escapista, i la seva mascota, un mico caputxí anomenat Ampersand. La reeixida sèrie de llibres de Vaughan va rebre tres premis Eisner i el 2021 va ser adaptada a una sèrie de televisió per a la plataforma Hulu, de Disney. Però a l'estat de Texas, el llibre va ser prohibit i retirat dels prestatges de les escoles. L'única oportunitat que els estudiants tenen per llegir-ho és de manera clandestina, a través del Club de Llibres Prohibits. “Ara mateix tenim uns 30 membres”, comenta Ella Scott, de 17 anys, una de les fundadores del club, a La Vanguardia. Fa dos anys, Ella i la seva amiga Alyssa van començar a notar que hi havia molts llibres que desapareixien dels prestatges de la biblioteca de la seva escola. "Alguns eren clàssics, però sobretot faltaven moltes de les publicacions noves que tracten temes com la identitat de gènere, discriminació racial, abusos polítics o amb personatges del col·lectiu LGTBIQ+". Altres eren distòpies com la de Vaughan o la d'Alan Moore a V de vendetta. El cas de la secundària Vandegrift a Texas no és aïllat. Durant l'actual curs escolar, a les aules i biblioteques de les escoles públiques dels Estats Units s'han prohibit 1.557 llibres.
"En els darrers dos anys hi ha hagut un atac sense precedents a la llibertat d'expressió a l'educació pública", explica Sabrina Baeta, consultora del programa Llibertat per llegir, de l'organització sense ànim de lucre PEN America, creada per protegir la llibertat de expressió als Estats Units. “Això està passant i els estudiants han començat a organitzar-se per contraatacar”. En el seu darrer informe, PEN America va detectar 5.894 intents de censura que van provocar que gairebé 3.000 títols siguin retirats de les escoles públiques a més de 41 estats. Encapçalen la llista els llibres Gender Queer, una autobiografia de Maia Kobabe sobre el significat de ser no binari i asexual, i Ojos azules, de la guanyadora del premi Pullitzer i el Nobel de literatura, Toni Morrison. La novel·la de Morrison narra la història de Pecola, una adolescent afroamericana que viu a Ohio al començament de la segona guerra mundial i sent que l'única solució als problemes és tenir ulls blaus, l'estereotip de la bellesa blanca. Tant Morrison com Kobabe, juntament amb altres autors, han estat marcats amb “La letra escarlata”, la qual cosa significa que les seves publicacions són “perilloses” i les escoles haurien de reconsiderar tenir-les als prestatges.
El club de llibres prohibits de la secundària Vandegrift ha generat controvèrsia a l'estat de Texas, però les respostes van ser majoritàriament positives, segons explica Ella Scott. "Sobretot dels mestres i bibliotecaris d'altres districtes, que ens van oferir el seu suport en prestar-nos llibres, així com els mateixos alumnes". No són ells els que advoquen per la censura. A Vandegrift, les prohibicions van començar a la pandèmia del Covid 19. “Durant reunions de la junta directiva, alguns pares s'acostaven i deien: “els meus fills estan llegint aquest llibre i crec que és inapropiat””. Això va portar el districte a formar comitès de reconsideració per decidir si el llibre roman o es retira. “És injust perquè els estudiants no tenim veu ni vot. El nostre club busca impulsar un procés més equitatiu, perquè almenys puguem fer sentir la nostra veu”. Si bé la censura de llibres a escoles passa al voltant de tot el país, es fa més present als estats republicans, els més conservadors. L'estat de Texas solia encapçalar la llista amb el nombre més gran de censures però en els últims dos anys, Florida el supera en triplicar el nombre de prohibicions.

Índex d'algunes de les obres prohibides

'El cuento de la criada', de Margaret Atwood
'Afortunada' de Alice Sebold
'Ojos azules' de Toni Morrison
'El sol y sus flores', de Rupi Kaur
'Un mundo feliz', de Aldous Huxley
'Cometas en el cielo', de Khaled Hosseini
'Americanah', de Chimamanda Ngozi Adichie
'Lola', de Junot Díaz
'Outlander', de Diana Gabaldon
'Persépolis', de Marjane Satrapi

“Setze dels meus llibres? He d'estar fent alguna cosa bé”, va publicar a X (abans Twitter) l'escriptor Stephen King en assabentar-se que obres com IT, Carrie i Las cuatro después de medianoche estaven dins de les 300 publicacions prohibides a les escoles del comtat de Collier, Florida. La decisió es va produir després de firmar una legislació per part del seu governador i candidat a president dels Estats Units, Ron DeSantis, que exigeix que les biblioteques escolars sol·licitin l'opinió de la comunitat sobre els materials que posen a disposició dels estudiants . La llista de llibres prohibits inclou obres com ara Un món feliç d'Aldous Huxley, L'home invisible d'H. G. Wells, Anna Karenina de Lleó Tolstoi i El conte de la criada de Margaret Atwood. DeSantis és conegut per promoure altres lleis controvertides com “No digas gay”, la qual prohibeix als mestres abordar a l'aula temes com la identitat de gènere i l'orientació sexual, o la llei “de seguretat pública”, que habilita els residents de Florida a portar armes a espais públics sense necessitat de tenir un permís emès pel govern.
Podria passar a Espanya? - A Espanya, cada any es registra algun episodi de censura, assenyala Carme Fenoll, bibliotecària i directora de l'àrea de Cultura i Comunitat de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Al setembre, la regidoria de Cultura de Borriana (València), liderada per Jesús Albiol, de Vox, va ordenar retirar llibres de temàtica LGTBI de la secció infantil i juvenil de la biblioteca municipal, al·legant la necessitat de “protegir els menors de continguts pornogràfics i escandalosos”. Algunes obres censurades van ser La nena que tenia dos pares de Mel Elliott, i Ara em dic Luisa de Jessica Walton, una història sobre un ós que està trist perquè ja no vol ser més Luis. “Hauríem d'emular la lluita de les biblioteques americanes contra la censura perquè, encara que en menor mesura, aquí també passa”.

Com a resposta a la censura literària a Florida, l'activista i poeta Adam Tritt va crear la Fundació 451, que compra llibres prohibits i els distribueix a llocs públics. En col·laboració amb PEN America i les llibreries Books & Books, la cantant Pink va repartir el mes passat 2000 llibres censurats als seus concerts en aquest estat. “Va ser meravellós l'esforç que va fer Pink de contactar-nos abans dels seus xous, ella estava al corrent de la gravetat de la situació allà”, explica Sabrina Baeta, de PEN America.
Estudiants d'altres estats han començat clubs de llibres prohibits com el que va fundar Ella Scott a Texas. En aquells llocs on la prohibició de llibres no significa una crisi, els alumnes s'organitzen per enviar llibres a altres joves que sí que estan patint el problema. “S'han comunicat amb nosaltres, ens pregunten què poden fer per sentir-se empoderats, amb capacitat de decisió sobre la seva educació”. Més enllà dels llibres, aquesta és una lluita pels estudiants, explica Baeta. "Aquests llibres són importants i han estat seleccionats per bibliotecaris com a materials educatius i d'entreteniment a què haurien de tenir accés".

Enmig de l'onada de censura als bastions conservadors, en estats demòcrates com Illinois s'estan promulgant lleis per protegir el dret a llegir. El Governador JB Pritzker va signar una legislació que “prohibeix prohibir” llibres, convertint Illinois en el primer estat del país a oposar-se a la croada de censura en estats republicans. “Aquí a Illinois, no ens amaguem de la veritat, l'abracem”, va dir Pritzker en un discurs sobre la legislació que entrarà en vigor l'1 de gener del 2024. A Nova York, les biblioteques públiques de la ciutat van oferir temporalment al públic diversos títols prohibits de forma gratuïta, permetent que qualsevol persona major de 13 anys hi accedís a través de l'aplicació de la biblioteca sense necessitat de ser membre o resident de l'estat de Nova York. Per a Ella Scott a Texas, resulta summament frustrant que l'educació es vegi afectada per fins polítics o una cosa tan trivial com una campanya. “Realment no tenim afiliació política com a club. Només volem que aquests llibres tornin als prestatges per poder aprendre”.

“Endavant, prohibeixin el meu llibre. A aquells que intenten impedir que els joves llegeixin El conte de la criada, bona sort amb això. Només farà que vulguin llegir-lo encara més”, va escriure el febrer d'aquest any l'autora canadenca Margaret Atwood, a la revista literària The Atlantic. La seva novel·la està censurada en múltiples estats i va ser declarada com a “inacceptable” pel governador de l'estat de Virgina, Glenn Youngkin, per contenir material sexualment explícit. "El meu llibre és molt menys sexualment explícit que la Bíblia, i dubto que la junta escolar hagi ordenat la seva expulsió". El llibre parla sobre la resistència, la lluita contra l'opressió, el masclisme, el racisme, la injustícia i la violència a tots els seus nivells.

Es tracta d'una obra que ha fet la volta al món (va ser adaptada a una sèrie de televisió per HBO) i és considerada com una de les novel·les més aclamades dels darrers temps. A causa dels repetits intents de censura, a manera de protesta, l'autora va llançar el 2022 una publicació especial d'El conte de la criada amb Penguin Random House. Fabricada amb una sobrecoberta negra antiinflamable i pàgines amb protecció tèrmica, aquesta edició és resistent a un llançaflames. “Esperem que alguns llibres resultin impossibles de cremar, que viatgin sota terra, com ho van fer els llibres prohibits a la Unió Soviètica”, va dir Atwood.
 

L'EFECTE UNDERTOG

En un sentit ampli, el terme underdog fa referència a la discriminació, precarietat o persecució que pateix un determinat grup social motiu pel qual es guanyaria la simpatia de l'opinió pública. Aquesta desenvoluparia un sentiment de solidaritat cap a la persona o persones més febles pel fet que perden o estan en posicions de desavantatge. Tot i no existir una traducció que il·lustri el concepte íntegrament en castellà es coneix com l'efecte «del no favorit», «el segon» o «l'etern perdedor» i se sustenta en la idea que certes persones solen identificar-se amb la part feble.

En un àmbit polític l'efecte underdog troba la seva explicació en contraposició amb el terme bandwagon en què un grup social apareix com a clar vencedor, cosa que provoca que l'opinió pública se sumi a la idea col·lectiva d'estar proper a les idees del guanyador per por quedar-se aïllat en allò que es coneix com la Teoria de l'Espiral del silenci (Noelle-Neumann, 1984).

En aquest escenari, la imatge que proporcionen els mitjans de comunicació de masses són fonamentals, ja que són els que ofereixen una visió del conflicte a l'opinió pública i aquesta farà una classificació entre qui són els guanyadors i els perdedors. Això també passaria amb la publicació d'enquestes on els ciutadans trobarien les dinàmiques guanyador vs. perdedor de manera molt clara.

En un context polític l'efecte underdog es refereix al sentiment de llàstima que desperta un partit polític o candidat que davant de la competició té poques possibilitats de guanyar allò que desperta la simpatia dels ciutadans. La llàstima que pogués suscitar entre l'electorat el pot convertir en un guanyador inesperat o upset. Per tant, encara que el terme a priori pogués semblar negatiu és justament aquesta debilitat la que desperta les seves simpaties.

La condició d'underdog no és estàtica ja que en funció del context un grup social podrà ser considerat com a perdedor o com a guanyador. Molts són els exemples al llarg de la història sobre la solidaritat que desperta un determinat grup social i com guanya o perd la condició d'underdog en funció dels diferents contextos.

És per això que actualment tant l'underdog com el bandwagon s'han convertit en tàctiques que grups socials, partits polítics i candidats s'afanyen a forçar per poder obtenir els beneficis que proporcionen.

Curiosament, la 'derrota' del President Sánchez en el debat televisiu a Antena 3, davant del candidat Feijóo, podria activar l'efecte underdog a favor seu, més que la picabaralla de Feijóo a TVE, 'el rifirafe' de Feijóo en TVE. Aqui, el retraten i el desmunten, sense acritud, tot i que son de part.

ELS NOUS OCUPATS

"A Vox ho tenen clar: totes les feines són essencials perquè darrere de cada treballador hi ha un espanyol amb les seves alegries, angoixes i preocupacions”. Aquesta és la declaració d'intencions que presideix el capítol que la formació d'ultradreta dedica a les seves propostes en pro de l'ocupació El matís "espanyol" és clau entre aquestes. Una de les seves propostes és bonificar el 100% de les cotitzacions que paga una empresa mensualment a la Seguretat Social per emprar un treballador durant el seu primer any de contracte.I un 50 % en el segon any Sempre que compleixi dos requisits: que el contracte sigui indefinit i que el treballador contractat sigui “espanyol”.

Sembla, però, que les dades no van per aquí, sinó precisament en un sentit contrari, si llegiu l'article de la vanguardia que ve a continuació, ho podreu comprobar...

El 95% dels llocs de treball creats a Espanya el darrer any va ser ocupat per persones no nascudes al país. No vol dir que siguin immigrants nouvinguts sinó empleats no nascuts a Espanya, segons dades recopilades per l'Observatori Demogràfic de la Universitat CEU-San Pablo “La immigració al mercat laboral a Espanya” amb microdades de l'Enquesta de Població Activa (EPA).

*L'economista Miquel Puig assegura que des de fa anys els espanyols només poden aspirar als llocs de treball que alliberen altres empleats que es jubilen, no a ocupar els nous llocs que es creen. “El boom del turisme no ha creat cap lloc de treball per als espanyols”, afegeix, perquè, segons la seva opinió, solen ser feines vinculades al sector serveis amb salaris baixos.

El procés pel qual la nova ocupació sigui ocupada gairebé en exclusiva pels immigrants fa anys que ho estudia el catedràtic de la UAB, Josep Oliver. A què es deu? "La primera raó és que hi ha poca gent nativa i amb una formació inadequada per als llocs que s'ofereixen", respon. "La segona és que lʻeconomia espanyola s`ha especialitzat en llocs de treball de baix valor afegit com els serveis", afegeix Oliver.

El catedràtic analitza les dades anuals mitjanes des del 2008 on les xifres són una mica diferents de les dels últims 12 mesos. Segons aquestes estadístiques, el 2022 el 55% de la nova ocupació creada va ser per als estrangers i el 2019 abans de la pandèmia van ser dos de cada tres. A Catalunya, matisa, hi ha diversos anys en què tota la nova ocupació va ser per als nascuts a l'estranger.

El catedràtic de la UPF, Guillem López Casasnovas, precisa que tot el procés és degut “al sistema econòmic que tenim, on es crea ocupació de poc valor afegit”. A l'informe de l'Observatori Demogràfic del CEU, que coordina Alejandro Macarrón, es destaca que la immigració es concentra en "sectors d'activitat com l'agricultura o la construcció". Macarrón insisteix que -segons la seva opinió- els llocs s'ocupen per immigrants perquè als aturats espanyols que -potser tenen un subsidi- no els compensa feines amb salaris baixos. “Els espanyols deixem de ser competitius a Espanya” per a determinades feines, sentencia. La veritat és que hi ha sectors, com el dels serveis a persones dependents, copats gairebé en exclusiva per treballadors nascuts fora.

Veient la gràfica, queda clar que hi ha dues Espanyes: Balears, Canàries, Madrid i Barcelona, i després la resta, i cap de les dues ens ha de glaçar el cor, i si augmentar el PIB del país, i tot gràcies a la immigració tan injuriada per VOX i tan incompresa per Feijóo.

Un terç dels empleats a les Balears són no nascuts a Espanya. Amb el 31,6%, és la comunitat on el pes dels immigrants al mercat laboral és més alt. Darrere d'aquesta se situa Canàries amb el 28,2%. Són els dos territoris més turístics i on el pes del sector serveis és aclaparador. A continuació hi ha les autonomies més desenvolupades (Madrid i Barcelona), amb un 26,5% i un 24,6% respectivament. La mitjana espanyola és del 19,9%. El que també mostren les estadístiques és que els immigrants treballadors tenen sous significativament més baixos que els espanyols i una taxa d'atur superior. Dins dels immigrants hi ha diferències enormes: els africans tenen una taxa d'atur (29%) que gairebé triplica la dels asiàtics (11%). Per sectors, les dades mostren la seva enorme presència a l'agricultura i la construcció, on ocupen al voltant d'un de cada quatre llocs. El sector serveis és el 16,7%, ia la indústria, l'11,6%. L'informe destaca que és gairebé inexistent la seva presència al sector públic. Menys d'un immigrant de cada 25 rep un sou de l'Estat.

FEIJÓO I PABLO NERUDA

Antonio Skármeta va escriure al seu bellíssim llibre Ardent paciència, després portat al cinema amb el títol de 'El cartero i Pablo Neruda, que la poesia no és de qui l'escriu, sinó de qui la necessita. També la democràcia espanyola requereix una mica més de lirisme i força menys sordidesa, ja que la política és capaç de posar en dubte fins i tot els carters (però sobretot els seus superiors). A Neruda la dreta pinochetista ja ho va qüestionar abans, fins al punt que els familiars estan convençuts que va morir enverinat, però aquesta és una altra història encara per tancar-se.

Després de l'agre debat entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, ara el líder del PP ha insinuat una conspiració a Correus, arribant a demanar als carters que “reparteixin tots els vots malgrat els seus caps”. Què està intentant dir-nos el president dels populars? Té alguna dada que li permeti sospitar del procés del vot per correu que gestiona una de les empreses públiques del país que va dirigir Feijóo mateix?

No va ser un xut a l'aire, ja que Cuca Gamarra va insistir en el mateix concepte, hores més tard. Al PSOE fe va faltar temps per comparar el líder conservador amb Donald Trump, que va parlar de manipulació del vot per correu quan va perdre les eleccions i Sánchez va mostrar la seva indignació a Vílnius, i va arribar a qualificar d'un intent de soscavar la confiança en les institucions . En aquestes eleccions les paraules s'han convertit en armes llancívoles per danyar no només el rival, sinó també el mateix sistema democràtic. Queda lluny el consell de Neruda a Mario, el carter d'Illa Negra: “Les paraules cal assaborir-les. Un ha de deixar que es desfacin a la boca”. La veritat és que tan contaminades hi ha les paraules en aquestes eleccions que podrien enverinar qui se les empassés.

Hem ficat en campanya fins i tot els carters. Mario pregunta a l'escriptor en un moment d'inesperada transcendència, després de descobrir que dir que el cel plora quan plou és una metàfora: “Vostè creu que el món és la metàfora d'alguna cosa?”. Neruda li podria haver contestat que, sovint, resulta l'al·legoria del pantà. - Màrius Carol.

Acaben d'informar des de Correus, que de les 2.600 mil sol·licituds de vot per correu, se n'han tornat ja 2.300 als sol·licitants, encara que això és igual, si el Pp no aconsegueix governar ja tenen el culpable: el vot per correu.

ELS COLOMS DE BARCELONA

 



D'un temps ençà els coloms de Barcelona semblen més arrogants, agosarats, superbs... Passes a la vora i no remunten el vol, continuen tranquil·lament, en qualsevol vorera. De sobte sents una ombra amenaçadora, i tu vas i empasses el coll, t'emportes una mà a la cara i un colom passa volant a penes un parell de centímetres del teu rostre! De vegades fins i tot es xoquen contra un i tot. O van i es posen en grup sobre la taula d'una terrassa ia tota velocitat donen compte de les restes d'una tapa o d'un kebab abans que el cambrer tingui temps de recollir-les. Com si haguessin acabat de perdre el respecte a la gent, a les persones. A més, són tantes, cada dia més... no tenen la impressió que darrerament a Barcelona viuen més coloms que mai?

Tècnics de l'àrea de Benestar Animal de l'Ajuntament apunten que es van engreixar i es van acomodar els coloms de Barcelona, que es van acostumar tant que tanta gent els doni menjar i també a ensopegar amb suculentes restes per tot arreu que ja van enterrar bona part dels seus instints més naturals , que aquestes aus ens veuen ja com una simple font de menjar ràpid, senzill i immediat, i que a sobre es van tornar súper exigents.  Poseu-vos en el plomatge d'un colom, a la pell, per què furgareu en un arbre darrere l'altre a la recerca de fruits si tens una barbaritat de patates fregides, plats de paella i escorces de pizza a l'abast del teu bec? Saben com resulta de pesat volar d'un arbre un altre? Identificar els fruits i les llavors més nutritius i extreure'ls és molt més complicat. Al capdavall els coloms de Barcelona es van tornar imprudents, confiats, incauts, idiotes?, són cada dia més ximples els coloms de Barcelona, de les grans ciutats? El vostre món aquí es va convertir en un gegantí bufet lliure! I el midó els fa fatal. A més, aquesta calor també contribueix que la major part vagin atontades, mig atabalades. Ja se sap que la calor i el sobrepès casen fatal.

En veritat assistim a una lenta degradació del colom de ciutat com a espècie. I sí, el problema és bàsicament la seva sobrealimentació, aquí hi ha l'origen de l'estrany comportament d'aquests animals, tal com apunta Joan Carles Senar, cap de recerca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, tot un estudiós dels ocells que viuen als mitjans urbans, en declaracions a la vanguardia: “El problema és que a la ciutat facilitem tants aliments als coloms que hem alterat la selecció natural de tota l'espècie –detalla el científic–, de manera que ja no sobreviuen únicament aquells exemplars que estan més ben preparats, els més llestos, els més enginyosos, els més hàbils i resolts, sinó que també ho fan els més comodons, els més mandrosos, els més maldestres, i ximples. I la veritat és que els coloms mai no van ser gaire llestos. El seu paper sempre va ser la de carn de presa. Però a la ciutat amb prou feines tenen depredadors. Quantes parelles de falcons hi ha a Barcelona? Tres, quatre...? I les gavines van començar a menjar-se-les als anys 80. Un colom ximple no té por de res. Per això les atropellen els cotxes”. Sense anar més lluny, ahir anant amb la bici un colom va xocar contra el meu casc i dues més van estar a punt d'impactar amb mi, i no era a Barcelona sinó a Cerdanyola una i Badia del Vallès les altres dues. Potser va ser un càstig diví, perquè em vaig aturar a comprar xurros a la parada que hi ha al costat del camp de futbol Busquets Burgos a Badia del Vallès, ciutat natal, per cert, a part de Bussi, de 'el mago Pop'.

Fa anys que l'Ajuntament va prohibir a les parades de la plaça Catalunya la venda de pinso per a coloms. A més, de tant en tant, l'Ajuntament posa en marxa campanyes de conscienciació perquè la gent no doni menjar a aquests ocells. A la ciutat no està vetat alimentar els animals, però sí que està llançant menjar a la via pública. De tota manera, la qüestió no és tan senzilla com podria semblar.

No es tracta únicament de convèncer els turistes que no es facin aquestes fotos tan vistoses envoltats d?aus a la plaça Catalunya. Moltes persones que alimenten els coloms de manera regular ho fan per mitigar la seva soledat. El comportament és el reflex d'un problema més greu. De fet, l'Ajuntament té un programa de formació perquè els informadors encarregats de conscienciar la població tinguin molt presents aquestes qüestions.

Plaça de Catalunya a primera hora del matí. Hora d'esmorzar els coloms pel que es veu.

“A Basilea van demanar a la població que deixés d'alimentar els coloms i van aconseguir reduir la seva població d'una manera molt important –recorda Sener, l'expert–, és clar que la gent fa molt més cas a les autoritats. Jo aquí, ni que fos el Sr. Collboni m'ho plantejaria, encara que aquesta mesura pugues afavorir als coloms coixos.


COMPRENDRE LA VIDA


Milan Kundera, descriu al Quixot com el primer protagonista sense èpica, preocupat per les dents caigudes, amic del seu escuder Sancho Panza, amb qui conversa de manera prosaica. Derrotat i malalt, Don Quixot torna a casa i fa testament abans de morir, com el seu formidable precursor 'Tirant lo blanc'. Les fantasies arruïnades o les il·lusions vençudes d'Alonso Quijano són, per a Kundera, la primera gran narració d'una vida sense grandesa. 
Tant els herois de les novel·les de cavalleria com els impecables protagonistes de les grans epopeies gregues, Hèctor, Aquil·les o Ulisses, tenien un destí èpic o gloriós. Don Quixot, en canvi, és un pobre somiador. Un fracassat. Un infeliç com nosaltres. “L'únic que ens queda davant de la irremeiable derrota que anomenem vida és intentar comprendre-la. És la raó de ser de l'art de la novel·la”, diu Kundera a l'assaig El telón (Tusquets).  Només el gran art de la novel·la és capaç d'esquinçar per un instant el teló de prejudicis i pre interpretacions amb què desxifrem no només la nostra vida sinó la història sencera de la humanitat.

QUE LA POESIA US ACOMPANYI


"Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que" - Jean Cocteau.

Avui és el dia Mundial de la poesia. M'agrada la poesia i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi..., la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no arribaven (deia i me'n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa i em va enganxar, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Plath, Garcia Lorca i ja estava enganxat del tot. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l'apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. 
Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" ens diu Jabès. "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena. 
No se si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències. 

He recuperat aquest comentari del 2018 amb motiu del dia mundial de la poesia. Segueixo igual, intentant escriure poemes i llegint molta poesia d'altres, però el meu poeta preferit de sempre, Joan Salvat Papasseit: aquí podeu trobar un recull dels seus poemes.

Una dona sense un home, és com un peix sense bicicleta. Aquesta cita anònima es a un recull de poemes de Maria Mercè Marçal,  que malauradament ens va deixar el 1998, víctima d'un càncer de pit. Marçal, no va ser només poeta, una gran poeta, va ser catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana i també activista política, fins i tot va arribar a ser militant del PSAN. Però el més important d'ella és la seva poesia, car ella mateixa era la poesia, en un tot meravellós que no hauríem d'oblidar i llegir o rellegir sovint per mantenir viu el seu record. Aquí podeu trobar uns quants poemes seus.

Podria recomanar a molts més poetes, en un país en què n'hi ha més que no pas lectors de poesia, però aquests dos són molt especials per a mi, juntament amb Joan Margarit, Feliu Formosa, Miquel Martí i Pol, o Joan Vinyoli. 

Que la poesia us acompanyi.
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA