EL GAT DE DRAGÓ

L'escriptor va passar els seus últims temps assenyalant el pensament progressista com a enemic de la llibertat, cosa que ens diu que el respecte als col·lectius vulnerables és avui hegemònic - Gerardo Tecé.

La vaixella a la mudança i el mort a la premsa són material de difícil gestió. Si un estira d'excessiva prudència i respecte cap al difunt il·lustre, acabarà ofegat en un mar de tòpics buits sense haver dit res. Si, per contra, s'arrisca a ficar-se en feina, les ombres del mort acabaran apareixent, deixant al viu que escriu l'obituari com un cabró irrespectuós amb qui ja no es pot defensar. Un atzucac que hauria de portar a plantejar l'eradicació immediata de les necrològiques als mitjans de comunicació. Més enllà de l'esquela, només en aquells casos en què el mort ens doni la possibilitat de parlar de coses més interessants que la seva vida i obra, l'assumpte valdrà la pena. És el cas de Fernando Sánchez Dragó.

Com que no hi ha millor homenatge que fer el que més li hauria agradat al protagonista, parlaré de mi mateix. Dragó va ser la primera persona a qui vaig entrevistar. Allà pel 2004, Dragó havia aconseguit gran presència pública després d'anys presentant a la televisió Negro sobre Blanco, un programa de literatura de La2 que va ser, probablement, el major i únic encert de l'era Aznar. Un enriquidor espai on Sánchez Dragó aprofitava la presència del convidat de la setmana per, a canvi de deixar-lo parlar una estona, anar colant les seves històries d'innombrables viatges exòtics i experiències vitals. Potser les infinites ganes de parlar el van portar a dir que sí a la proposta de ser entrevistat per uns xavals que havien muntat una revista digital desconeguda i de caminar per casa que era en realitat una tapadora per accedir a personatges interessants. Llibres, viatges, perill. Va ser la seva resposta a una d'aquelles noies i absurdes preguntes adolescents del tipus que es defineix amb tres paraules. Una hora després d'haver acabat l'entrevista, es veu que es va quedar donant voltes a l'assumpte –donant-se voltes a si mateix–, va trucar per telèfon per demanar que canviéssim perill per risc. És que no és el mateix, em va explicar els matisos amb una llarga dissertació que ja no vaig poder atendre massa, meitat perquè una hora de Dragó havia estat excessiu per a un adolescent, meitat perquè, mentre em parlava, els meus companys em feien gestos preguntant què cony passava.

Aquell Dragó s'acabava d'enfrontar a l'Església. Després de la publicació de la seva Carta de Jesús al Papa –llibre en què un sospitava que el personatge de Jesús, en realitat, era el mateix Dragó– va ser vetat per la COPE, ràdio en què, fins a la publicació del llibre, era col·laborador habitual. Als capellans no els va agradar perquè no els agrada la llibertat d'expressió, deia mentre reivindicava la seva pròpia figura com la d'un idealista, un amant de la vida, un exlutador antifranquista addicte a la llibertat… I de llibertat és del que un obituari sobre la mort de Dragó hauria de parlar.

Dragó va ser capaç de definir moltes coses, però mai no va saber definir la llibertat. Segurament perquè, com que molts homes blancs occidentals de vides acomodades els passa –en això va ser un més per moltes piruetes que fes intentant mostrar-se únic i diferent–, va confondre llibertat amb la seva llibertat. Fins al punt que anava presumint per haver mantingut relacions sexuals amb nenes menors d'edat. Si els anys desinhibeixen, imaginin qui ve desinhibit de fàbrica. Llibertat, segons ell, era experimentar amb la pederàstia. Pensament no domesticat per a una ultradreta acostumada a recollir com a referents intel·lectuals els descarts que el pensament progressista abandona per mancats de moral. Que el Dragó que fa dècades s'enfrontava als convencionalismes de la mentalitat religiosa passés els seus últims dies militant amb els que enyoren el vell món és una gran notícia que ens parla de llibertats conquerides. Si Dragó, que sempre va ser coherent en el seu intent de mostrar-se diferent de la societat, va passar els seus darrers temps assenyalant el pensament progressista com a enemic de la llibertat, vol dir que el respecte a les llibertats dels col·lectius vulnerables és avui hegemònic a la societat. Que la cultura de la cancel·lació no és més que el retret social contra els qui no accepten que els nous valors vigents consisteixen en la defensa i respecte envers els que mai no van ser defensats ni respectats. Cosa que s'assembla més a la llibertat que senyors grans queixant-se que el món ha canviat.

Avui sabem que Dragó mai no va saber definir què era la llibertat perquè, encara que va alimentar molt el múscul, va abandonar l'hemisferi cerebral de l'empatia a la seva sort. Una sort que va acabar en encefalograma pla recollit pel pensament retrògrad amb entusiasme per posar colofó a un obituari que potser hauria merescut un final més amable que el d'un intel·lectual sense escrúpols abraçat els enemics de la llibertat dels altres. Com que Dragó hagués insistit a fer en vida, tornaré a parlar de mi mateix. La meva segona entrevista, per a la mateixa revista amateur i casolana, va ser a Julio Anguita. Un tipus que sí que va fer servir el cervell per abstreure's de si mateix. Algú que sí que va saber definir en vida el que era la llibertat. Llibertat, deia, és això al que pot començar a aspirar qui ja té assegurat un sostre i menjar per emportar-se a la boca. Sense això, la llibertat no és possible. Fins i tot el gat de Dragó, fins a les celles de Friskies i LSD, estaria d'acord.