La guanyadora del premi Llibres Anagrama de Novel·la (on la protagonista malda per aclarir-se entre les seves contradiccions en una història tendra i hilarant), Andrea Genovart, ha cotitzat a l’alça durant uns dies en el mercat de la polèmica. Una polèmica que té molt a veure amb l’ús de la llengua com a arma llancívola i molt poc amb el seu ús com a artefacte narratiu. Li recriminen escriure en “catanyol”. És cert que el text apareix interferit per un 15% de castellà i un petit percentatge d’anglès. Però també és veritat que aquesta llengua reflecteix una realitat com una casa de pagès. I és encara més cert que no podem pretendre “salvar” el català i, al mateix temps, evitar que es contamini: cap llengua s’ha salvat així. Les llengües no es conserven en formol ni són una eina apta només per a escolars i acadèmics. Les llengües són del poble, que els dona vida, i tot allò que viu està sotmès a mutacions.

Genovart, emparada en la seva llibertat de creadora, ha decidit transcriure a Consum preferent el seu discurs intern, àcid i reflexiu, en aquest català impur que parlen bona part dels joves urbans. Una parla que reflecteix el desconcert i la impossibilitat de sentir-se identificats amb el model estàndard, i d’això tracta, precisament, el llibre en qüestió. Per més irritant que els resulti als guardians de la puresa, la realitat de la llengua no admet cadenes ni mordasses i posar portes al camp només aconseguirà posar fi al poc o el molt català que ens quedi.

Venen a tomb aquí unes paraules d’aquell àcrata genial, filòsof, lingüista i estudiós de les llengues clàssiques que va ser Agustín García Calvo, enemic de la miopia de la Reial­ Acadèmia, sempre encaparrada al llarg dels segles a entorpir l’evolució natural de l’idioma espanyol i conservar formes del llatí abandonades en la parla del poble molt de temps abans: “Puede que estas te parezcan un par de inocentes pedanterías de los Cultos, pero, ah lector, como la cultura es el poder, han acarreado que la gente, a la que se ha hecho perder el don de escribir como se habla, no sepa a qué atenerse con la h, la b o la v, y deba, para ‘escribir bien’, o sea demostrar su cultura, recurrir a la autoridad, necesite manuales de ortografía y, en el colmo del progreso, el tocho de 800 páginas de Ortografía de la Academia”. - IMMA MONSÓ, lavanguardia.