L'escola ha perdut el caràcter repel·lent que presentava als segles XIX i XX, quan domava els esperits i els cossos per a les dures realitats del rendiment i de la servitud, tenint a gala educar per deure, autoritat i austeritat, no per plaer i per passió. Res no és més dubtós, i no es pot negar que, sota les aparents sol·licituds de la modernitat, molts arcaismes segueixen marcant la vida de les estudiantes i dels estudiants. L'empresa escolar no ha obeït fins avui la preocupació dominant de millorar les tècniques d'ensinistrament perquè l'animal sigui rendible?
Cap nen no traspassa el llindar d'una escola sense exposar-se al risc de perdre's; vull dir, de perdre aquesta vida exuberant, àvida de coneixements i meravelles, que seria tan joiós potenciar en lloc d'esterilitzar-la i desesperar-la sota el treball avorrit del saber abstracte. Que terrible notar aquestes brillants mirades sovint entelades!. Quatre parets. L'assentiment general convé que allà un serà, amb consideracions hipòcrites, empresonat, obligat, culpabilitzat, jutjat, respectat, castigat, humiliat, etiquetatge, manipulat, mimat, violat, consolat, tractat com un fetus que mendica ajuda i assistència.
De què us queixeu?, objectaran els promotors de lleis i de decrets.
No és la millor manera d'iniciar els pipiolos a les regles immutables que regeixen el món i l'existència? Sens dubte. Però per què els joves acceptarien durant més temps una societat sense alegria ni futur, que els adults ja només es resignen a suportar amb una acritud i un malestar creixents?.
Raoul Vaneigem (nascut el 1934) és un escriptor i filòsof belga. Va néixer a Lessines (Hainaut, Bèlgica). Després d'estudiar filologia romànica a la Université Lliure de Bruxelles (Universitat Lliure de Brussel·les) des de 1952 a 1956, va participar a la Internacional Situacionista des de 1961 a 1970. Vaneigem i Guy Debord van ser els dos principals teòrics del moviment situacionista. Encara que Debord era el pensador més disciplinat, van ser les consignes de Vaneigem les que freqüentment es veien pintades a les parets de París durant el Maig Francès de 1968. El seu llibre més famós, i alhora el que conté les famoses consignes, és La revolució de cada dia (en francès el títol era més elaborat: Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations). Al seu llibre Le mouvement du libre-esprit1 apareix condensat bona part del seu pensament, el qual manté un correlat amb l'anarquisme individualista del segle XIX. Després d'abandonar el moviment situacionista, Vaneigem va escriure una sèrie de llibres polèmics defensant la idea d'un ordre social lliure i autoregulat. Va utilitzar diversos pseudònims, com "Julienne de Cherisy," "Robert Desessarts," "Jules-François Dupuis," "Tristan Hannaniel," "Anne de Launay," "Ratgeb," i "Michel Thorgal." Recentment ha advocat per una nova classe de vaga, en la qual els obrers de transport i serveis proveeixen els serveis gratuïts negant-se a cobrar-los. "Amb Guy Debord, la veu de Raoul Vaneigem va ser una de les més fortes entre els situacionistes. Contràriament a l'estil polèmic i polític de Debord, la prosa de Vaneigem era més espiritual i poètica. La Revolució de Tots els Dies (Traité de savoir -vivre à l'usage des jeunes générations), publicada el mateix any que La societat de l'espectacle, va ajudar a ampliar i equilibrar la presentació de la teoria i pràctica de la IS Vaneigem va ser un dels membres per més temps de la IS , i freqüent editor de la revista Internationale Situationniste Finalment va abandonar la IS el novembre de 1970, exposant les falles de l'organització així com les seves pròpies en la seva carta de renúncia. com a la seva crítica de la Internacional Situacionista."
Ensinistrar l'animal rendible - Raoul Vaneigem. Avís a escolars i estudiants, traducció de Juan Pedro García del Campo, Debat, Barcelona, 2001.
Es curioso leer cómo a lo largo de todo el siglo XX se intentaron todo tipo revulsivos sociales, criticando los sistemas educativos, artísticos, laborales y productivos en general después delvolantazo que se dio con todo tipo de internacionales girando hacia el socialismo/comunismo como el nuevo sol que iba a iluminar el mundo, como reacción frente al capitalismo y cien años después, habiendo fracasado todas esas pseudorevoluciones seguimos más menos en el punto de partida donde aparecieron estas corrientes, sin que nadie hasta la fecha pueda con el maldito capitalismo que es como las malas hierbas, no hay forma de deshacernos de él, es más… terminará con todos y ahí seguirá él, inmutable ; )
ResponEliminaUn abrazo FRANCESC!!
María, el hecho intrínseco está en nosotros mismos, en nuestra naturaleza. Cuando pasó la segunda crisis económica en España, allá por 2002, don Julio Anguita dijo unas palabras premonitorias sobre el ser humano. Le preguntaron en El País sobre el problema de los sueldos, el trabajo y la crisis, y Don Julio dijo aquello que no se me olvidará:
ResponElimina¿Saben por qué la gente quiere salir de la crísis?...Noooo , le respondieron para que él dejara su respuesta, ¡para volver a gastar¡
Y esa es la única verdad de todo nuestro cuento como ser humano. No hay otra.
Un beso, María...y ánimos
Anguita era molt Anguita, va dir una veritat com un temple.
EliminaSalut.
El principal problema de la educación es que cada cuatro años cambian los planes de estudio, y el otro es que los profesores han perdido protagonismo y no tienen el respeto que tenían antes de sus alumnos, en cambio, con los pequeños ha mejorado mucho. Mi nieto Biel és el único español de los 24 niños que hay en su clase de párvulos - la clase de las tortugas -, pero las tres profesoras que tienen los llevan muy bien.
ResponEliminaUn abrazo..