«No es troba literatura de masses en català occidental. Ni en llibres de text. Però els que no som estàndard també tenim molt a dir i totes les veus han de ser vàlides» - Clara Tena - la Sénia.

La meva generació, la generació bombolla, va ser la de l'experiment de moltes coses. Els de l'ESO, els que ja no van fer la mili, els de la immersió lingüística i els primers dibuixos animats doblats al català. L'estàndard, el normatiu. El català, català. El de debò. El que apreníem als llibres de text, el que escoltàvem a TV3. Per algú de les Terres de l'Ebre com jo, l'època en què vam descobrir paraules mentre vèiem Bola de drac que en la vida havíem sentit abans. Mentre a l'escola ens insultàvem dient-nos tonto o imbècil, allà, en aquells dibuixos estranys vinguts de l'altra part del planeta, es deien brètol, xitxarel·lo i tros de suro. Era un nou vocabulari per algú que no parlava el català oriental, però que s'imposava a la tele catalana. No teníem opció, o ho enteníem o ens espavilàvem per fer-ho.

Com jo, els meus nebots han nascut i estan estudiant a les Terres de l'Ebre. No miren dibuixos en català, ho fan en anglès. No miren TV3, només consumeixen plataformes i YouTube. Parlen ebrenc i és curiós que alguns cops els hi costa entendre el català oriental. Amb tot de possibilitats al seu abast, el nostre català és més seu que mai. Durant els últims anys s'han fet molts esforços per salvar el nostre idioma, perquè tots aprenguin català a l'escola, per tenir una cadena pública en català. Però quin català? Qui ha vetllat pels dialectes i per mantenir viva la riquesa de la nostra llengua? Encara ara, molts riuen del 'lo', del 'teua i meua' i del 'natros i vatres'. Encara alguns et diuen amb condescendència que tenim un parlar maco. 

Massa temps s'ha invisibilitzat el català occidental a la televisió pública. Se'ns ha menystingut o se'ns ha obviat, com ho vulguem veure. Ha costat anys i panys sentir veus diferents dels mitjans de comunicació. I quan ha arribat el moment, és aquell que parla com els de Lleida o l'altre que és de per allà baix, si no és que ens diuen valencians directament. Han hagut de passar dècades per veure un programa en prime time presentat per algú de Lleida o de les Terres de l'Ebre. Per fi, Carles Porta a 'Crims' i Carol Rovira a 'Eufòria' han fet justícia als dialectes i al català. Potser, ara sí, molts més ens sentim identificats amb els mitjans de casa nostra. Ara cal que no pari i que no sigui anecdòtic. 

Però encara queda molta feina a fer. Cada dia s'editen 100 llibres a Catalunya i només 25 són en català. Tornem-hi. En quin català? Amb el de sempre. Amb l'oriental. Amb el mateix que jo escric aquest o 'este' article. No es troba literatura de masses amb occidental. Ni llibres de text. És pràcticament inexistent. Les editorials també han de recollir la realitat de la nostra llengua. Els que no som estàndard també tenim molt a dir i totes les veus han de ser vàlides. Totes sumen i es mereixen les mateixes oportunitats. Mentre l'hàbit de lectura es mantingui en unes bones xifres, tenim una ocasió d'or per fer experiments amb les noves generacions. De trencar la bombolla del català hegemònic i tenir una societat més rica culturalment en tots els sentits.